Futbol és futbol

Sovint em penedeixo de determinats compromisos, especialment d’aquells que

comporten omplir pàgines buides. Sempre m’envaeix una certa por, sobretot a l’inici! 

Vull començar deixant clar que la pretensió d’aquestes línies no és fer 

una lliçó magistral, ni de bon tros. Ben al contrari, es tracta d’aportar reflexions personals (o provocadores en algun cas) i, sobretot, complir amb la paraula donada a un responsable d’aquest mitjà. 
 

Parlaré de futbol, de futbol amb majúscules, perquè vivim el moment del futbol, el Mundial del Brasil, el paradís del futbol o, com en diuen allà, “la Copa”. Perquè el futbol al Brasil té també un significat especial. No només pels cinc estels que porta la “canarinha” a l’escut com a testimoni de la seva hegemonia, sinó perquè el futbol ha estat la màxima expressió d’aquest immens i extraordinari país que històricament ha estat tan víctima de les injustes polítiques externes com de les seves contradiccions internes i la talla dels seus dirigents.

Alguna cosa, però, està canviant, i crec que en positiu. Veure aquestes manifestacions reclamant seny i prioritats en la despesa pública em fan pensar que la llavor d’en Lula comença a germinar. El Brasil, el poble brasiler, està cada vegada més present i és més decisiu en els fòrums internacionals i sembla que també vol ser protagonista del seu destí. Els desitjo molta sort per poder superar la pobresa i la injustícia, i també per deixar enrere els tòpics de la samba i del futbol. No voldria, però, ja que parlem de futbol, perdre aquest “sisè sentit” en la seva forma de tractar la pilota i el joc. 
 

No vull parlar gaire del Terrassa. Sóc conscient que, com a regidor d’Esports, tinc una especial responsabilitat en aquesta paradoxa que històricament patim. 

 

Som una ciutat amb molta passió “futbolera”, amb bons clubs i bones escoles de futbol. Ho demostren els bons jugadors que surten, amb un estadi enveja de molts clubs de categories superiors, amb més de 215.000 habitants, amb un fort teixit comercial i industrial malgrat la crisi... Però estem a Tercera, pocs cops hem estat a Segona A i mai a Primera! Clarament minsos resultats per tantes capacitats.

No vull recórrer a les justificacions clàssiques: ni l’hoquei ni la proximitat del Barça o l’Espanyol en són causa suficient i tenim exemples propers que ens ho demostren. 

Tampoc vull ser catastrofista. Circulen per les xarxes informes de quina és la realitat de la quasi totalitat de clubs de Segona B, Segona A i Primera: la gran majoria amb deutes amb Hisenda, la Seguretat Social i proveïdors. Aquest tampoc no és el meu model. Ja ho vaig dir el 2007. Com també vaig dir que l’administració hi ha d’ajudar amb infraestructures, però no ha de ser l’aportador de diners al futbol professional (o semiprofessional) que molts demanen.

Crec que tots i totes els que tenim alguna responsabilitat en aquest àmbit hauríem de prendre nota d’aquests casos. Hi ha, com quasi sempre, una tercera via que segurament amb complicitat de tots ens permetria superar els resultats esportius sense recórrer als excessos i la mala gestió. Tard o d’hora algú haurà de punxar la bombolla que hi ha al futbol professional i posar-hi ordre. Més ben dit, generar un ordre nou, on el futbol, com a sector econòmic i empresarial, compleixi escrupolosament els principis de la bona gestió. 
 

Però jo volia parlar d’un altre llibre. Dir que el futbol, a la nostra societat, és molt més que un esport. És l’aparador de la societat de consum en què vivim i un bon exemple dels seus excessos. És també moltes més coses: un referent d’identitats i contraidentitats, de cohesió social, de comunicació entre uns i altres, entre generacions, de projecció de valors i contravalors... 

Però tot i ser molt, no és prou. No és suficient per explicar aquella bogeria col·lectiva que vam viure al 2010, quan un jove en calçotets, Iniesta, va enviar la pilota a la xarxa, en un llanç entre l’encert i la fortuna. Amb tot el que estàvem i estem vivint en els darrers temps, de tanta transcendència per les nostres condicions de vida, cap acte públic, roda de premsa o declaració pot igualar el crit i el sentiment d’alegria que va acompanyar aquella victòria al Campionat del Món del 2010. I, curiosament, en molts casos, per gent que mai ha practicat aquest esport!

Quina és la raó per la qual aquest esport ha passat de ser un espectacle d’un grup limitat d’homes els diumenges a la tarda a convertir-se en un element “transversal” que aglutina persones diverses, superant àmbits culturals, de gènere o de posició social? Aquesta és una bona pregunta per a un altre article!