Joan Guirado | Cap de redacció.

Tornem-hi. En el post d'avui en aquest diari de campanya, no parlaré del que he fet durant el seguiment dels partits que m'ha tocat seguir durant aquests quinze dies. Crec que m'han assenyalat amb el dit i m'han fet acusacions tant greus, que m'agradaria dir-hi la meva, en una cosa que ni m'agrada ni solo fer mai, i que faré ara, i prou. Llegir més...

A casa sempre m'han ensenyat que els compromisos que s'adquireixen, s'han de complir. Sempre he cregut en això, i he intentat complir-ho. En aquest ocasió, però, les coses no han estat així. Malgrat proposar-ho, defensar-ho i, fer-ho, altres veus han silenciat i amagat el que un volia o creia que era millor. Veus que tenen tota la legitimitat i que estan per sobre meu. Em va saber greu al veure-ho, sí. Hi podia fer res? en aquell moment no.

El cert és que la feina que suposa fer campanya, et fa desconnectar del dia a dia habitual durant moltes hores. Durant aquestes hores, vaig rebre trucades i sms que em feien dubtar sobre alguna cosa, que no hauria d'haver estat com va ser. No ho vaig poder comprovar fins arribar a casa. Potser massa tard, per trucar i donar explicacions i demanar disculpes. Doncs algú ja s'havia avançat a fer el seu auto-judici. I sap greu.

Sap greu, que una persona amb la qui pensava mantenir-hi una bona relació, et digui el que m'han dit en aquestes últimes hores. Ha estat un error greu, sí, i l'assumeixo malgrat no tenir-hi totes les responsabilitats. Però el que no accepto són les crítiques ni el menyspreu cap a la meva persona, quan crec que en més d'una ocasió m'he mirat més del que m'havia de mirar el que escrivia, pels interessos del seu partit.

Com bé ha dit aquesta persona en qüestió, per sobre de polítics, periodistes o escombriaires, tots som persones. Persones que tenim sentiments, errors i opinions. Sentiments que es fereixen, errors difícils de solucionar al moment i opinions polítiques que, per sobre de periodista -persona que es guanya la vida treballant en un mitjà de comunicació-, un té com a persona. Ah, no tots tenim la sort de tenir un càrrec amb sou dins d'un partit!

Com deia abans, no m'agrada retornar en format d'opinió les crítiques cap a la meva feina o la meva persona. Potser m'estaria tota la vida escrivint.
En tot cas, quan es vulneren els meus drets fonamentals -ja sigui per la ràbia del moment o pels nervis dels resultats que pugui obtenir Esquerra en les properes eleccions-, sí que crec que hi haig de poder dir la meva i defensar-me, que no justificar-me. Coses que m'hagués agradat més, en veure l'error i tenir disponibilitat, fer per telèfon o cara a cara amb la persona o persones afectades. En tot cas, com que veig que s'ha optat per una altra via, jo també utilitzo aquesta via que tinc al meu abast.

Ara s'obre un nou marc de relacions, sí és que hi són. Un nou marc en el que ell, des del seu càrrec al partit i el partit en sí, poden tenir envers a mi, i que jo, com a periodista puc tenir envers ells. Puc anar a la contra, no publicar res, o continuar com fins ara. Opció que crec més correcte, però que el meu cor a hores d'ara no em permet.

Per acabar, i responent a les crítiques sobre a qui s'auto-anomena periodista -l'enllaç del quart paràgraf especifica molt bé qui és periodista, que no llicenciat en periodisme-, no me'n penedeixo d'absolutament de res del que he fet durant els anys que porto treballant en aquest sector. Estic molt orgullós de cadascun del 18.000 lectors mensuals que s'informen a través d'aquest mitjà, i dels molts altres que s'informen a través dels altres mitjans on col·laboro. Dels que em feliciten, i els que em critiquen. Senzillament, faig la meva feina com qui ven al mercat o intenta governar un país, de la millor manera que sé i crec que haig de fer.

Ah, i si no vaig errat, robar és delicte. Ja sigui una foto o un vehicle. Però bé, en tot cas, no jugaré la mateixa carta i li cedeixo la fotografia.