López: «Les històries reals de la vida són guions extraordinaris»

Antoni López era un conegut adroguer amb botiga a la Rambla d'Ègara Foto: Agustín Gallego

Antoni López (Terrassa, 1943) va començar a treballar a Casa Armengol, l’antiga adrogueria de la Rambla, quan tenia 13 anys, fins als 60, quan es va jubilar. Va passar de ser-ne un empleat a compartir amb dos socis més la botiga. En plegar, va fer-se voluntari de l’Oncolliga. Després d’acompanyar diversos malalts de càncer, va topar amb una història que “semblava una novel·la”. Es va posar a escriure, per primera vegada a la vida. D’aquí, L’home dels ulls grisos, guanyadora de l’últim Premi Carlemany, que Proa publicarà el proper mes de març.

Costa de creure que no hagués escrit mai res i la primera vegada que ho fa, guanya el Carlemany!
Sí, el primer sorprès sóc jo. Sempre he estat un bon lector, però mai havia escrit res de res.

I li va venir l'interès per expressar-se.
Però un cop jubilat de la botiga, em vaig fer voluntari de l’Oncolliga i vaig començar a acompanyar malalts. T’adones que hi ha molta gent que està sola, molts perquè pràcticament s’ho han buscat, alguns perquè no tenen ningú més i aprens molt de tots ells. I el que s’aprèn ràpidament és que les persones volen sentir-se escoltades i explicar coses.

Cal suposar que va escoltar coses inversemblants, històries sorprenents.
I quines històries que té la vida! És que topaves amb algunes històries, reals, que eren guions extraordinaris!

S’inspira en una d’aquestes històries 'L’home dels ulls grisos'?
Sí, en bona part. Vaig conèixer un home, podríem dir-ne una mica problemàtic, que a vegades no feia els tractaments, molt tancat en si mateix, i el vaig anar acompanyant en tot el seu seguiment mèdic. Entre el que em deia i el que no em deia -però t’ho imaginaves- era un personatge molt singular.

Un home que va morir.
I al cap de dos anys, i amb altres històries, encara em voltava pel cap el que m’havia dit o m'havia insinuat. Vaig pensar si seria capaç d’intentar escriure-ho, però no en sabia gens. Només vaig pensar que el que necessitava era un punt de partida. I a partir d’aquí, amb un començament que em sembla que és molt impactant i, sincerament, el que fa seguir el fil de la novel·la, entre el que ell m’havia dit i el que imaginava que hauria pogut dir, vaig entrar-hi de ple.

I va descobrir que escriure li agradava als 70 anys?
Vaig descobrir que m’ho passava fantàsticament bé escrivint! Les tardes em volaven mentre escrivia o em documentava per a les històries. No ho sabia. No ho havia fet mai. Quan vaig començar a tenir alguns fulls plens vaig anar complementant la història, construint-la.

Què en diria, del seu estil literari?
Com que no tenia ni l’objectiu de fer el llibre ni la preparació, el meu sistema de relat és molt planer. Potser això també ha agradat el jurat, que estava compost per joves.

Quina va ser la reacció de la família i els amics en descobrir un escriptor amagat?
Quan vaig deixar llegir l’esborrany a la família em deien “això ho has fet tu?”, i els semblava molt bé i que el portés a una editorial. Però jo pensava que quan veiessin un avi pujar per les escales m’enviarien a mirar les obres! El vaig deixar en un calaix i vaig començar una altra història; ara ja en tinc un parell més d’acabades.

Què el va animar a presentar-lo al Premi Carlemany?
L’any passat vaig fer 70 anys i els fills em van preguntar si ja l'havia bellugat. Els vaig dir que no però, quan em van dir que ho farien ells, els vaig prometre, “paraula”, que el presentaria. Vaig trobar que les bases del Premi Carlemany eren per al foment de lectura, i que el jurat fos gent jove em va agradar molt.

Què és el que més el va il·lusionar?
Que el jurat va emetre el veredicte per unanimitat. Quan em van trucar per comunicar-m’ho, com que el pseudònim era Avi Toni, em van preguntar si jo era gran. I tant, sóc ben bé l’avi Toni. Un bon impacte, una sorpresa total! No m’ho hauria imaginat mai de la vida.

Què va dir quan va rebre el premi?
En aquell moment estava molt impressionat per la magnitud de tot plegat i la rellevància que el Govern d’Andorra li donava. Quan vaig sentir que el jurat llegia el veredicte, em vaig emocionar i a més m’acabava d’adonar que, per sorpresa, tenia els fills i els néts allà. Vaig voler donar un missatge a tot el jovent perquè llegís i també perquè escrivissin. Que no s’esperessin a tenir setanta anys com jo.

Quan podrem llegir-lo?
A finals de març el publicarà l'editorial Proa. Així els instituts d’Andorra, que hi han participat, poden tenir l’oportunitat que els seus alumnes llegeixin l’obra ja editada.