Bamberger: «A França, que els catalans es queixessin els tocava el violí»

Bamberger amb la seva dona Joana Biarnés Foto: Cristóbal Castro

La mort d'Adolfo Suárez ha provocat que es recuperin moltes de les anècdotes d’aquesta figura clau en la Transició espanyola. La majoria enaltint les seves virtuts i actuacions. Moltes menys relacionades amb les polèmiques. Una de les primeres que va protagonitzar va ser provocada per unes suposades declaracions que va fer a la revista francesa Paris Match. Venia a afirmar que "les ciències mai podrien impartir-se en català". El periodista francès Jean-Michel Bamberger, història viva de la professió amb una dilatadíssima trajectòria a l'esquena a França i Espanya, va fer d'intèrpret en aquella entrevista que va signar Philippe Garnier-Raymond.

Recuperem amb Bamberger aquella trobada on van haver raquetes de tennis, dos guàrdies civils amb un walkie i al president llançant-se a la piscina. El gal ens parla d'això i del periodisme des de Viladecavalls, on viu amb la seva dona, la fotoperiodista Joanna Biarnés.

Com va acabar vostè a la famosa entrevista a Adolfo Suárez per a Paris Match?
Jo a Suárez el vaig conèixer per qüestions relacionades amb la televisió. Ell era director general de RTVE, i jo vaig arribar a Espanya per coordinar un programa de la ràdio francesa, anomenat "Ustedes son formidables", que aquí es va fer a la SER, i després es va adaptar per a Televisió Espanyola. Al poc temps va passar a Espanya... bé, tot el que va passar. I Suárez va ser nomenat president del govern.

I a França interessava la seva figura...
Interessava tot el que passava a Espanya. Els francesos vam ser els primers que vam fer turisme aquí. Per proximitat geogràfica, idiomàtica, per moltes qüestions, Espanya cridava l’atenció. Quan es van produir tots aquells canvis polítics, a la revista Paris Match es van preguntar qui era aquell tipus. I van enviar a un escriptor a fer-li una entrevista. Concretament a Philippe Garnier-Raymond. Però aquest home no parlava espanyol, així que vaig anar d'intèrpret.

En una entevista molt sucosa, per cert.. .
Bé, és que Suárez va estar molt receptiu. Ens va citar a Doñana i ens va rebre a la porta de la residència oficial, a l'estil americà. Molt pròxim. L'única seguretat que hi havia eren dos agents de la Guàrdia Civil amb un walkie talkie penjat d'un arbre. Res a veure amb una recepció política actual. Va ser tot molt proper. I Jack Garofalo, el fotògraf que portàvem, va tornar boig a Suárez.

A Paris Match prevalien les fotos.
I les va voler fer de tots els tipus. "Vostè juga a tennis? Doncs agafi una raqueta". I Suárez ho feia. "Li agrada nedar a la piscina? Vestit de bany i a l'aigua". I Suárez a l'aigua. Ell estava encantat. I potser, imbuït d'aquell bon ambient, va començar a explicar coses que ni imaginàvem. En aquesta tessitura ens va donar molts titulars. Ens va explicar el que havia de fer a Espanya, i que Franco li va encomanar la missió de portar la democràcia al país. Aquest va ser el titular de l'entrevista.

Però no la frase més polèmica...
Si per la polèmica ens referim a allò que “les ciències no podrien impartir-se en català”, la frase no va ser exactament així. Tot es deu a una mala transcripció de l'escriptor. Per aquell temps es portava molt el "rewriting". Una firma famosa "reescrivia" l'entrevista.

I a aquella en concret vam anar amb Philippe Garnier-Raymond...
I sense magnetòfon per gravar. En acabar ens en vam anar a corre-cuita a una cafeteria per recordar tot el que Suárez ens havia dit. I resulta que a aquest escriptor li queien millor els bascos que els catalans. En un moment de l'entrevista, en ser preguntat per una futura ensenyament en català, Suárez va venir a dir que no podien posar-se a pensar en ensenyar ciència atòmica en basc ara, i que abans calia fer altres coses. Però l'escriptor, en transcriure l'entrevista, va ficar per mitjà als catalans, així de passada.

I la frase va quedar com...
"Votre question, pardonnez-moi, est idiote. Trouvez-moi d'abord des professeurs qui pourront enseigner la chimie nucléaire en basque, en català, etc. Restons sérieux" ("La seva pregunta, perdoni, és una tonteria. Trobi primer mestres que puguin ensenyar química nuclear en basc, català, etc. Siguem seriosos").

I allò va acabar emprenyant els catalans.
Es van queixar enormement. Van venir a París a fer-ho. De totes maneres, a França, que vinguessin els catalans a queixar-se, com diem allà, "els tocava el violí". Que no li van donar prou importància, vaja. Però com passaria en el cas invers. Vull dir... que és com si ara els bretons s'enfaden per alguna cosa. La Vanguardia dirà que "a mi que m'explica". No els afectarà molt. Però va donar la casualitat que en aquell temps, el Paris Match va canviar de propietari, va arribar una nova línia editorial, calia alleugerir plantilla i tant l'escriptor de l'entrevista com jo vam anar al carrer. Acomiadats tots dos. Encara que jo era un jovenet freelance, tot un “don nadie”. Però tampoc m'interessava molt el que em demanava la revista Paris Match.

Què volien?
L'Espanya del sol, el flamenc, les petrolíferes, Brigitte Bardot i el rodatge d'un western a Almeria. Tots els tòpics possibles. L'estiu. Ja li dic que vam ser els primers turistes a venir a Espanya. Per a que es faci una idea: corria pel meu país la llegenda urbana que les franceses venien a la platja espanyola en bikini, i que els agents de la Guàrdia Civil els deien que només es permetien vestits de bany d'una peça. "Què vol que em tregui, agent, la part de dalt o la de sota?" contestaven, suposadament. (En aquest moment ens mostra un exemplar de Paris Match en què es veu una turista a la platja i un tricorni darrere). Veu la foto? Aquestes coses són les que els interessava a Paris Match.

El periodisme ha canviat molt des d'aleshores...
En qüestió de gestió, moltíssim. Abans l'important era el director del diari. Ara és el gerent o editor. Qui té el gran despatx. Els mitjans estan en mans de grups financers, i per tant al servei del capital que els paga.

I com veu el futur dels diaris en paper?
El paper no desapareixerà. Va passar el mateix quan va arribar la ràdio, que ja anava a acabar amb la premsa escrita. Després la tele seria l'enfonsament de la ràdio... per a posteriorment ser liquidada per internet, i així successivament. Hi haurà canvis importants de models. Però el diari en paper no desapareixerà