Pilar Duarte amb el seu fill José Antonio. Foto: Lluïsa Tarrida

Pilar Duarte diu que té 100 anys més un. Nascuda el 15 de novembre de 1910 a un poblet de Huesca, va arribar a Terrassa de la mà del seu fill José Antonio. Ara fa onze anys que viu a la residència de Sant Josep.

- Com porta tenir 101 anys?
Fins ara els duia molt bé però ja fa una temporadeta que no tant, suposo que és normal. No sé quins són els motius d'haver arribat a aquesta edat, jo no he fet res d'especial, però aquí estic. Ara ja val poqueta cosa, perquè estic anant cap avall, però tampoc podem fer-hi res.

- Contenta amb la vida que ha portat?
Sí senyora, molt. He tingut tres fills i els vaig saber criar molt bé, almenys tant bé com es podia fer en aquella època. Cadascú ha tingut la vida que li tocava, això ho marca el destí.  I si s'ha de passar, fem-ho amb paciència i resignació.

- Va triar vostè la residència?
Vaig venir a les Josefines perquè jo volia. El motiu és que les coses són així: els fills ja t'estimen però no es poden ocupar de tu tot el dia, i si marxaven uns dies fora no em podien deixar sola a casa. Vaig adonar-me que companyes venien en aquesta residència. Un dia li vaig dir al meu fill que ja no calia que es preocupés, que volia anar a les Josefines. Ell no sabia res. Aquí em tracten bé, no tinc cap problema.

- Què fa durant el dia?
Ara dormir i poc més. Abans feia ganxet i cosia però ara com que no hi veig i tinc 101, què haig de fer? A vegades ploro de la ràbia que em fa. No tinc cap por de morir, tots morim, que faria aquí tanta gent! El dia que em toqui marxaré com tot el món. A la meva edat, ja no tens por de res, el que si sento és no poder fer gran cosa.