18
d'abril
del
2014
Les persones i famílies que han perdut el seu habitatge i s’han trobat forçats a donar el seu habitatge a les entitats financeres per tal de fer front als seu deutes, es troben amb una segona i desagradable sorpresa dins del seu particular camí cap a l’exclusió social. Com si no n’hi hagués hagut prou amb la dura i impune garrotada,executada pel banc, després els hi espera la insensible maquinària de l’Estai i la dels Ajuntaments, encapçalada pel Ministeri d’Hisenda, que els obligarà a pagar l’Impost” de la plusvàlua o IIVTNU (Impuesto local sobre Incremento de Valor de los Terrenos de Naturaleza Urbana).
La dació en pagament o qualsevol altra fórmula d’execució hipotecària pot posar de manifest un increment patrimonial, que encara que no es converteixi, ni molt menys, en cap ingrés efectiu per la persona desnonada ja que els recursos obtinguts serviran per pagar el deute del banc), si que generen obligacions fiscals que empitjoren, més encara, la situació ja prou deteriorada dels afectats i les seves famílies. Els bancs, normalment, es neguen a assumir aquest pagament o altres relacionats amb les conseqüències fiscals de l’operació de dació o execució i li passen l’estocada final, al “desnonat”, que per altra banda ja no té cap interès per ells.
De fet quin interès humà pot tenir una entitat financera, un ens “capitalista” que només ha nascut per lucrar-se a costa dels treballadors i les treballadores? Aquest impost (plusvàlua), és un impost municipal, ja que, encara que sigui creat per l’Estat, i sigui aquest l’únic que el pot modificar o eliminar, són els Ajuntaments els encarregats de gestionar-lo i recaudar-lo. I aquí comença el problema! Problema que ha augmentat de forma progressiva (malgrat el “silenci sospitós, de les administracions"), ja que cada cop hi ha més ciutadans i ciutadanes, que a part d’haver-se quedat sense habitatge, i ja immersos, o a les portes de l’exclusió social, passen a formar part de les llistes d’endeutats i morosos del seu propi Ajuntament.
Una barrera més, de cara a poder iniciar la seva recuperació o a una futura i nova inclusió social. Aquest fet tan preocupant, no només el manifestem, la gent que estem col·laborant o formem part de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) o altres de properes, sinó que també el podem llegir, per exemple en un Informe recent del "Instituto de Estudios Fiscales" (IEF), on denuncia que “en el marc actual, el deutor o deutora que perd el seu habitatge, mitjançant una execució hipotecària, a part de tenir que respondre pel deute bancari que li quedi pendent, en molts casos, , amb els seus bens presents i futurs, també ho tenen que fer amb els deutes tributaris que la transmissió de l’habitatge ha originat”. I segueix dient aquest informe de l’IEF, una cosa molt interessant "els ajuntaments haurien d’establir un tipus 0 d’Impost per aquestes situacions, o en darrer terme, si es vol protegir els drets de cobrament de la Hisenda Pública, declarar substitut del contribuent, al comprador de l’habitatge, establint una cautela especial, perquè aquest no pugui exigir aquestes quantitats al deutor".
En aquest Informe, també es parla d’un altra part de la factura fiscal dels desnonats, la de la Declaració d’Hisenda, posterior on s’ha de declarar i tributar també pel “suposat” guany patrimonial. Un altre tema demencial, que no comento avui. I què passa a la nostra ciutat? a Terrassa?
La situació a Terrassa
Doncs que si bé, gràcies a les pressions i a la lluita de la PAH de Terrassa, s’ha aconseguit que el nostre Consistori iniciï la política pionera d’obrir expedients sancionadors a les entitats financeres que tenen habitatges buits (tot aplicant i interpretant la Llei d’Habitatge catalana del 2007) i així poder començar a fer front a l’aberrant realitat de tants habitatges buits i en desús, en mans de les entitats financeres, mentre existeix la necessitat habitacional i urgent, de moltes famílies que s’estan quedant al carrer. Doncs bé, la llàstima és que l’equip de govern de l’Ajuntament, que en aquest cas ha demostrat una certa valentia, no faci el mateix, en el cas del Impost de la plusvàlua.
Si bé és cert, que si algun afectat ho sol·licita de forma individual al Consistori i demostra, després que aquest aporti documentació, tot seguint el circuit burocràtic corresponent, se li pot concedir un ajut per poder front al pagament de l’Impost, també és cert que el nostre equip de govern, que tantes vegades es fa ressò i ataca, de paraula, les polítiques econòmiques, restrictives i salvatges del govern de Madrid (PP), no ha estat capaç, fins ara, de prendre una iniciativa valenta i justa de redistribució econòmica, prenent la decisió unilateral i d’ofici de no cobrar l’impost a totes les persones i famílies que han estat víctimes de la crueltat de les entitats financeres... i han perdut el seu habitatge i el seu dret a l'habitatge.
Possibilitats n’hi ha moltes, des de la suspensió cautelar fins a la modificació recollida al Real Decreto Ley 6/2012, per la qual el subjecte passiu substitut del contribuent passa a ser l’entitat adquirent de l’immoble. La veritat és que seria una taula de salvació important per centenars i centenars de famílies de la nostra ciutat que ha estat condemnades, econòmica i socialment, de per vida. Penso que decisions de la importància com tindria aquesta, per la incidència directa que tenen amb el Dret a la Dignitat de les persones, no es poden justificar amb arguments retòrics i purament economicistes que això pot afectar als ingressos, o que en una època de pocs recursos o de retallades no es poden prendre aquestes decisions.
Tots sabem, i ara no és el lloc ni el moment de parlar d’aquest tema, que aquests són les mateixes justificacions de governs neoliberals europeus, com el de Madrid, que es fan per tapar polítiques injustes i salvatges, on en lloc de redistribuir els recursos, el que es fa es potenciar les desigualtats que fonamenten el cínic sistema capitalista. Encara teniu l’oportunitat de demostrar-ho!
Joan Tamayo Sala
Advocat, membre de la Comissió de Defensa dels DDHH de l’ICATER i de l’Observatori dels Drets Socials
La dació en pagament o qualsevol altra fórmula d’execució hipotecària pot posar de manifest un increment patrimonial, que encara que no es converteixi, ni molt menys, en cap ingrés efectiu per la persona desnonada ja que els recursos obtinguts serviran per pagar el deute del banc), si que generen obligacions fiscals que empitjoren, més encara, la situació ja prou deteriorada dels afectats i les seves famílies. Els bancs, normalment, es neguen a assumir aquest pagament o altres relacionats amb les conseqüències fiscals de l’operació de dació o execució i li passen l’estocada final, al “desnonat”, que per altra banda ja no té cap interès per ells.
De fet quin interès humà pot tenir una entitat financera, un ens “capitalista” que només ha nascut per lucrar-se a costa dels treballadors i les treballadores? Aquest impost (plusvàlua), és un impost municipal, ja que, encara que sigui creat per l’Estat, i sigui aquest l’únic que el pot modificar o eliminar, són els Ajuntaments els encarregats de gestionar-lo i recaudar-lo. I aquí comença el problema! Problema que ha augmentat de forma progressiva (malgrat el “silenci sospitós, de les administracions"), ja que cada cop hi ha més ciutadans i ciutadanes, que a part d’haver-se quedat sense habitatge, i ja immersos, o a les portes de l’exclusió social, passen a formar part de les llistes d’endeutats i morosos del seu propi Ajuntament.
Una barrera més, de cara a poder iniciar la seva recuperació o a una futura i nova inclusió social. Aquest fet tan preocupant, no només el manifestem, la gent que estem col·laborant o formem part de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) o altres de properes, sinó que també el podem llegir, per exemple en un Informe recent del "Instituto de Estudios Fiscales" (IEF), on denuncia que “en el marc actual, el deutor o deutora que perd el seu habitatge, mitjançant una execució hipotecària, a part de tenir que respondre pel deute bancari que li quedi pendent, en molts casos, , amb els seus bens presents i futurs, també ho tenen que fer amb els deutes tributaris que la transmissió de l’habitatge ha originat”. I segueix dient aquest informe de l’IEF, una cosa molt interessant "els ajuntaments haurien d’establir un tipus 0 d’Impost per aquestes situacions, o en darrer terme, si es vol protegir els drets de cobrament de la Hisenda Pública, declarar substitut del contribuent, al comprador de l’habitatge, establint una cautela especial, perquè aquest no pugui exigir aquestes quantitats al deutor".
En aquest Informe, també es parla d’un altra part de la factura fiscal dels desnonats, la de la Declaració d’Hisenda, posterior on s’ha de declarar i tributar també pel “suposat” guany patrimonial. Un altre tema demencial, que no comento avui. I què passa a la nostra ciutat? a Terrassa?
La situació a Terrassa
Doncs que si bé, gràcies a les pressions i a la lluita de la PAH de Terrassa, s’ha aconseguit que el nostre Consistori iniciï la política pionera d’obrir expedients sancionadors a les entitats financeres que tenen habitatges buits (tot aplicant i interpretant la Llei d’Habitatge catalana del 2007) i així poder començar a fer front a l’aberrant realitat de tants habitatges buits i en desús, en mans de les entitats financeres, mentre existeix la necessitat habitacional i urgent, de moltes famílies que s’estan quedant al carrer. Doncs bé, la llàstima és que l’equip de govern de l’Ajuntament, que en aquest cas ha demostrat una certa valentia, no faci el mateix, en el cas del Impost de la plusvàlua.
Si bé és cert, que si algun afectat ho sol·licita de forma individual al Consistori i demostra, després que aquest aporti documentació, tot seguint el circuit burocràtic corresponent, se li pot concedir un ajut per poder front al pagament de l’Impost, també és cert que el nostre equip de govern, que tantes vegades es fa ressò i ataca, de paraula, les polítiques econòmiques, restrictives i salvatges del govern de Madrid (PP), no ha estat capaç, fins ara, de prendre una iniciativa valenta i justa de redistribució econòmica, prenent la decisió unilateral i d’ofici de no cobrar l’impost a totes les persones i famílies que han estat víctimes de la crueltat de les entitats financeres... i han perdut el seu habitatge i el seu dret a l'habitatge.
Possibilitats n’hi ha moltes, des de la suspensió cautelar fins a la modificació recollida al Real Decreto Ley 6/2012, per la qual el subjecte passiu substitut del contribuent passa a ser l’entitat adquirent de l’immoble. La veritat és que seria una taula de salvació important per centenars i centenars de famílies de la nostra ciutat que ha estat condemnades, econòmica i socialment, de per vida. Penso que decisions de la importància com tindria aquesta, per la incidència directa que tenen amb el Dret a la Dignitat de les persones, no es poden justificar amb arguments retòrics i purament economicistes que això pot afectar als ingressos, o que en una època de pocs recursos o de retallades no es poden prendre aquestes decisions.
Tots sabem, i ara no és el lloc ni el moment de parlar d’aquest tema, que aquests són les mateixes justificacions de governs neoliberals europeus, com el de Madrid, que es fan per tapar polítiques injustes i salvatges, on en lloc de redistribuir els recursos, el que es fa es potenciar les desigualtats que fonamenten el cínic sistema capitalista. Encara teniu l’oportunitat de demostrar-ho!
Joan Tamayo Sala
Advocat, membre de la Comissió de Defensa dels DDHH de l’ICATER i de l’Observatori dels Drets Socials