12
de juliol
del
2014
L’altre dia al Congrés dels Diputats espanyol es feia l’acte commemoratiu de reconeixement a les víctimes del terrorisme representades per les dues membres del PP, encara que van en nom de les Associacions de Víctimes, les senyores Blanco i Pedraza.
Manjon de l’Associació de Víctimes de 11S no hi va poder assistir, suposo amb l’alegria de les altres dues Associacions i del PP, ja que per a ells aquesta és una entitat de segona fila i que no va amb els seus interessos estratègics que es fer de martell permanent sobre la política en referència a ETA, que és el més important.
I com és evident si les víctimes de l’11S son secundàries, no parlem de les víctimes del terrorisme d’Estat del franquisme, aquest totalment i interessadament oblidat pel regim i tenint que buscar-se la vida a veure si els jutges de l’Argentina, fan el que no fa l’estat espanyol. Com és evident, tal com va quedar demostrat, en aquest estat espanyol, només hi ha unes víctimes perfectament definides i al servei del Partit Popular que és qui les instrumentalitza i als sectors franquistes de l’estat i el partit, que n’ha fet bandera interessada.
I per molt que la sentyora Blanco i Pedraza diguin que parlen en nom de totes, no és veritat, ni tant sols per les entitats a qui representen, i mai han reclamat res per les víctimes de l’11S i menys per les del franquisme. Hi ha moltes víctimes honorables precisament pel seu silenci i altres amb la seva implicació de veritat en la reconciliació, evitant la confrontació i l’ús partidista i de confrontació permanent, però aquestes no compten.
El més important és que com fan aquestes senyores i els seus partidaris, és que estiguin permanentment fen acció política i posant pals a la roda a qualsevol procés de normalització política, i els interessos partidistes del PP i de l’estat, buscant un protagonisme que mai haurien de tenir les víctimes.
Respecte, suport, reconeixement i ajuda, el que calgui, però protagonisme i interferències, cap. Si volen fer política, que es presentin a unes eleccions i diguin el que vulguin, però no, des de plataformes que tenen una altra funció. Mai les hem sentit dir res sobre les víctimes del terrorisme d’estat franquista, mai han demanat, ni exigit, que el PP i els seus franquistes els obliguin a demanar perdó per haver matat, assassinat i torturat a molts ciutadans i ciutadanes espanyoles.
Mai han exigit una reposició de fet, com mai ningú ha demanat l’arrepentiment dels Srs. Franga, Tejero, Milans del Bosch, Joan Carles I... i una llarga llista de polítics, jutges, policies, militars, guàrdies civils...
Al contrari, en els acuartelaments de la Legió encara s’honora a un sonat i criminal com Millan Astray, a les Acadèmies Militars encara s’honora al criminal Franco, i es donen medalles i condecoracions als Falangistes i membres de la “División Azul”, i en els acuartelaments de la Guàrdia Civil quan es fa un record pels caiguts, s’oblida amb tota intencionalitat als que varen defensar el règim republicà i assassinats com el Coronel Escobar, esborrats dels honors i no mereixedors de cap record. Per tant, oblit, ignorància o senzillament, interès ideològic del partit en que aquestes senyores militen.
Com s’atreveixen a demanar reiteradament que es condemni a Amaiur o d’altres, o a demanar al govern que eviti l’acció política del lendakari Urcullu en quan a la política de presos, a qui el poble ha escollit democràticament, i tenen tot el dret a ser uns al Parlament espanyol i les institucions basques, pel fet de no condemnar el terrorisme, quan a les files del partit d’aquestes senyores està plena de diputats i càrrecs institucionals del seu partit que van participar amb el franquisme i d’altres que mai l’han condemnat, al contrari, l’han justificat i defensat.
Llavors que facin la mateixa exigència a tothom i sense interessos ideològics concrets, i no utilitzin les víctimes com a mera justificació. I en tot cas, seran els electors els que determinaran democràticament si per aquest motiu els voten o no, i fins ara s’ha demostrat el contrari tot i els subterfugis d’aquestes senyores i el seu partit. Quan aquestes associacions i les seves dirigents entenguin el seu paper i la seva funció que és ajudar als seus associats, orientar-los i fer que tirin endavant amb la seva vida i els seus problemes i solucions, i no estar constantment al servei partidari i interferint permanentment amb els processos polítics, llavors faran un gran favor i servei al país, als seus associats i a la resta de víctimes, de l’11S i del franquisme.
I un altre element que no ajuda a entendre res i que és un contrasentit total, la Llei de víctimes del terrorisme, que és un total despropòsit, ja que parla de víctimes des de l’any 1960, o sigui, que posa com a víctimes a botxins i criminals, com Carrero Blanco i d’altres criminals i torturadors, com militars, ministres, policies i guàrdies civils, jutges... que al servei del terrorisme de l’estat franquista mataven i assassinaven sense el més mínim escrúpol.
I aquesta anacrònica Llei la promou i s’aprova amb el suport del PSOE (govern Zapatero), demostrant el grau de desorientació política. Per tant, els maquis, els activistes d’ETA fins l’any 1976, els militants polítics del PCE-PSUC, de CCOO i la CNT i altres grups que en algun d’ells hi havia propostes d’assassinar al criminal Franco i membres del seu govern, eren terroristes?. La lluita contra un estat criminal que no tenia cap legitimitat, resultat d’un cop d’estat sagnant, permetia utilitzar qualsevol medi per enderrocar-lo i eliminar als seus membres, per tant, la lluita fins l’any 1976 era totalment justificada.
A partir de l’any 1976, té altres consideracions davant dels canvis i situació política. Per tant, la Llei hauria de ser vigent des de l’any 1977, posar en el mateix sac de víctimes a Carrero i als afectats d’Hipercor, per exemple, és un total contrasentit. Indemnitzar als seus familiars de per vida i donar-lis aquest reconeixement públic, és una vergonya i un despropòsit. Sobretot quan el govern va posant problemes i denegant ajuts a familiars i persones que van patir les accions criminals del règim franquista, i que alguns han d’anar a l’Argentina perquè els hi reconeguin i demanin responsabilitats.
Com diu un vell lluitador antifranquista, del partit comunista, amb el pare afusellat per a ser regidor i ell que va patir tortures i detencions, m’explicava:” Aquest govern (referit a Zapatero) son uns deficients mentals sense ètica ni escrúpols, a més d’haver renunciat a tot com a partit, i oblidat als seus, ara a sobres ens fan una llei pel reconeixement dels franquistes i que res té a veure amb les víctimes del terrorisme. Jo no penso demanar res a aquesta gent, ja que no vull tenir cap relació ni reconeixement amb els que ens van assassinar i torturar.
Els franquistes de torn estaran contents de nou, a més de matar sense contemplacions, a sobres, els indemnitzaran per la seva tasca...” Per desgràcia, aquesta és la realitat d’aquest estat espanyol, que ho perverteix tot, i que per alguns les víctimes son una excusa per a afavorir als seus interessos ideològics. Esperem també, que algun dia les víctimes d’aquestes dues Associacions facin alguna cosa més que ser un instrument de propaganda i obstacles per la normalització del país i serveixin veritablement als interessos pel que van ser creades.
Manjon de l’Associació de Víctimes de 11S no hi va poder assistir, suposo amb l’alegria de les altres dues Associacions i del PP, ja que per a ells aquesta és una entitat de segona fila i que no va amb els seus interessos estratègics que es fer de martell permanent sobre la política en referència a ETA, que és el més important.
I com és evident si les víctimes de l’11S son secundàries, no parlem de les víctimes del terrorisme d’Estat del franquisme, aquest totalment i interessadament oblidat pel regim i tenint que buscar-se la vida a veure si els jutges de l’Argentina, fan el que no fa l’estat espanyol. Com és evident, tal com va quedar demostrat, en aquest estat espanyol, només hi ha unes víctimes perfectament definides i al servei del Partit Popular que és qui les instrumentalitza i als sectors franquistes de l’estat i el partit, que n’ha fet bandera interessada.
I per molt que la sentyora Blanco i Pedraza diguin que parlen en nom de totes, no és veritat, ni tant sols per les entitats a qui representen, i mai han reclamat res per les víctimes de l’11S i menys per les del franquisme. Hi ha moltes víctimes honorables precisament pel seu silenci i altres amb la seva implicació de veritat en la reconciliació, evitant la confrontació i l’ús partidista i de confrontació permanent, però aquestes no compten.
El més important és que com fan aquestes senyores i els seus partidaris, és que estiguin permanentment fen acció política i posant pals a la roda a qualsevol procés de normalització política, i els interessos partidistes del PP i de l’estat, buscant un protagonisme que mai haurien de tenir les víctimes.
Respecte, suport, reconeixement i ajuda, el que calgui, però protagonisme i interferències, cap. Si volen fer política, que es presentin a unes eleccions i diguin el que vulguin, però no, des de plataformes que tenen una altra funció. Mai les hem sentit dir res sobre les víctimes del terrorisme d’estat franquista, mai han demanat, ni exigit, que el PP i els seus franquistes els obliguin a demanar perdó per haver matat, assassinat i torturat a molts ciutadans i ciutadanes espanyoles.
Mai han exigit una reposició de fet, com mai ningú ha demanat l’arrepentiment dels Srs. Franga, Tejero, Milans del Bosch, Joan Carles I... i una llarga llista de polítics, jutges, policies, militars, guàrdies civils...
Al contrari, en els acuartelaments de la Legió encara s’honora a un sonat i criminal com Millan Astray, a les Acadèmies Militars encara s’honora al criminal Franco, i es donen medalles i condecoracions als Falangistes i membres de la “División Azul”, i en els acuartelaments de la Guàrdia Civil quan es fa un record pels caiguts, s’oblida amb tota intencionalitat als que varen defensar el règim republicà i assassinats com el Coronel Escobar, esborrats dels honors i no mereixedors de cap record. Per tant, oblit, ignorància o senzillament, interès ideològic del partit en que aquestes senyores militen.
Com s’atreveixen a demanar reiteradament que es condemni a Amaiur o d’altres, o a demanar al govern que eviti l’acció política del lendakari Urcullu en quan a la política de presos, a qui el poble ha escollit democràticament, i tenen tot el dret a ser uns al Parlament espanyol i les institucions basques, pel fet de no condemnar el terrorisme, quan a les files del partit d’aquestes senyores està plena de diputats i càrrecs institucionals del seu partit que van participar amb el franquisme i d’altres que mai l’han condemnat, al contrari, l’han justificat i defensat.
Llavors que facin la mateixa exigència a tothom i sense interessos ideològics concrets, i no utilitzin les víctimes com a mera justificació. I en tot cas, seran els electors els que determinaran democràticament si per aquest motiu els voten o no, i fins ara s’ha demostrat el contrari tot i els subterfugis d’aquestes senyores i el seu partit. Quan aquestes associacions i les seves dirigents entenguin el seu paper i la seva funció que és ajudar als seus associats, orientar-los i fer que tirin endavant amb la seva vida i els seus problemes i solucions, i no estar constantment al servei partidari i interferint permanentment amb els processos polítics, llavors faran un gran favor i servei al país, als seus associats i a la resta de víctimes, de l’11S i del franquisme.
I un altre element que no ajuda a entendre res i que és un contrasentit total, la Llei de víctimes del terrorisme, que és un total despropòsit, ja que parla de víctimes des de l’any 1960, o sigui, que posa com a víctimes a botxins i criminals, com Carrero Blanco i d’altres criminals i torturadors, com militars, ministres, policies i guàrdies civils, jutges... que al servei del terrorisme de l’estat franquista mataven i assassinaven sense el més mínim escrúpol.
I aquesta anacrònica Llei la promou i s’aprova amb el suport del PSOE (govern Zapatero), demostrant el grau de desorientació política. Per tant, els maquis, els activistes d’ETA fins l’any 1976, els militants polítics del PCE-PSUC, de CCOO i la CNT i altres grups que en algun d’ells hi havia propostes d’assassinar al criminal Franco i membres del seu govern, eren terroristes?. La lluita contra un estat criminal que no tenia cap legitimitat, resultat d’un cop d’estat sagnant, permetia utilitzar qualsevol medi per enderrocar-lo i eliminar als seus membres, per tant, la lluita fins l’any 1976 era totalment justificada.
A partir de l’any 1976, té altres consideracions davant dels canvis i situació política. Per tant, la Llei hauria de ser vigent des de l’any 1977, posar en el mateix sac de víctimes a Carrero i als afectats d’Hipercor, per exemple, és un total contrasentit. Indemnitzar als seus familiars de per vida i donar-lis aquest reconeixement públic, és una vergonya i un despropòsit. Sobretot quan el govern va posant problemes i denegant ajuts a familiars i persones que van patir les accions criminals del règim franquista, i que alguns han d’anar a l’Argentina perquè els hi reconeguin i demanin responsabilitats.
Com diu un vell lluitador antifranquista, del partit comunista, amb el pare afusellat per a ser regidor i ell que va patir tortures i detencions, m’explicava:” Aquest govern (referit a Zapatero) son uns deficients mentals sense ètica ni escrúpols, a més d’haver renunciat a tot com a partit, i oblidat als seus, ara a sobres ens fan una llei pel reconeixement dels franquistes i que res té a veure amb les víctimes del terrorisme. Jo no penso demanar res a aquesta gent, ja que no vull tenir cap relació ni reconeixement amb els que ens van assassinar i torturar.
Els franquistes de torn estaran contents de nou, a més de matar sense contemplacions, a sobres, els indemnitzaran per la seva tasca...” Per desgràcia, aquesta és la realitat d’aquest estat espanyol, que ho perverteix tot, i que per alguns les víctimes son una excusa per a afavorir als seus interessos ideològics. Esperem també, que algun dia les víctimes d’aquestes dues Associacions facin alguna cosa més que ser un instrument de propaganda i obstacles per la normalització del país i serveixin veritablement als interessos pel que van ser creades.