18
d'agost
del
2014
Actualitzat
el
07
de març
del
2015
a les
14:29h
Un dels episodis polítics més ignorats i ocults dels últims anys del franquisme i dels primers anys de l’anomenada transició a Catalunya va ser l'existència d'una organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari de la institució militar catalana i que amb aquest fi va desplegar un aparell humà i organitzatiu sofisticat i basat en la dedicació professional dels seus membres.
Precisament uns dels protagonistes d’aquests fets fou la parella Manuel Viusà i Gertudis Galí, que després de la desfeta del 1939 van treballar a Terrassa per a diferents clients adinerats de la ciutat, fent ell de pintor i ella d’escultora.
Una de les principals obres de Viusà va ser la pintura dels frescos de l’església de Santa Maria de Terrassa, acabats el 1948, i, malauradament, desapareguts posteriorment a causa d’un incendi.
La parella d’artistes compaginà la seva vida laboral amb la funció de cap de finances i de l’aparell de propaganda del Front Nacional de Catalunya; més encara: durant la Segona Guerra Mundial muntà un petit taller d’ajuda a la resistència francesa en el qual elaboraven documentació falsa que servia als guies i als enllaços del FNC dedicats a passar clandestinament aviadors aliats caiguts en territori enemic, aliats en serveis especials, jueus que fugien del nazisme i altres perseguits.
També facilitaren la impremta de la qual van sortir els primers butlletins, documents i manifestos del Front, i on el matrimoni realitzava dibuixos i també gravats per a la primera etapa del butlletí del FNC Per Catalunya, que durà de l’abril del 1945 al juny del 1947.
Per aquests motius la policia espanyola buscava Viusà com a clau de les finances del FNC, basades en bona part en cotitzacions d’alguns fabricants, motiu per el qual la parella amb les seves filles va haver d’exiliar-se a l’Estat francès. L’Estat espanyol anys després, però, va fer detenir Viusà per tal de ser extradit, i després d’un sonat judici a París, el 25 d’abril del 1979, l’artista va ser absolt. Oriol Falguera recull tots aquests episodis al llibre, que ha aparegut aquest Sant Jordi, L’exèrcit Popular Català, (1969-1979). La Casa, publicat per Rafael Dalmau, Editor, amb seu a la ciutat de Terrassa.
L’autor ha entrevistat militants separatistes de la dècada dels 30 i el 40, tots ells pertanyents a la secció militar del Front Nacional de Catalunya (FNC) i, estirant del fil, ha localitzat protagonistes i documentació que li han permès d’arribar a compondre l’esquema de com s’organitzà i com nasqué l’organització armada ÈPOCA (Exèrcit Popular Català), que existí del 1969 al 1979 i que va encarnar durant els anys setanta la idea de continuïtat de les seccions militars dels partits independentistes seguint la línia del Front Nacional de Catalunya, Nosaltres Sols i Estat Català.