TEMA: Submissions lingüístiques
| Submissions lingüístiques | 26/02/2007 - 16:44:28 | |
| Nom: Moragues
Els tràngols que ens planteja la realitat En la meditada i vibrant conferència del 7 de febrer d'enguany al Palau de la Generalitat, el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira va donar contingut a la idea de "despolititzar la llengua" amb les següents afirmacions: "El català té un llarg camí per recórrer i només el podrà fer del tot, amb plena normalitat, si entre tots alliberem la llengua de la feixuga càrrega política i ideològica que, amb la millor de les intencions, però no el més encertat dels resultats, li impedeix avançar amb naturalitat i optimisme. El català no pot ser percebut només com la llengua dels de la ceba, dels del morro fort o de pedra picada, perquè cap llengua normal no és només això". El drama, però, és que el català ja es troba en la cruïlla que Carod-Rovira descriu amb precisió: que davant l'allau de l'ús social del castellà els qui encara persistim en l'ús del català som "els de la ceba, els del morro fort o els de pedra picada", i difícilment pot ser d'una altra manera, perquè en una tessitura de superioritat aclaparadora d'una de les parts qui es manté en la part feble només ho pot fer a través d'una enorme força de voluntat associada a una actitud política.Els escenaris d'agressió lingüística són de vegades d'una violència tal que només els acaben contrarestant aquells que tenen una convicció ferma. Els altres, el bon gruix de catalanoparlants poc ideologitzats, acaben practicant allò adequat als conflictes en els quals s'enfronta una part forta i una de feble: la submissió lingüística. Com que a ningú no li agrada acceptar la seva condició de serf, les excuses autojustificatives per acceptar la imposició es revesteixen de mil maneres; la més habitual és la de ser "educats" amb els castellanoparlants que, pel seu origen, no saben català (o que residint al país des de fa una colla d'anys no els ha donat la gana d'aprendre'l), però el cert és que l'actitud més humana davant un atac sense mitjans per combatre'l és el de la rendició. Si fins i tot sovint hi caiem "els de la ceba", com no hi han de caure els altres? I és que, en veritat, cal una resistència a prova de bomba per superar els tràngols que ens planteja la realitat quotidiana de parlar una llengua minoritzada. Dos exemples de conflicte lingüístic amb els quals un servidor s'ha topat aquests mesos:Situació 1. Conversa de tres catalanoparlants amb un castellanoparlant procedent de fora de Catalunya que, tanmateix, té nocions de llengua catalana i arriba a entendre-la en un percentatge important. El catalanoparlant "de la ceba" és l'únic que parla amb el castellanoparlant en català. Malgrat que els altres dos catalanoparlants constaten que el castellanoparlant segueix la conversa sense massa problemes, de forma al·lucinant, li continuen parlant en castellà. Aquests darrers estan tan colonitzats que ni tan sols es qüestionen que estiguin fent el ridícul. Ni tan sols la presència d'un dels "del morro fort" consterna els altres dos catalanoparlants i els fa evident la profunda renúncia en la qual estant caient, a part de dificultar enormement que el castellanoparlant tingui incentius per aprendre la llengua.Situació 2. A la Universitat Pompeu Fabra un professor comença fent la classe en català, i uns estudiants d'Erasmus italians es revolten perquè no imparteix docència en castellà. El professor els recorda que ell té tot el dret de fer la classe al seu país en la seva llengua, així com els altres estudiants tenen el dret de rebre la classe en català. Els italians hispanòfils, malgrat seguir la discussió (cosa que evidencia la capacitat d'entendre el català, no pot ser altrament tractant-se d'una llengua llatina) s'aixequen i marxen tot creant una tensió brutal enmig de la classe. En la mateixa línia dels comentaris anteriors: només un professor dels "de pedra picada" pot suportar l'envestida, el més humà és arronsar-se.L'anècdota de la Pompeu Fabra posa de manifest que només una intervenció decidida de l'aparell públic pot protegir la part feble, en aquest cas el professor desvalgut, una actuació que, en aquesta circumstància, hauria d'haver significat l'actitud compromesa de la Universitat Pompeu Fabra amb la llengua a l'hora de signar el conveni amb la universitat italiana d'on procedien els alumnes polèmics. De fet, en una democràcia avançada l'actuació del poder públic es legitima per protegir el feble, i per això actua amb tota la potència dels seus recursos, encara que això suposi adoptar mesures "antipàtiques". De la mateixa manera com a l'empresari també li resulta "antipàtic" haver de respectar els drets laborals dels treballadors, i al ric haver de pagar més impostos que el pobre, no veig per què de sobte els poders públics catalans s'han de contenir a l'hora de fomentar amb tota la contundència (i, si cal, tota la coacció) la llengua pròpia del país. Que el català sigui la llengua vehicular de la nostra societat no s'aconseguirà només a base de bona voluntat, ni d'actituds individuals heroiques, ni tampoc per fer-nos més simpàtics. Al capdavall, el retrocés del català és fruit del bilingüisme promogut per un sistema constitucional i un context polític espanyol profundament antipàtics. No entenc per què nosaltres hem d'actuar amb tan bones maneres. Precisament perquè la llengua és un dels màxims temes polítics, requereix la plena implicació de les nostres institucions que proporcionin mitjans per superar una situació desigual. El català només serà la llengua de tots si les institucions de tots vetllen per la seva hegemonia. Hèctor Bofill Escriptor
| |
| Re: Submissions lingüístiques | 27/02/2007 - 00:30:13 | |
| Nom: Por si solo cae
fomentar amb tota la contundència (i, si cal, tota la coacció)......Pedro PerezDesmantelaescritorcillos.
| |
| Re: Submissions lingüístiques | 27/02/2007 - 15:53:05 | |
| Nom: objectiu
Tota la "coacció" que poguem fer nosaltres mai arribarà ni a una milionèsima de la que exerceixen els estats constituïts (per no remontar-nos a les etapes colonials).
| |
| Re: Submissions lingüístiques | 28/02/2007 - 02:57:12 | |
| Nom: Lo flip
O sea justificas y crees que quien se siente en posesion de su verdad pueda aplicar esos metodos de coación. Todos o solamente los que opinan como tu y comparten tu lengua. Aqui no cuestionamos el fondo sino la forma...coaccion si, de acuerdo, pero todos... ¿de verdad crees que ese es el camino?. Todas las lenguas son expansionistas, pero solo en funcion del numero de personas que la hablan...Si el castellano tuviese solo 5 millones de personas evidentemente no se expandiria, por el contrario se contraeria ante el avance de otras mas fuertes. He leido en este foro que valencia fue repoblada (¿Colonizada)? con leridanos y que el catalan fue una lengua llevada hasta alli por los catalanes. Esto segun la version de diferentes ponentes del foro. Por desgracia no soy historiador y no puedo constatarlo. Pero tambien el catalan intenta su expansion. Este proceso se produce de forma politicaa a traves de diferentes decisiones historicas de las que ni tu ni yo somos responsables. Pero la realidad si queremos establecer un Stauquo de partida es que en 2007 se habla lo que se habla en cada territorio. Esa propiedad es inherente a las personas que lo habitan. En la franja ocurre asi, su ambito politico no es el catalán pero alli hay gente que habla catalan. Esa es su libertad. Sin embargo el afan expansionista procura mantener los espacios ganados en el habla. En todos los paises ocurre. Las verdades que se plantean en este foro, sobre todo por los mas "apasionados de ambos bandos" son incongruentes, me explico. He leido en abundantes ocasiones que en cataluña el catalan, eso significa que por tanto que en aragon el aragonés, que en valencia el valenciano. No, evidentemente, alli hay grupos de relevancia cantitativa que hablan lenguas que politicamente no son propias del marco juridico territorial actual. A mi me parece perfecto. Si es una realidad lo es y alli donde ese fenomeno intercultural se produzca hay que respetarlo. ¿Pero eso es valido aqui en cataluña?. Sabemos que no, que el expansionismo no le es ajeno a ninguna lengua y que aqui quieren ganar terreno fuera del territorio, pero con la carta marcada impidiendo que se reconozca la realidad de aqui. Cataluña ya no es la quimera del 1714, els segadors es un fenomeno que estudiamos en historia, no lo leemos en los periodicos, la cataluña actual es la que oigo cada dia en la calle y nada tiene que ver ni en nada me concierne los hechos que hoy son historia, puesto que no me dan de comer. Cataluña es hoy como mínimo bilingue ya que algo mas de las mitad de los catalanes tienen el castellano como su lengua preferente de comunicacion. Esta si que es una realidad y la democracia influira en el futuro de esta tierra a base de votos usando la democracia que somos todos y cada uno de los catalanes. Saludos
| |
|
|
-728x90.gif)
