La presó de Terrassa

La presó del partit judicial de Terrassa Foto: AMAT

Des de l’època medieval, la presó de Terrassa se situava a la Torre del Palau. Era una habitació rodona. Solament hi entrava claror per una petita finestra.  El propietari de la Torre  tenia llogada aquesta estança a l’Ajuntament. En data de 30 de gener de 1826  l’Ajuntament envià un comunicat al propietari, queixant-se del mal estat d’aquella presó.

L’any 1834 Terrassa va passar a ésser cap del partit judicial amb una correspondència de 24 municipis del seu voltant. Això obligava a la vila a tenir una presó en condicions.

L’any 1836 es produïa la Desamortització de Medizabal que provocà que els franciscans abandonessin el Convent de Sant Francesc. Quatre anys després el comú de la vila endegà les diligencies oportunes per aconseguir la cessió del convent i la seva fàbrica de senyals, amb la intenció de destinar-lo a caserna de la Guàrdia Civil, Casa de Beneficència i presó nacional

L’any 1855 van començar les obres de la presó. El lloc escollit va ser el darrera de l’església on hi havia hagut la sagristia del convent. L’obra es va encarregar a l’arquitecte barceloní, Josep Vilar, que aprofità l’estructura de la sagristia, consistent en un pati porticat, és a dir, del clàssic claustre, on hi havia les cel·les dels frares i que es van aprofitar per cel·les carceràries. La presó tenia 10 calabossos clars, 2 d’obscurs, 2 cuines, un forn i un safareig a més d’una habitació per als guardians. El cost de la seva construcció fou de 97.300 rals.

S’apunta com hipòtesi que mentre es construïa el convent en el segle XVII aquestes cel·les eren un convent provisional que, després passarien a ser la sagristia del convent.

Ja una altra teoria més agosarada presentada per Ramir de Masdeu, personatge peculiar i estudiós de la història local. El seu interès per l’arqueologia el portà, en els anys seixanta, a formar un grup d’aficionats  a l’arqueologia, vinculats a la Junta de Museus. La seva dedicació el portà a ser anomenat Comissari Provincial  d’Escavacions Arqueològiques. Tal com ho descriu ell mateix l’any 1981 “la feliç o infeliç circumstància d’esser empresonat en el Dipòsit Carcerari de Terrassa m’ha permès un descobriment sensacional, des del punt històric i arqueològic. Un cop tancat a la cel·la vaig adonar-me què en uns llocs que havia caigut l’arrebossat, s’hi traslluïen unes pedres ben escairades de naturalesa noble. Això em va temptar d’arrencar l’arrebossat de la porta d’entrada, doncs, bé suposava que allí seria possible contemplar el gènere de construcció que ja imaginava havia de ser del tipus monumental. Efectivament, la porta de la meva cel·la, a igual que la dels demés habitatges de Dipòsit carcerari, són condroides amb grans pedres d’arenisca roja de caràcter monolític, totes ben tallades, i el dintell és una peça mestre arquitectònica.

Aquestes cel·les, pertanyen a un antic monestir ja que es mostren distribuïdes al voltant d’un pati porticat, és a dir, es tracta del clàssic claustre monacal. No hi ha dubte que si hi ha claustre ha d’haver-hi forçosament restes del monestir que l’acompanyava. Aquest monestir no és altre que el de Sant Ruf, pròxim a les esglésies de Sant Pere, i aquest no estava en les esglésies de santperenques, com algú suposa, ja que mai s’hi ha trobat restes de claustre ni de monestir, Els arcs de Santa Maria, no són cap claustre.

El sostre de les dites cel·les és en forma de cúpula, les dimensions són grans i la construcció és d’època i estil romànic”. Després d’aquest dictamen les afirmacions de Ramir de Masdeu passaren a l’oblit i cap estudiós s’interessà pel cas.

La presó va viure fets transcendents; el 17 d’agost de 1906 els presos protagonitzaren una revolta, i es va fer necessària la presència del jutge interí, Malet. Els presos es queixaven de la mala qualitat del menjar, i del tracte que se’ls donava. Al llarg de la història de la presó hi hagué vàries fugues, però la més sonada va ser la que es va produir el 7 de juliol del 1920 quan  van fugir 13 presos de cop.  Però el fet més destacable fou quan van ser  ajusticiats al garrot, al pati de la presó el dia 23 de setembre 1923, els atracadors de la Caixa de Terrassa. En aquest atracament  va morir assassinat Joan Castella. Els executats van ser Josep Saleta i Pasqual Aguirre.

Un altre fet dins la presó fou quan es va proclamar la República el 14 d’abril del 1931. Una manifestació es dirigí a la presó, d’on fou extret el retrat d'Alfons XIIl, que fou estripat davant de l’edifici. Després de no poca resistència de l’escarceller, un grup es féu amb les claus de les cel·les I foren alliberats els detinguts, en nombre de set, que foren aclamats i portats a braços.

Durant la Guerra Civil i l’època franquista va servir per encarcerar presos de trànsit cap a la Model de Barcelona.

L’any 1968 el Ministeri de Justícia va abandonar la seva jurisdicció de la presó, que passà a ser Dipòsit Carcerari, conegut popularment com el “quartelillo” de la Policia Municipal on anaven a parar els petits delinqüents, o vàndals. La funció d’aquests calabossos es van suprimir quan es va inaugurar la nova comissaria de policia al carrer del Pantà l’any 1980.

La presó del passeig va quedar abandonada i obsoleta fins que a finals dels anys vuitanta es van enderrocar les cel·les ampliant el pati deixant en peu la portalada de tres arcs per donar pas als serveis hospitalaris de Sant Llàtzer.