El magatzem Pintado de Terrassa

El Magatzem Ventayol, també conegut com a Pintado i Cardús Foto: Rafel Comes

Quan avui es fa referència al patrimoni arquitectònic local no es pot deixar de lamentar el cas d’edificis víctimes de la falta de sensibilitat per conservar-los: Agrupació Regionalista, Centre Mèdic, Escola Torrella, magatzem Pintado, Casa Puigbò, etc.

Els que tenen una edat recorden aquell habitatge del número 13 de la plaça de Mossèn Cinto, enderrocat el 1972, conegut popularment com el magatzem Pintado i Cardús o Pintado, nom del fabricant que el va tenir arrendat els últims 25 anys. A partir del 1895 havia estat llogat a les raons socials participades pel fabricant de teixits Marcel·lí Albí i Agulló, Albí i Palet i Albí i Duffour, fins a la fallida d’aquesta última. Des de mitjans de la dècada dels vint fins al 1933 l’utilitzà el fabricant Pere Salom i Morera, escriptor i polític catalanista. A la postguerra l’inquilí fou Alegre i Puigbò, fins al 1947, que el llogà la societat Pintado i Cardús.

L’edifici el va construir el 1892 per a Antoni Ventayol i Torrella (1839-1895) el paleta Pau Gorina i Aymerich, sota la direcció del mestre d’obres Tomàs Nualart. Ventayol era un personatge terrassenc que explotava alhora dos negocis força diferents: un de transport i l’altre, una impremta. Nascut a Terrassa, de pare matadeperenc, va presidir el 1879 la societat carnavalesca El Barret.

El magatzem Ventayol fou qualificat per la historiadora de l’art Mireia Freixa com el més imaginatiu de tots, vagament inspirat en l’arquitectura plateresca espanyola. La façana tenia sobre el portal d’entrada el bust escultòric del propietari, Antoni Ventayol, i a cada costat un medalló amb els bustos dels fabricants Ignasi Amat i Galí i Antoni Galí i Coma, a qui Ventayol admirava. Ara s'ha redescobert el mestre d’obres Tomàs Nualart i Bosch. Fill de Valerià Nualart i Pi, terratinent, propietari d’una antiga masia de la Garriga. No és habitual que el propietari d'una gran propietat rústica cursi estudis que no estiguin relacionats amb l’explotació de la pròpia hisenda, i encara menys que exerceixi l’ofici.

Tomàs Nualart, fos per vocació o fos per alguna causa que se’ns escapa, va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, Ensenyança Professional de Mestres d’Obres, d’Agrimensors i Aparelladors Agrimensors i va obtenir l’11 de febrer del 187 el títol de mestre d’obres, pel qual va abonar 120 rals de billó. Sembla que no va ser, si més no al principi, un alumne brillant. Fou alcalde de la Garriga des del 1909 fins a l’1 de gener del 1910, any en què va morir. Des del 1878 la seva masia tenia línia telefònica, probablement la primera de la Garriga. El seu avi, Tomàs Nualart, ja n'havia estat alcalde. El 1878 juntament amb un altre terratinent, Josep M. de Rosselló, que l’havia precedit a l’alcaldia, varen cedir els terrenys necessaris per obrir el Passeig, traçat d’un quilòmetre de llargada paral·lel a la línia fèrria.

Famílies influents
Amb façana al Passeig s’hi edificaren un gran nombre d’edificis de llenguatge eclèctic, modernista i noucentista, dels quals se’n conserven avui dia un bon nombre. Tomàs Nualart es va casar amb una terrassenca, Margarida Palet i Palet, de Can Palet, filla del terratinent Isidre Palet i Torres, propietari de la masia de qui fou regidor de Terrassa els anys 1846 i 1847, i d’Àngela Palet i Canyameres de Matadepera.

Els matrimonis entre famílies de terratinents d’altres poblacions era un fet habitual. Després del casament devia seguir tenint una intensa relació amb Terrassa. Si no, no s'explicaria que dirigís la construcció del magatzem Ventayol i que un fadristern seu es casés també amb una terrassenca, i que a més a més aquest matrimoni es quedés a viure a Terrassa.

El matrimoni Tomàs Nualart i Àngela Palet van tenir quatre fills: Joan, Xavier, Carme i Ramon. Aquest últim es va casar amb una terrassenca de l’alta burgesia local, Josepa Salvans i Armengol, germana de Francesc Salvans, de la SAPHIL, que va morir assassinat pels incontrolats el juliol del 1936. El Ramon i la Josepa es quedaren a viure a Terrassa, al carrer de Sant Antoni, 86. Ramon Nualart i Palet va formar part de la Comissió de la Junta d’Auxilis, formada el febrer del 1908 per aconseguir fons per a aquesta institució benèfica. També va formar part i de la comissió de Propaganda de l’Agrupació Regionalista en les eleccions de diputats provincials el març del 1913.

Ramon Nualart es va dedicar al comerç de llanes i el 1907 va completar el negoci amb la instal·lació d’un rentador de llana al carrer Mitjà del Passeig, 26. El 1917 va traslladar el seu domicili i el magatzem a Barcelona. Va ser accionista i vocal del Consell d’Administració de la indústria de mitges Miguel Bosch, S.A. i era el propietari d’uns terrenys als carrers del Mas Adei, Frontó i Sagrera de Terrassa, que el 1918 va vendre a la societat Bosch, Duran i Costa.

Històries de la família
El matrimoni de Ramon Nualart i Josepa Salvans va engendrar tres noies i un noi, Joan, que esposà Pilar Mundó i Marcet, descendent de la família dels Marcet, fabricants, banquers i religiosos. Joan Nualart treballava a Cal Miquel Bosch i quan esclatà la guerra fugí a França i passà després a Itàlia i a Palma, on s’incorporà de telegrafista al creuer Baleares. D’ideari carlista com els seus germans, a la immediata postguerra Joan Nualart va formar part dels carlins que intentaven reorganitzar-se al marge del Decret d’Unificació de FET i de les JONS. Fou el cap de la Comunió Tradicionalista del Districte segon de Terrassa.

A la postguerra, Joan Nualart inicià sol el 1942 a Terrassa un negoci de venda de teixits. Més tard, incorporà com a soci Julià Mundet i Vingutii amb la raó social Mundet i Cia. primer, Tejidos Egara després i des del gener del 1945, Tejidos Egara S.A. El 1951 Joan Nualart va sortir del negoci. Els primers dels deu fills que va tenir el matrimoni Nualart Mundó van néixer encara a Terrassa, excepte el segon, Miquel, nascut a Barcelona, que el 1958 esposaria Mª Helena Feliu Pi de la Serra, que recentment s'ha sabut que filla de la nostra estimada compatrícia Paulina Pi de la Serra.