17
d'octubre
del
2014
Pocs anys enrere la pobresa es limitava a zones molt concretes del planeta, molt lluny de les nostres ciutats i del nostre continent. Dissortadament, d’un temps ençà i arran de la crisi internacional, la pobresa no només ha arribat al nostre país sinó que institucions com Càritas, Creu Roja i altres, alerten que la situació s’està fent crònica i, el que encara és més greu, que la manca de recursos afecta especialment els nostres infants. Les dades són esfereïdores i la majoria de la gent se n’ha fet ressò.
A tall d’exemple només recordar que el 27,5% de nens de l’Estat Espanyol viuen per sota del llindar de la pobresa, segons l’informe que va emetre la UNICEF sobre la infància a Espanya en aquest 2014. L’eradicació de la pobresa en general (d’infants i d’adults) passa per la conscienciació dels governs que les grans desigualtats en la renda generen un empobriment social, cultural i naturalment, econòmic, que es multiplica i fins i tot augmenta exponencialment. Una manca d’inversió en els infants i els joves que han de ser el motor del demà, genera falta d’oportunitats de futur i fa que la base d’un país no estigui preparada per a l’enlairament econòmic. Sense aquesta premissa no es pot assumir un estat del benestar i, molt menys, una economia justa que pugui redistribuir la renda i que elimini la pobresa extrema.
Els Serveis Socials dels nostres Ajuntaments intenten mitigar el problema ajudant, en la mesura de les seves possibilitats, les necessitats bàsiques de la població més exclosa, com a mínim facilitant-li aliments. També, les organitzacions esmentades i moltes altres associacions, s’organitzen per facilitar recursos fonamentals. I és tan evident que gran part de la nostra societat viu en el llindar de la pobresa que altres integrants de la societat civil també s’organitzen per pal·liar aquest llast que amenaça cada cop a més famílies. En aquests instants sembla incomprensible que uns pressupostos estatals no prioritzin de manera destacada les partides de caràcter social i que es continuïn utilitzant recursos públics en temes que poden esperar i fins i tot, si se’m permet l’expressió, són totalment innecessaris.
El tema de la pobresa és tan simple i complex a la vegada que, si l’extrapoléssim a nivell mundial no en tindríem pas prou amb un petit article o una reflexió benintencionada. Així que cal continuar ajudant i, sobretot, fent sentir la nostra veu per aconseguir que la dignitat de la persona sigui defensada i protegida. Com a síndics i defensors tenim l’obligació de defensar els drets dels ciutadans i, com a persones, tenim el deure moral d’aixecar la veu contra la corrupció i el malbaratament de recursos públics, de lluitar contra les desigualtats injustes i a favor de tots aquells que, en moltes ocasions, ja han perdut les forces i les esperances, i ni tan sols tenen veu per fer-se sentir.
Isabel Marquès i Amat
Síndica Municipal de Greuges de Terrassa
A tall d’exemple només recordar que el 27,5% de nens de l’Estat Espanyol viuen per sota del llindar de la pobresa, segons l’informe que va emetre la UNICEF sobre la infància a Espanya en aquest 2014. L’eradicació de la pobresa en general (d’infants i d’adults) passa per la conscienciació dels governs que les grans desigualtats en la renda generen un empobriment social, cultural i naturalment, econòmic, que es multiplica i fins i tot augmenta exponencialment. Una manca d’inversió en els infants i els joves que han de ser el motor del demà, genera falta d’oportunitats de futur i fa que la base d’un país no estigui preparada per a l’enlairament econòmic. Sense aquesta premissa no es pot assumir un estat del benestar i, molt menys, una economia justa que pugui redistribuir la renda i que elimini la pobresa extrema.
Els Serveis Socials dels nostres Ajuntaments intenten mitigar el problema ajudant, en la mesura de les seves possibilitats, les necessitats bàsiques de la població més exclosa, com a mínim facilitant-li aliments. També, les organitzacions esmentades i moltes altres associacions, s’organitzen per facilitar recursos fonamentals. I és tan evident que gran part de la nostra societat viu en el llindar de la pobresa que altres integrants de la societat civil també s’organitzen per pal·liar aquest llast que amenaça cada cop a més famílies. En aquests instants sembla incomprensible que uns pressupostos estatals no prioritzin de manera destacada les partides de caràcter social i que es continuïn utilitzant recursos públics en temes que poden esperar i fins i tot, si se’m permet l’expressió, són totalment innecessaris.
El tema de la pobresa és tan simple i complex a la vegada que, si l’extrapoléssim a nivell mundial no en tindríem pas prou amb un petit article o una reflexió benintencionada. Així que cal continuar ajudant i, sobretot, fent sentir la nostra veu per aconseguir que la dignitat de la persona sigui defensada i protegida. Com a síndics i defensors tenim l’obligació de defensar els drets dels ciutadans i, com a persones, tenim el deure moral d’aixecar la veu contra la corrupció i el malbaratament de recursos públics, de lluitar contra les desigualtats injustes i a favor de tots aquells que, en moltes ocasions, ja han perdut les forces i les esperances, i ni tan sols tenen veu per fer-se sentir.
Isabel Marquès i Amat
Síndica Municipal de Greuges de Terrassa