21
de juliol
del
2014
El Ple ordinari del mes de juny, un ple llarg i dilatat, ens va aportar algun element positiu: la normalització de la participació ciutadana. Quatre entitats diverses, reivindicatives, al servei de les persones i de causes punyents, van intervenir al Ple Municipal i van sentir la resposta de l’equip de govern.
El Ple, però, va tenir altres moments menys lluïts. La proposta del triple referèndum del PSC en va constituir un, d’aquests moments.
Primer misteri, o misteri de la margarida constitucional: a què fa cap demanar un referèndum sobre monarquia o república, quan dies abans, al Congrés dels diputats, la pràctica totalitat dels diputats socialistes, inclosos els diputats del PSC, van votar en bloc a favor de l’abdicació i del relleu del Cap d’Estat? Mala consciència? Tàctica per repescar algun republicà desatent? Ens va semblar una gestualització, una comèdia dolenta, molt dolenta. En la votació del Congrés va quedat clara la postura dels dos grans partits dinàstics, el PP i el PSOE, inclosa la seva branca catalana.
Segon misteri o misteri Pisuerga passa por Valladolid: el drama conceptual que significa votar sobre el “model d’estat”. El model d’Estat ve definit per les Constitucions de cada estat. Les constitucions són suficientment genèriques per tal de facilitat accions de govern. De fet, el model d’Estat “strictu sensu” es decideix a cada votació, amb els programes electorals de cada partit, i sobretot, amb les accions de govern concretes i amb els pressupostos. Els ciutadans tenen l’oportunitat de prorrogar la confiança en els governs o, per contra, llevar- los el suport, en cada votació, i a través de moltes altres manifestacions de la participació ciutadana que caldrà anar perfilant, com les consultes o els referèndums, o altres processos participatius. Blindar models d’estat, pot ser, a mitjà termini una cotilla de difícil assumpció. Altra forma és fer grans pactes d’estat, sobre les pensions, o sobre les bases de l’estat del benestar, però en aquests pactes hi han de ser presents les forces polítiques que representen la centralitat política.
Tercer misteri, misteri Houdini, o misteri de l’escapisme. A què ve plantejar un referèndum sobre l’encaix de Catalunya i Espanya (o el desencaix), quan hi ha hagut un esforç tan gran del Parlament de Catalunya i una majoria significativa de forces polítiques per pactar pregunta i data? Perquè no se sumen a l’esforç que estan fent altres forces polítiques per tirar endavant la consulta, a fi que esdevingui pactada i legal. La fidelitat del PSC, és al Parlament de Catalunya, expressió de la sobirania del poble català, o al PSOE? Malauradament creiem que el PSC ja ha triat. I en darrer terme, el secret dels pisos buits, un secret més ben guardat que els secrets de Fàtima.
La pregunta del regidor Rodríguez va deixar glaçat més d’un i va desarborar la constant temptació populista i antisistema d’alguns regidors del Consistori. Negar-se a contestar quants pisos buits té l’Ajuntament no es fa per ignorància de la dada, sinó per no debilitar el discurs populista de criminalització de les entitats bancàries en confessar quants pisos buits té l’Ajuntament. Tem l’Equip de Govern que les plataformes que acabaven d’intervenir puguin reclamar aquests pisos al Consistori? Tem l’equip de govern que les famoses multes per tenir pisos buits a les entitats bancàries quedin sense efecte si se sap el parc públic disponible? Per esvair els dubtes, el millor és dir la veritat, no amagar-la. Es parla de transparència, però a l’hora de la veritat s’amaguen les dades rellevants. En els nous temps polítics que venen és necessari no fer jocs de mans i afrontar el debat públic amb les dades veritables. No fos cas que fóssim especialistes a veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix.
El Ple, però, va tenir altres moments menys lluïts. La proposta del triple referèndum del PSC en va constituir un, d’aquests moments.
Primer misteri, o misteri de la margarida constitucional: a què fa cap demanar un referèndum sobre monarquia o república, quan dies abans, al Congrés dels diputats, la pràctica totalitat dels diputats socialistes, inclosos els diputats del PSC, van votar en bloc a favor de l’abdicació i del relleu del Cap d’Estat? Mala consciència? Tàctica per repescar algun republicà desatent? Ens va semblar una gestualització, una comèdia dolenta, molt dolenta. En la votació del Congrés va quedat clara la postura dels dos grans partits dinàstics, el PP i el PSOE, inclosa la seva branca catalana.
Segon misteri o misteri Pisuerga passa por Valladolid: el drama conceptual que significa votar sobre el “model d’estat”. El model d’Estat ve definit per les Constitucions de cada estat. Les constitucions són suficientment genèriques per tal de facilitat accions de govern. De fet, el model d’Estat “strictu sensu” es decideix a cada votació, amb els programes electorals de cada partit, i sobretot, amb les accions de govern concretes i amb els pressupostos. Els ciutadans tenen l’oportunitat de prorrogar la confiança en els governs o, per contra, llevar- los el suport, en cada votació, i a través de moltes altres manifestacions de la participació ciutadana que caldrà anar perfilant, com les consultes o els referèndums, o altres processos participatius. Blindar models d’estat, pot ser, a mitjà termini una cotilla de difícil assumpció. Altra forma és fer grans pactes d’estat, sobre les pensions, o sobre les bases de l’estat del benestar, però en aquests pactes hi han de ser presents les forces polítiques que representen la centralitat política.
Tercer misteri, misteri Houdini, o misteri de l’escapisme. A què ve plantejar un referèndum sobre l’encaix de Catalunya i Espanya (o el desencaix), quan hi ha hagut un esforç tan gran del Parlament de Catalunya i una majoria significativa de forces polítiques per pactar pregunta i data? Perquè no se sumen a l’esforç que estan fent altres forces polítiques per tirar endavant la consulta, a fi que esdevingui pactada i legal. La fidelitat del PSC, és al Parlament de Catalunya, expressió de la sobirania del poble català, o al PSOE? Malauradament creiem que el PSC ja ha triat. I en darrer terme, el secret dels pisos buits, un secret més ben guardat que els secrets de Fàtima.
La pregunta del regidor Rodríguez va deixar glaçat més d’un i va desarborar la constant temptació populista i antisistema d’alguns regidors del Consistori. Negar-se a contestar quants pisos buits té l’Ajuntament no es fa per ignorància de la dada, sinó per no debilitar el discurs populista de criminalització de les entitats bancàries en confessar quants pisos buits té l’Ajuntament. Tem l’Equip de Govern que les plataformes que acabaven d’intervenir puguin reclamar aquests pisos al Consistori? Tem l’equip de govern que les famoses multes per tenir pisos buits a les entitats bancàries quedin sense efecte si se sap el parc públic disponible? Per esvair els dubtes, el millor és dir la veritat, no amagar-la. Es parla de transparència, però a l’hora de la veritat s’amaguen les dades rellevants. En els nous temps polítics que venen és necessari no fer jocs de mans i afrontar el debat públic amb les dades veritables. No fos cas que fóssim especialistes a veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix.