Natàlia Mas, en els relleus commemoratius dels vint anys de Barcelona '92. Foto: A.T. Natàlia Mas Masdefiol va néixer a Terrassa el 1963 i amb només 12 anys ja es va proclamar campiona d'Espanya absoluta de natació. Una nena que triomfava entre les grans i que amb setze anys va tenir el premi d'anar als Jocs Olímpics. Van ser els de Moscou, l'any 1980, enmig de la Guerra Freda entre la URSS i els Estats Units d'Amèrica. La seva participació olímpica va fer de la nedadora del Club Natació Terrassa la primera dona terrassenca olímpica.
Actualment, Natàlia Mas està desvinculada de la natació competitiva, encara que continua sent sòcia del seu club de sempre, el CN Terrassa, on és considerada una de les seves millors esportistes de la història. Forma part de la junta directiva de la Joventut Esportiva Terrassa. "És molt difícil dirigir un club format exclusivament per dones, et trobes pals per tot arreu", confessa. És tímida, encara que ja està acostumada que al carrer la reconeguin pel seu passat com a nedadora.
Quins records en queden, dels Jocs Olímpics de Moscou '80?
En queden moltes coses, bons moments. La final amb el relleu de 4x100 m que va ser rècord d'Espanya, la primera posta que vaig fer rècord d'Espanya individual en 100 m lliures... Els records, per sort, perduren fins que perds la memòria.
El diploma olímpic és un dels trofeus que més valora?
No, perquè van ser els Jocs del boicot i van ser una mica lights. Faltaven els americans, els australians... Hi ha altres trofeus que aprecio molt més.
Va ser olímpica amb 16 anys.
Quan comences a competir ni de bon tros t'ho esperes. Amb 12 anys ja vaig ser campiona d'Espanya absoluta, la meva trajectòria va ser molt ràpida i arribar als Jocs Olímpics amb 16 anys és una cosa que no valores gaire. Són uns Jocs, però no n'ets massa conscient, els veus com una competició més. El fet que hi hagués el boicot va fer que fossin diferents. Si hagués pogut participar a Los Ángeles, amb 20 anys, més madura, suposo que haurien estat d'una altra manera. Però vaig tenir la desgràcia de patir un accident de moto i no hi vaig poder anar. Coses de la vida.
Alguna anècdota de Moscou?
A la vila olímpica hi havia un carrilet que et portava a diferents indrets. Amb unes companyes hi vam pujar i ens va fer molta gràcies perquè al vagó del davant hi havia els jugadors d'hoquei de l'Índia, i portaven el turbant típic. Ens va agafar un atac de riure perquè mai ho havíem vist en persona. Va ser una manera divertida de descobrir món. També he de dir que anar per la ciutat era molt trist, molt fred, no hi havia gent, ni alegria, ni cotxes... Crec que no vaig gaudir prou dels Jocs pel fet que eren a Moscou, a l'antiga URSS, i en aquelles circumstàncies. M'ho vaig passar molt bé perquè vam conèixer molta gent i era una nova experiència, però faltava ambient i color, era com si no sortís el sol.
Va ser la primera dona terrassenca olímpica. Com han evolucionat les diferències entre esport masculí i femení?
Ara no n'hi ha tantes. Fins i tot hi van països que porten dones per primera vegada, que s'estan obrint al món gràcies a l'esport. Però tot està polititzat, la política mana al món. Encara hi ha moltíssimes diferències i serà molt difícil canviar res si la mentalitat continua sent la que hi ha ara, amb més homes que dones manant a tot arreu. S'ha de partir de la base que físicament els homes i les dones són diferents. Per tant, podem ser igual d'intel·ligents, però el físic, i per tant el crono, sempre serà diferent. I sempre es valoren més els registres dels homes, quan no hauria de ser així.
Com va viure fa vint anys els Jocs Olímpics de Barcelona '92?
Catalunya Ràdio em van convidar a estar amb la premsa, i vaig estar els set dies que va durar la competició de natació a les piscines Bernat Picornell. Vaig gaudir dels Jocs Olímpics des de l'altra banda i més que a Moscou, perquè hi havia ambient.