Un dia fluix, avui, no us vull enganyar. No vull dir que, a la caverna, hagin abaixat els braços i s’hagin posat a recapacitar, com fan de quan en quan els humans. Res d’això. El que passa és que, ara mateix, hi ha dues qüestions totalment alienes a Catalunya que atrauen tota la seva atenció: la guerra i l’Islam. Vet aquí dos dels temes troncals, gairebé genètics. De “raza” com diria aquell anònim novel·lista conegut com Jaime de Andrade. El cas és que el debat sobre la guerra d’Afganistan, al Congrés, i les amenaces del Marroc -sumades a les protestes islàmiques contra la discoteca “la Meca” d’Águilas- han acaparat totes les energies dels talibans de la caverna.

Tot i així (sempre, sempre, hi ha un “tot i així”), ni que sigui fent analogies, d’esquitllada o perquè sí, hem tingut la nostra dosi de pedrades en la lapidació mediàtica quotidiana. El summe sacerdot de la gihad anti-catalana, monsenyor Losantos, ja ens havia clavat un roc al mig del cap abans de les set del matí quan, en un d’aquells interminables pseudo-butlletins informatius, s’ha posat a divaga, d’una cosa ha anat a l’altra i ha acabat obrint foc contra els “nacionalismos” en general amb una observació analítica certament peculiar: “Algo tan impopular como el nacionalismo en Galícia que haya cundido tanto, como en Cataluña o el País Vasco, porque hay curas que lo alimentan diáriamente en la parroquia” M’hauria d’explicar a quina parròquia va a missa que potser em convertiré i tot.

Encara meditàvem això dels capellans radicals quan, també gratuïtament, l’ha empresa contra l’Andreu Buenafuente i “la cuadra de titiriteros profesionales” catalans, esclar: “Es que cuando el portavoz del Gobierno es Buenafuente, y cuando la gente que representa la postura de la izquierda en el poder es Chiquilicuatre, pués qué menos que hacer el payaso en el Congreso. El payaso... quiero decir el ridículo. Un respeto para los payasos profesionales que, por supuesto, no son los de esa cuadra de titiriteros profesionales que nos aflige desde la progresía barcelonesa”.

A mi, personalment, m’ha robat el cor quan, en un rampell pedagògic ha establert el naixement de la civilització espanyola... fa més de tres mil anys! Potser per això, per aquesta vocació d’adoctrinar l’ignorant, Losantos és estimat i aclamat per una legió de bona gent que no dubta a lloar-lo en directe, com la oïdora Maria Rosa, una catalana de seny.