El punt just d’orgull

«Catalunya ha encarat aquesta tragèdia amb la serenitat lingüística pròpia d’un país obert i respectuós»

| 29/08/2017 a les 07:24h
L’orgull, com qualsevol altre sentiment humà, té una cara fosca i una cara amable. La fosca és aquella que fa sentir superior algú respecte a la resta d’individus; l’amable serveix per alimentar l’autoestima justa per poder tirar endavant.

Arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, les autoritats del país han fet un gran esforç per fer arribar la informació a la ciutadania amb la transparència necessària, sense oblidar el respecte i la seguretat. I és en la difusió d’aquesta informació on hem vist les dues cares de l’orgull: la negativa, expressada en la ira d’aquells que, en sentir el català, han cregut que s’estava menystenint, segons el seu parer,  la llengua superior -el castellà-; i la positiva, reflectida en la confiança dels qui, amb tota normalitat, han parlat  davant dels mitjans primer en la llengua pròpia del país.

Fa molt de temps que Europa, en el tema de les llengües, ha posat sobre la taula els conceptes de multilingüisme i plurilingüisme. El primer fa referència als països o territoris que presenten una diversitat lingüística, mentre que el segon és un terme que té a veure amb l’aprenentatge de llengües. Hem de tenir present que el multilingüisme, tal com ha apuntat moltes vegades Albert Branchadell, pel seu caràcter social, va més enllà d’una suma d’individus i una suma de llengües: demana, sobretot, un canvi d’actitud respecte a aquestes.

Espanya, que va ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries el 2001 i que el 2015 va publicar, en 7 llengües (castellà, català/valencià, aranès, gallec, euskera, asturià/lleonès i aragonès)  el Manifiesto por el reconocimento y el desarrollo de la pluralidad lingüística en España, no ha tingut mai, de fet, cap interès a esdevenir una societat multilingüe: la supèrbia lingüística li ha inhibit qualsevol voluntat. I després d’aquests dies, malauradament, a tots ens ve al cap algun exemple de la cara fosca de l’orgull viscut en rodes de premsa, piulades o articles de diari sobre l’ús del català.

Catalunya, més conscient des del seu bilingüisme del que suposa el reconeixement de la diversitat de llengües, ha encarat aquesta tragèdia amb la serenitat lingüística pròpia d’un país obert i respectuós. El català s’ha usat amb naturalitat, i sempre acompanyat del castellà; per la transcendència dels fets, a més, molt sovint les informacions han estat donades també en anglès i francès.

És per això que moltes persones, malgrat haver viscut aquesta situació tan dramàtica, hem sentit, com a país, el punt just d’orgull, aquell que equilibra l’autocomplaença i l’autocrítica: la mesura que hem de menester per poder mirar cap al futur. 

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Ester Santaló
Filòloga, diplomada en planificació lingüística i màster en gestió de la immigració. Sóc tècnica lingüística del Centre de Normalització Lingüística de Girona, i treballo i visc a Olot. Llengua i cultura són més passió que feina. A Twitter @santaloester.
Un grup de soldats durant la marxa d’enduriment al camí que porta cap al Santuari dels Àngels, el passat febrer. | ACN.
01/01/1970
La batllessa assegura que han parlat amb la base de Sant Climent Sescebes i que els comandaments han entès els seus arguments "per preservar la convivència"
Concentració a Sabadell dimecres passat | Juanma Peláez
01/01/1970
L'ANC i Òmnium convoquen concentracions a les 11.00 i "una encartellada massiva" per denunciar "els assalts a les institucions catalanes" arran del referèndum