EL Congo-Navarra-Castellbell i el Vilar-Rellinars és la ruta gens convencional (coordenades místiques?) triada per Sylvain Panu (44 anys), el nou capellà de Rellinars que agafa el relleu del desaparegut Joan Vilalta. Llicenciat en filosofia, va arribar a Catalunya fa tot just dos anys encuriosit "per una cultura i una llengua diferent que m'agraden". Té vocació d'ajuda i d'escoltar tothom, amb un to planer que s'allunya de la burocràcia i la rigidesa de la institució i el fan idoni per a un poble petit.

-D'on li ve la vocació?
La meva història és una mica estranya: vinc d'una família mitjana del Congo, en teníem per menjar, però els veïns, que eren família nombrosa, no podien. Li preguntava a la meva mare per  què aquells nens no menjaven i em deia que ella no podia anar a buscar aliments pels altres. I vaig entrar en la religió per ajudar els nens que estaven en situació traumàtica, volia estar a la disposició dels qui ho necesitéssin. I la meitat del que guanyo ara ho destino als nens africans orfes.

-Quantes misses oficiarà ara?
Tres a El Borràs, els dijous i els dissabtes a les cinc de la tarda i els diumenges a dos quarts de dotze del migdia. I la de Rellinars, diumenge a les deu del matí.

-Com s'ho compaginarà?
Hem de veure com ho fem i si es poden canviar els horaris per adaptar-m'hi.

-Què coneix del poble on començarà a fer missa?
Doncs de moment ben poca cosa...

-És més difícil o més senzill ser capellà en un poble petit?
No és pas més difícil, perquè de fet no es tracta del número de persones sinó de buscar la salvació de les ànimes, i amb una sola persona que ho vulgui ja és suficient. No obrirem la parròquia per una persona però per deu no hi hauria cap inconvenient.
 
-Hi ha més o menys fe que fa uns anys?
Menys, i passa a tot arreu. A l'Àfrica hi ha gent que no té res i va a missa i coincideixen amb persones que tenen molts diners. A Pamplona fa anys hi havia 1.000 seminaristes i ara n'hi ha quatre o cinc...això són senyals que s'han d'analitzar però no ho pot fer el qui ve de fora sinó la gent que viu dins de cada país.

-Per què l'església està cada cop més buida?
La gent va al gimnàs o s'apunta a un curs de no sé què...No són raons molt profundes. Xerren mitja hora amb els amics i és el temps que dura una missa. No costa res dedicar-hi aquest temps.

-Però prefereixen fer altres coses...
Sí, la gent diu que és creient però no practicant i la fe s'ha de posar en pràctica. A vegades hi ha persones que quan acaben de fer tot el que tenen pendent vénen a missa, com si fos una distracció. Jo no puc obligar ningú a venir.

-S'ha trobat amb prejudicis o discriminacions pel fet de no ser blanc?
No, en aquest sentit mai he tingut cap problema.

-Un capellà de poble ha de ser més un psicòleg que escolti i aconselli?
Tots els capellans ho som una mica però no podem dir a algú que no vagi al psicòleg. El que podem aconseguir és parlar i trobar solucions. He vist casos de depressió que s'han superat després del diàleg. Nosaltres podem fer de tot però hem de deixar espai als altres professionals i, sobretot, no envair el terreny dels especialistes.

-Què li demana a Déu?
La pau al món.

-I què li respon?
Em contesta a través del que pot fer però la pau l'hem de buscar treballant. Quan algú resa ho acostuma a fer pensant en ell però l'oració és per demanar el bé de tothom. Jo em sento com un ministre de la pau al món.

-Què vol comunicar amb els seus sermons?
Jo reso en general per la gent del poble. Busco transformar la manera de viure segons la voluntat de Déu, que s'hi acostin i siguin bones persones.