Tot té un límit. Fins i tot per a un “tertuliano catalán”. José García Domínguez s’ha passat una bona estona intentant desmentir la visió delirant que té de Barcelona Juan Manuel Sabugo, a la tertúlia del magazín de tarda d’Esradio “En casa de Herrero”.

Però, anem a pams, que res no és blanc o negre sinó que les coses acostumen a discórrer per la paleta dels grisos. Núria Richart, la conductora suplent del programa, demana sempre  a un dels contertulis que li proposi una cançó per a “esponjar” l’estona de debat. En el darrer programa, va ser García Domínguez qui va triar la música i el tema seleccionat va ser Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa. Mentre sonava, el senyor García, va començar a fer una evocació enyoradissa dels anys de la transició perquè, segons ell: “Los nacionalistas no eran nada aún, no se habían consolidado. No se había tramado esa red agobiante de la obsesión identitaria”. Diu García que, en un moment donat, “no había poder” i que això ho representava totalment en Sisa “frente al aspecto militante, pesao i bronca de los cantautores”. Naturalment, és refereix a “Llach i de Raimon i de todos esos pesaos que estaban pensando en colocarse y vivir de los ayuntamientos”. La cirereta  d’aquest pastís oníric és que “La lengua no era una bandera. Se cantaba en catalán pero daba igual. No quería decir nada”. En definitiva, la visió cega que té de les coses un espanyol de Barcelona.

Aleshores, Juan Manuel Sabugo aprofita per llançar l’andanada preceptiva contra Catalunya, argumentant que Barcelona era una cosa i que “Los que ahora mismo van de libertarios, como te pongas tonto, te pegan un tiro. Mientras que, en esa época, esa Barcelona que fue de los 70, los libertarios eran tíos que querían ir con tacones por la Rambla”.

García li respon que els llibertaris de l’època també van cremar el Scala, però Sabugo ja ha decidit que buidarà el carregador i rebla que Barcelona se l’associa, ara mateix amb “un anarquismo macarra, violento” Una festa, vaja.