11
d'abril
del
2014
A finals de la dècada dels 70, fa uns 35 anys que ja en són uns quants, el món casteller encara no havia començat l'embranzida que l'ha caracteritzat en les darreres dècades. El 1978 les colles no arribaven a la quinzena, només dues els Castellers de Barcelona i els de la Roca eren de fora de l'àrea tradicional i en tot el segle no s'havia vist cap castell de nou pisos. El 1979 apareixien els Minyons de Terrassa. I l'any següent, els Castellers l'altra colla de la ciutat i la Jove dels Xiquets de Tarragona.Tot i que en aquell moment els que vivíem el món casteller no ens en vàrem adonar si més no de manera immediata, en aquell 1980 s'iniciava de ple la progressió moderna del fet casteller: el nombre de colles se situava en disset superant per primer cop el límit que semblava marcar la quinzena, malgrat la desaparició dels de la Roca, creixia l'àmbit de la seva implantació territorial i apareixia un nou model de colla, urbà, contemporani que, amb el temps, s'ha consolidat i estès, i que aleshores van empènyer tant els Minyons com la Jove tarragonina. I el 1981 arribava el primer castell de nou del segle, bastit per la Vella de Valls.
A partir d'aleshores, la progressió va ser constant, tot i que encara va costar que s'accelerés, almenys fins a la dècada dels 90. I d'aquesta acceleració també en van ser protagonistes els Minyons: la quarta colla en assolir un castell de 9 ja el 1988 i la primera fora de l'àrea tradicional en aconseguir-ho. I, deu anys després, el 1998, la primera en tota la història de descarregar-ne un de 10. Especialment des de la seva arribada als grans castells, hi hagut una evident tensió en el sentit positiu del terme entre els Minyons i les colles i les places de l'àrea tradicional amb tot el que representen uns i altres. I gosaria dir que aquesta és una tensió que ja és hora de regirar: ni es pot entendre la història castellera moderna sense l'empremta dels Minyons ni es pot deixar de banda la significació històrica, sí, però més actual i viva que mai de la tradició.
Costa d'entendre que, més enllà de la cita anual de Sant Fèlix, els Minyons gairebé no tinguin mai les places tradicionals en el seu calendari. Uunes places que, com es va tornar a demostrar l'any passat, sostenen el pols de diades cabdals, de primera magnitud. Unes places que, per exemple, han agombolat la gran temporada 2013 de la Jove tarragonina. Minyons i àrea tradicional han de retrobarse. Bé, potser seria millor dir trobar-se. Amb tot el que representen. 35 anys després.
JOSEP BARGALLÓ
Comissionat de la Biennal de Castells