15
de setembre
del
2014
El Terrassa fc és un equip de tercera per mèrits -o demèrits en aquest cas- propis. La realitat és que per història, per camp, per població de la ciutat i tot d'altres pàràmetres que s'hi vulguin afegir hauria de ser un club de primera. O si més no, de segona. Un club d'aquells que se'n diuen ascensor. I fins ara, mai ha passat. De la divisió de plata mai s'ha passat. La culpa és de tots plegats. Segurament, hi ha responsabilitat de les directives, dels aficionats, dels entrenadors, de les penyes i de la ciutat, les seves institucions i les seves empreses en general.
Els directius s'han equivocat perquè no se n'han sortit, els entrenadors no han trobat la clau màgica per fer una formació guanyadora, els aficionats responen molt poc, tot i sí que ho fan quan se'l posa un caramelet a la boca, com ha passat en la temporada 2013-2014 amb la classificació pel play-off. Fa pena veure l'Estadi Olímpic sempre buit, o amb 200 o 300 persones. Així és impossible disposar d'un equip amb possibilitats. És l'hora que tots plegats comencen a respondre, i a anar al camp i a dir que sí que ens interessa el Terrassa FC.
I és ja l'hora que l'empresariat d'aquesta ciutat cregui en el futbol, una de les grans caixes de ressonància existents. Les inversions de ben segur que s'acaban recuperant amb escreix quan el nom de Terrassa aparegui arreu. De vegades no es tracta tant de posar diners, que també, sinó de donar suport a un projecte. Si tothom s'ho creu serà viable. Si anem fent estarem condemants a romandre a la Tercera i jugar contra equips de barri o de poble. Evidentment, gens atractius.
Caldrà deduir que la ciutat no és futbolera o que no es mereix un equip de futbol en una de les màximes categories estatals. El pes del Barça, i la seva proximitat, potser són una bona excusa. Que queda en no res quan mirem uns quilòmetres més enllà i veiem l'existència d'un club arlequinat, el Sabadell, que és una altra cosa. Allà, s'ho creuen, i viuen el futbol d'una altra manera. Si copiéssim el seu model no passaria res. Les coses que funcionen s'han d'aplicar, encara que facin cert mal a l'ego.
L'estadi olímpic, buit
Els directius s'han equivocat perquè no se n'han sortit, els entrenadors no han trobat la clau màgica per fer una formació guanyadora, els aficionats responen molt poc, tot i sí que ho fan quan se'l posa un caramelet a la boca, com ha passat en la temporada 2013-2014 amb la classificació pel play-off. Fa pena veure l'Estadi Olímpic sempre buit, o amb 200 o 300 persones. Així és impossible disposar d'un equip amb possibilitats. És l'hora que tots plegats comencen a respondre, i a anar al camp i a dir que sí que ens interessa el Terrassa FC.
I és ja l'hora que l'empresariat d'aquesta ciutat cregui en el futbol, una de les grans caixes de ressonància existents. Les inversions de ben segur que s'acaban recuperant amb escreix quan el nom de Terrassa aparegui arreu. De vegades no es tracta tant de posar diners, que també, sinó de donar suport a un projecte. Si tothom s'ho creu serà viable. Si anem fent estarem condemants a romandre a la Tercera i jugar contra equips de barri o de poble. Evidentment, gens atractius.