Joan Guirado.- Aquest era un cap de setmana esperat des de feia molt de temps. El país necessitava alguna cosa per respirar i continuar somiant que podíem fer alguna cosa més del que hem vingut fent fins ara, que teníem potencial i que ho podíem demostrar arreu del món. No era fàcil, gens fàcil, però la pedrera del Barça ens hi ha ajudat, i molt.

I és que just després del comentari barroer, dels professionals de Cuatro, dient textualment "que triste que haya gente que quiere dividir está nación", Xavi i Puyol fan un gest de catalanitat i mostren els seus sentiments apropant-se davant la càmera i fent un petó a la senyera. Hi ha qui ho pot veure com un gest de provocació. Potser sí, però el món ha vist els colors de la senyera.
En tot cas, Cuatro pot dir el que vulgui. L'empresa contractada per EFE -fiable al 100%- pot continuar comptant com ho va fer els participants a la manifestació i segur que en tres dies la fiabilitat se situa per sota del 0% i al pop que tant s'estimen ara els espanyols, que li posin una peixera amb dues banderes: la senyera i l'espanyola, a veure què fa, no?

Deixo de parlar d'una selecció i d'un país que no és el meu per fer-ho d'una manifestació que obre una nova etapa a Catalunya. Fa dies que servidor apuntava que era la millor i l'última oportunitat per Catalunya, una final a tot o res. Avui, considero que ha estat la primera i la més important per començar a construir la Catalunya que el milió i escaig de persones que vam omplir els carrers de Barcelona, Xavi, Puyol i molta altra gent vol. En definitiva, que Catalunya ha guanyat la gran final contra el TC i Espanya.

Realment, els que vam assistir a la manifestació, vam viure moments únics, de molta emoció. Veure gent andalusa, que parla castellà; gent d'Equador, que fa poc ha arribat a Catalunya; gent gran, que no vol que els seus néts visquin sota la direcció d'Espanya i joves que no volen viure siguen espanyols, cridant unànimament, posa pell de gallina. A vegades diem que els catalans som conformistes, potser sí, però quan ens toquen el crostó constantment, acabem rebentant.

És evident que la victòria de 'la vermella' apagarà la flama del gran foc que es va encendre dissabte a la vesprada al centre de Barcelona, però si mantenim el caliu, aquesta gran foguera pot tornar a revifar en breu, agafar més embranzida i provocar un incendi de difícil apagar.

Per últim m'agradaria parlar de la meva comarca aquest cap de setmana. Per una banda, per mostrar la decepció que tinc mentre escric aquest article i, de fóra la finestra de casa, m'arriben sorolls estranys, sons de botzines de vehicles i petards que peten al cel, acompanyats de grans banderes espanyoles. Per altra, per felicitar i agrair tots els garrotxins que vam anar a Barcelona, a cridar junts i a defensar-nos. També per posar en dubte la catalanitat d'alguns veïns que, dissabte demanaven una Catalunya independent i, un dia després, es passegen per Olot celebrant la victòria d'Espanya, donant com a motiu de celebració la presència de tants jugadors blaugranes. I si no hi haguessin estat, ara què faries? Continuaries celebrant la victòria d'Espanya? El bipolarisme, existeix, no patiu.
Ah, i sigueu o us sentiu espanyols o no, prepareu els 'eurus' que diria en Núñez. Perquè, a més dels que ens roben anualment i dels que ens retallen de l'Estatut, ara en caldran uns quants més per pagar als components de la Selecció l'haver quedat campions del món. 600 mil euros per jugador. Home, potser mai d'ells s'havia plantejat que cobraria com a psicòleg, per calmar una colla d'irritats, ara bé, no sé que en diran aquests professionals que es veuen retallats els seus sous mileuristes per la crisi...