La situació actual de la indústria cultural és complicada

Els temps estan canviant per a tothom en general, pels professionals i entitats que es dediquen a la cultura en particular, i encara més pels equipaments que depeníem de les obres socials de les caixes d’estalvis ara desaparegudes. El Centre Cultural Terrassa n’és un clar exemple. De sobte, ha desaparegut l’entitat financera que ens oferia tot l’ajut econòmic que precisàvem per fer la nostra activitat.

 

Per posar-nos en context, i sense pretendre fer un repàs exhaustiu del paper que ha tingut el Centre Cultural en la dinamització cultural de la ciutat, val la pena recordar que, quan el 1980 vam obrir les portes al públic, Terrassa era una ciutat que, tot i la gran vitalitat de les entitats, tenia moltes mancances pel que fa a equipaments. No hi havia teatres municipals, ni auditori municipal, ni grans sales d’exposicions... El Centre Cultural va omplir un buit que, amb el pas dels anys, han anat ocupant també altres equipaments de nova creació.

 

Que la situació actual de la indústria cultural és complicada, no se li escapa a ningú. La crisi econòmica ha afectat als ingressos per venda d’entrades, les ajudes públiques s’han reduït molt –per qui en tenia-, s’ha incrementat l’IVA cultural, no hi ha una llei de mecenatge que afavoreixi el patrocini... Però el que és indubtable, és el valor de la cultura i la gran aportació a la societat que representa, i per això no hem de renunciar mai a fer-ne. 

 

Tot això i el convenciment de que encara és possible córrer un llarg camí col·laborant amb altres agents culturals, ens ha portat en els darrers anys a fer un replantejament global de la nostra proposta. Fa un parell d’anys un periodista terrassenc va preguntar-nos què pensàvem fer per deixar de ser una carxofa de ciment elitista tancada en sí mateixa. Crec que aquesta definició no respon a la realitat, però sí que era la imatge que tenia de nosaltres una bona part dels conciutadans. 

 

Sovint diem que el Centre Cultural és de tots i que volem ser un equipament obert a tothom, però cal saber-ho portar a la pràctica d’una manera decidida i que la gent ho percebi. Si és de tots, cal aconseguir el suport de tots. De les institucions, dels patrons, del teixit industrial, de les associacions i dels ciutadans... Estic parlant de participació en les decisions, de participació  en la programació, però també d’implicació econòmica d’aquells que tenen capacitat de fer-ho. 

 

L’equip que gestiona l’equipament, té l’obligació de buscar complicitats i trobar propostes que permetin el desenvolupament dels seus objectius culturals, però també dels de les altres entitats amb qui col·labori. Es tracta de que tots hi sortim guanyant. I també el públic i la vida cultural de la ciutat. Per això participem activament en diferents festivals i esdeveniments de ciutat, arribem a acords de col·laboració en la programació amb entitats, coorganitzem actes solidaris, participem en projectes per facilitar l’accés a la cultura a entitats que treballen amb persones amb risc d’exclusió social...

 

No hi ha cap fórmula magistral que permeti fer de la cultura un negoci rendible, però la cultura és necessària. Creiem en el que estem fent i creiem que aquesta implicació ens permet defensar junts l’interès cultural i social del nostre projecte. 
 

El Centre Cultural Terrassaha tingut un paper molt destacat a la vida cultural de la nostra ciutat i, amb la col·laboració de tots, hi tindrà un gran futur.