TEMA: Respostes a Víctor Alexandre
| Respostes a Víctor Alexandre | 06/12/2011 - 23:08:10 | |
| Nom: Català i espanyol
Víctor Alexandre és un molt bon escriptor. El seu llibre Despullant Espanya és d’una gran qualitat literària. El problema (tant de l’autor com del llibre) és que posa el seu talent literari al servei d’unes idees falses i pernicioses per la convivència entre els catalans amb la resta d’espanyols, així com per l’intrínseca espanyolitat dels catalans (i cal tenir en compte, contra el que creu Alexandre, que espanyolitat no equival a castellanitat ni s’oposa a catalanitat.
El discurs d’Alexandre, exposat en el citat llibre, és ben fàcil de resumir: els catalans som víctimes de l’opressió de la malèvola nació espanyola, idiosincràticament feixista, que té un pla mestre per anorrear l’identitat catalana degut al complexe d’inferioritat dels mateixos espanyols, que no soporten que una terra (Catalunya) que van conquerir per les armes no accepti castellanitzar-se totalment tot abandonant les seves tradicions i llengua, odiada a mort pels espanyols. Espanya, a més, compta amb uns valuosos aliats: els catalans que es senten espanyols, autòctons de la terra que s’odien a si mateixos i a Catalunya mateixa i per això valden per l’anorreament de la identitat catalana (tot i que de vegades els anomena “bipolars” degut a que acceptem la doble identitat catalano-espanyola): són els botiflers de C’s, del Foro Babel, del Partit Popular de Catalunya, etc, etc.
Aquest discurs, exposat amb les belles i contundents paraules de Víctor Alexandre, i engalornades amb un esperit literari d’allò més bell, arriba a semblar convincent. I és per això que cal rebatre’l.
Ja a l’inici del llibre, i no havent entrat encara en la qüestió hispano-catalana, Alexandre explica una anècdota: en una terúlia televisiva amb ocasió del Dia de la Hispanitat, una peruana va defensar la tasca civilitzadora dels espanyols a Amèrica, al·legant que la nació espanyola va donar una llengua, una cultura, una religió i, en definitiva, una civilització a les cultures precolombines. Alexandre creu que això és una rentada de cervell, car aquest procés de civilització va donar-se al mateix temps que un procés colonitzador amb violències que, efectivament, van tenir lloc.
Bé, a banda que molts historiadors han refutat la idea del genocidi dels espanyols a Amèrica (va haver-hi violència i van cometre’s, certament, abusos, però la Monarquia espanyola i els misioners espanyols van lluitar perque es respectéssin els drets dels indis amb el que van ser les primeres lleis antiracistes de la Història[1]), a banda d’això, deiem, caldria plantejar-se una pregunta: hauriem els catalans (per posar un exemple) de maleïr els romans? Que potser la tasca civilitzadora de l’Imperi Romà va dur-se a terme amb bones maneres i amb la plena acceptació dels hispans de la Ibèria prerromana? No, però, tot i així, a l’escola ens ensenyen el gran deute cultural que tenim amb l’antic Imperi Romà.
Però entrem ja en la qüestió central del llibre de Víctor Alexandre. En primer lloc, al llarg del llibre hi ha moltes referències a l’11 de Setembre de 1714, data que el nacionalisme català va assenyalar com el dia en que Espanya va conquerir Catalunya i la va desposseïr de les seves llibertats i, al mateix temps, començà el procés de substitució de la identitat catalana per l’espanyola, procés manifestat molt especialment en el desplaçament del català a favor del castellà. Caldria que el senyor Alexandre sabés que la Guerra de Successió fou una guerra civil espanyola, en la qual hi va haver catalans que van lluitar en ambdós bàndols. Els catalans, a més, tenien la idea que lluitaven per un determinat model d’Espanya, ja que desde la unió de les dues corones (la castellana i l’aragonesa, unió molt ben rebuda pels catalans, com bé indica Vicens Vives[2]) es sentien plenament espanyols, de la mateixa manera que ja s’hi sentien abans, durant la Reconquesta[3]. Per tant, el règim borbònic, amb les seves llums i les seves ombres, no va ser una imposició espanyola a Catalunya, sino la imposició del bàndol guanyador a la Guerra de Successió. Per altra part, el Decret de Nova Planta només té una disposició vers la llengua: que la relació amb l’administració reial es substanciï en llengua castellana. Ara bé, cal assenyalar que això no va resultar una marginació del català, car les audiències reials no es feien en la llengua de mossèn Cinto, sino en llatí. Per tant, el castellà va imposar-se sobre el llatí, no pas sobre el català. D’altra banda, a Catalunya ja hi havia força literats que parlaven i escrivien el castellà molt abans del segle XVIII. A més, Alexandre diu, sense cap rigor històric, que la unió entre Castella i Catalunya (ejem…va ser entre Castella i Aragó, en rigor), no va satisfer cap dels interessos dels catalans[4]. Això és una fal·làcia històrica, car els aragonesos (i, per tant, els comtats catalans) van poder mantenir el seu Imperi marítim i defensar-se dels francesos gràcies als tercios castellans.
Una altra idea reiterativa del llibre d’Alexandre és que “els catalans no som espanyols per la mateixa raó que els espanyols no són catalans”[5]. Els catalans que ho pensen, diu, són una mena de bipolars identitaris amb una rentada de cervell enorme. Com, si no, seria possible que penséssin tal absurditat. En primer lloc, els catalans som espanyols no perque perdéssim la Guerra de Successió, sino perque ho hem estat i ens ho hem considerat al llarg de la Història. Jaume I, i abans el seu pare Pere II, ja es consideraven reis d’Espanya, car consideraven que Aragó i els comtats catalans formaven part de la Hispània que es va perdre el 711 amb l’invasió musulmana i que es va anar recuperant a partir de la victòria a la batalla de les Navas de Tolosa.
Així ho pensaven també catalans tan il·lustres com ara Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Jaume Balmes, Juan Prim, Capmany, Víctor Balaguer, Eugeni d’Ors etc, etc[6]. Tots van pensar, escriure i lluitar per Espanya. També ho feu Rafael Casanova, que arengava als soldats catalans recordant-los que lluitaven “per la llibertat de tota Espanya”. També semblaven tenir-ho bastant clar els segadors de 1640, quan sortien a lluitar al crit de “Visca el Rei d’Espanya!”[7], cosa bastant normal, tenint en compte que, des de l’adveniment de la dinastia castellana dels Trastàmara, els reis espanyols sempre havien estat els aliats dels pagesos per lluitar contra els mals usatges dels nobles catalans, amparats per les constitucions[8]. Antoni Simón i Tarrés ho té ben clar: “Hoy en día, el mito de la Unidad catalana durante la guerra dels segadors está ya superado. Es un hecho incuestionable que no todos los catalanes respondieron de la misma manera al proyecto revolucionario de Pau Claris”[9]. Com pot dir el senyor Alexandre que els catalans no som espanyols? Això va contra la pròpia Història catalana, encara que al brillant escriptor nacionalista no li agradi. Ara resulta que els grans forjadors de la tradició cultural catalana, és a dir, els seus poetes, filòsofs i polítics històrics eren tots uns botiflers, hipòcrites, masoquistes i uns bipolars esquizofrènics!![10].
Víctor Alexandre també parla molt de l’autoritarisme espanyol (és a dir, castellà), oposant-li sempre una democràcia catalana incubada al llarg del la Història, que va ésser sufocada en aquell lamentable 11 de Setembre. Així, sembla ser que l’única virtut dels espanyols rau en la seva potència militar, mentre que l’únic defecte dels catalans és la covardia a enfrontar-se amb l’Estat espanyol. Arriba a dir que la democràcia, el respecte i la llibertat són valors genuïnament catalans![11]. Si el senyor Alexandre llegís més llibres d’Història a més de les “històries nacionals” de Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, s’adonaria que aquell “primer Parlament del món” de què va parlar Pau Casals abans del seu famós concert a les Nacions Unides i que tant lloen els nacionalistes catalans no era més que l’instrument de domini de les classes privilegiades catalanes sobre les classes humils dels comtats catalans, molt especialment la pagesia (que representava la major part de la població). És a dir, la Diputació del General, les Corts catalanes i el Consell de Cent de Barcelona eren institucions opressores, que es valien del pactisme per vetllar pels seus privilegis[12]. Per això, el Decret de Nova Planta no va suposar l’esfondrament de les llibertats catalanes, sino la destrucció dels privilegis d’uns pocs sobre la majoria. Evidentment que això no va suposar un règim de justícia social ni política (impossible en una monarquia absolutista del segle XVIII), però si que va alliberar els catalans humils del jou dels senyors i va permetre governar amb més eficàcia sense les velles traves[13]. Però és que, a més, Catalunya va beneficiar-se enormement de l’Estat borbònic, podent superar definitivament la crisi que arrossegava des del segle XV i podent iniciar la seva industrialització[14]. Espanya, és cert, no sempre ha encertat amb les seves decisions sobre Catalunya. Com no ha sempre ha encertat amb les decisions vers les altres regions. Però si Catalunya es va industrialitzar va ser gràcies no només a l’esperit laboriós dels catalans, sino a la política proteccionista de l’Estat espanyol, aplicada per demanda dels polítics catalans. I això no m’ho invento, sino que se’n vanaglorià Prat de la Riba, gens sospitós d’espanyolisme[15].
Prou d’historiografia romántica. Els historiadors de l’escola de Vicens Vives, entre d’altres, capgirarien els arguments històrics d’Alexandre exposats en el seu llibre i que ell pretenia que fóssin una resposta vàlida als arguments de José Estrada[16].
Em sap greu pel senyor Alexandre, però és així: als catalans sempre ens ha importat la resta d’Espanya, i sempre ens hem sentit part de la pàtria espanyola, sense per això haver deixat d’estimar la terra catalana, la seva cultura i la seva llengua. També hi ha molts espanyols que estimen sincerament Catalunya. I sempre n’hi ha hagut. Perque siguem seriosos, que alguns governants espanyols hagin estat anticatalans, això no vol dir que el poble espanyol sigui catalanòfob en conjunt. Si això fos així, per exemple, mai s’hagués organitzat a Madrid una Feria del Libro catalán, ni els intel·lectuals castellans haguéssin firmat i publicat un manifest en defensa de la llengua catalana reaccionant contra la prohibició del català per part del Directori Militar encapçalat pel general Miguel Primo de Rivera a principis del segle XX[17]. També podríem esmentar el fet que grans personalitats castellanes com ara Menéndez y Pelayo féssin discursos en català durant les celebracions dels Jocs Florals del segle XIX.
Que no s’ha fet tot bé a Espanya pel que fa a la qüestió catalana? Evidentment que no. Però no hi ha hagut mai cap pla d’extermini lingüístic ni cultural per part d’Espanya contra Catalunya. És absurd, i la Història ho desmenteix. Així que li retornem al senyor Alexandre les seves pròpies paraules: “només qui té passat té memòria i només qui té memòria té identitat”[18]. Repetim-ho tant com Alexandre repeteix el contrari: els catalans hem estat sempre espanyols i així ens hi hem sentit. Que el senyor Alexandre vulgui la independència i vulgui extirpar l’espanyolitat de Catalunya és una cosa, i té tot el dret de pensar i fer el que cregui més convenient. Però que no es serveixi de la ignorància de molta gent amb mentides, tant típiques i tòpiques del nacionalisme català.
[1] Veure JOSEPH PÉREZ (2009) La leyenda negra, Ed. Gadir, pp 104-116 o RAMIRO DE MAEZTU (1938) Defensa de la Hispanidad, Valladolid, pp 115-150
[2] JAUME VICENS VIVES (1988) Els trastàmares. Segle XV, Ed. Vicens-vives, pp 234-238
[3] En el llibre ja citat de Vicens Vives, així com en el llibre de LUIS GONZÁLEZ ANTÓN (2007) España y las españas, Ed. Alianza, s’exposa a bastament aquesta idea a través de nombroses fonts documentals.
[4] VICTOR ALEXANDRE (2001) Despullant Espanya, Ed. Proa, P 187
[5] Ibidem, P 41
[6] En totes les obres d’aquests literats, pensadors i polítics pot veure’s clarament el seu sincer sentiment espanyolista (mai renyit amb el seu profund catalanisme). Per una panoràmica general, veure el llibre de JESÚS LAÍNZ (2006) La nación falsificada, Ed Encuentro, sobretot pp 117-180 i 360-410
[7] Veure GONZÁLEZ ANTÓN, op. Citada, pp 259-273, ANTONI SIMÓN I TARRÉS (2005) Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol, Ed. Abadia de Montserrat, pp 221-222 o VACA DE OSMA, JOSÉ ANTONIO (2004) El Imperio y la leyenda negra, Ed. Rialp, P 139
[8] Òbviament, no estem negant que mai hi hagi hagut cap problema de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, especialment amb Castella.
[9] VVAA (1992) 1640: la monarquía hispánica en crisis, Ed. Crítica, P 34
[10] VICTOR ALEXANDRE, op. citada, P 78
[11] ALEXANDRE, op. citada, P 72
[12] MARCEL CAPDEFERRO (1988) Otra historia de Cataluña, Ed , pp 176 – 192 i 216-233. També H ELLIOTT (1972) La España imperial. 1469- 1716, Ed. Vicens Vives, P 35
[13] J H ELLIOT (1989) La revolta catalana. 1598-1640, Ed. Vicens-vives, pp 46-107
[14] STANLEY G PAYNE (2009) España. Una historia única, Ed. Temas de hoy P 212
[15] PRAT DE LA RIBA (2007) La nacionalitat catalana, Escola d’Administració pública de Catalunya, P 127
[16] VÍCTOR ALEXANDRE, op citada, P 182
[17] JOAQUIM VENTALLÓ (1976) Los intelectuales castellanos y Cataluña. Tres fechas históricas: 1924, 1927 y 1930, Ed Nova Terra.
[18] VÍCTOR ALEXANDRE, op. citada, P 124
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 17/12/2011 - 17:40:47 | |
| Nom: Clara i catalana
Doncs miri senyor Català y Español, els catalans ni som espanyols, ni ho hem estat mai, ni volem ser-ho. Oi que està clar i català?
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 17/12/2011 - 20:10:49 | |
| Nom: joan bases
sabs que emva dir un frances, que el idioma español es el italianos hablado por moros. Tomate esgta, botifler.
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 17/12/2011 - 23:29:27 | |
| Nom: sadko
Doncs sabent el que diu en Victor i tal i com voste despres ens mostra,hi ha catalans que s'odien a si mateixos.En tot cas deixim dir-li que sembla contradictori sentir-se sempre de la patria espanyola pero sempre parlar de la patria catalana o be de la nacio cathalana.Potser es que el sentiment de pertineneça de molts catalans fa segles a Espanya no era un sentiment patriotic,com es ara el sentiment Europeu.A mi em sembla que els catalans i mica en mica,han anat deixant els seu sentiment hispa a mesura que el fet Espanyol s'ha converit en una cosa molt i massa castellana.Es obvi que arran de la guerra Sucessio Espanya deixa de ser una Monarquia composta i es converteix en el "vulgo castellano" arreu.Els castellans fa segles que es pensen que son els autentics espanyols,continuadors potser de la Hispania Visigotica,o ves a saber.En tot cas hi ha catalans que no son espanyols,es la gent de la Catalunya Nord i els seu repartiment de carnets de catalanitat no els hi deu agradar gaire.
A mes a mes recordar-li que la llengua de les Audiencies no era el llati,que tambe,majoritariament si que ho foren en catala,i segurament tambe en castella.Arran del Decret de Nova Plana i del regim que instaura comença la persecucio de la llengua catalana i la voluntat de assimilar el poble catala al castella.Cadascun dels capitols que formen la Nova Planta aboleix o modifica drasticament tot allo que fins aleshores havia estat el govern i el patrimoni juridicocultural i historicoadministratiu
de la nació catalana.tambe la llengua.Cal recordar aqui que un dels principals bandos felipistes a Catalunya es deia "Exhortacio catolica dirigida a la nacio cathalana".Arran d'aquest decret de conquesta,el catala comença a ser perseguit.Jose Patiño,l'home fort de Felip V a Catalunya ja va començar a tocar la pera amb la llengua i ordena" Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano".El Conseller del Consejo de Castilla Vilapando ordenava "La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porqué la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porqué la sujección obliga con la fuerza" "pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...".Mes tard Carles III ordenava "Finalmente mando, que la enseñanza de primeras letras, Latinidad y Retórica se hagan en lengua Castellana generalmente, dondequiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendándose también por el Mi Consejo a los Diocesanos, Universidades y superiores Regulares para su exacta observancia y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.El Consejo de Castilla tamve va ordenar a la Universiatat de Cervera,les altres havien esta tancades i barrades per Felip V "
mandamos se guarde a esa Universidad la privativa de imprimir los libros que se contienen en la relacion que a presentado y va inserta: entendiendose la impresion solamente en Castellano y Latín, pero no en Cathalan, y que nacie pueda benderlos en ese Principado sin origen de esa Universidad".La persecucio de la llengua catalana per arribar a folkloritar-la es clau en la construccio nacional espanyola.Es que Espanya com a nacio es una cosa molt castellana.
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 17/12/2011 - 23:48:48 | |
| Nom: sadko
Per tant dir que mai hi ha hagut un pla d'intent de arraconar la llengua catalana es una gran mentida.Com ha he exposat abans el pla hi era.Arran del decret de Nova planta i el regim que instaura,militar per dret de conquesta,comença la lluita en contra de la llengua catalana perque era un senyal "de dominacion".Va començar amb Felip V,continua amb Carles III.No nomes al Principat,tambe a les illes.L’11 de desembre de 1788 Carles III aprova els Estatuts de l’Academia Medicopractica
de Mallorca. En destaco l’article seguent: «Todas las obras académicas se escribirán
en castellano, sin permitir, que en la Academia se hable otro idioma; y a este fin adopta,
la misma, las reglas de la lengua española, tanto en su gramática como en su ortografía".El pla d'extermini continua al segle XVIII,al XIX,i al XX.Fa segles que dura aquests intent d'unificar l'estat sota la matriu castellana.
Es curios que demani rigorositat historica al senyor Alexandre i voste digui el que digui.Una abraçada i informi's una mica.
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 21/12/2011 - 14:45:41 | |
| Nom: Català i espanyol
Felip V seguía la tendència de l'època: creació d'un estat centralitzador amb unes mateixes lleis i una mateixa llengua oficial. Això respon a la marxa històrica europea, no va ser pas un intent malèvol d'anorrear una llengua que va seguir parlant-se al carrer i que, de fet, ja feia un parell de segles que els propis catalans havien abandonat com a llengua de cultura.
Per altra part, estaria bé que llegíssiu alguns dels versos populars, cançons i cobles també populars dels catalans durant la Guerra del Francès. Allà hi ha quelcom molt més fort que una mera identificació geogràfica. El mateix es pot dir dels catalans durant la guerra del marroc.
Els catalans som espanyols perquè històricament ens hi hem considerat, hem escrit, cantat, estudiat i lluitat per Espanya. Això ho demostra a bastament Jesús Laínz en el seu llibre La Nación Falsificada amb una gran documentació.
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 21/12/2011 - 16:19:23 | |
| Nom: Camarillo
Aixó cal que vagis a explicar als de madrid. Els d'aqui ja la coneixem maasa aquesta cantarella. Per entendre-ho més bé cal que els hi expliquis en català, que també és espanyol)
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 21/12/2011 - 20:41:19 | |
| Nom: sadko
Esclar,no es un intent malevol intentar fer desapareixer una llengua i la cultura que hi va al darrere!!!.Questio de gustos en tot cas.Ara recordo un del bandos dels felipistes a la guerra de sucessio,es deia " Exhortacio catolica dirigida a la nacio catalana".Fixi's voste que el sentiment hispa de molt catalans,no tots cal dir perque hi ha el tema de la Catalunya Nord,no es nacional.La patria dels catalans sempre ha estat Catalunya,si be els castellans apropiant-se del mot Espanya(fins i tot a la seva llengua li diuen espanyol)sempre han intentat dominar-la i cert que ho aconseguiren arran de la victoria de Felip V.Es una llastima empero,que hi hagi gent que ho justifiqui.
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 22/12/2011 - 21:29:42 | |
| Nom: Català i espanyol
No ho justifico, només ho contextualitzo en el seu temps.
Llegeix, per exemple, el llibre La revolta catalana de J H Elliot: els catalans únicament defensaven le seves institucions. Bé, només alguns catalans, els més rics, que són els que acaparaven el control polític del General, la Diputació i el Consell de Cent de Barcelona.
Llegeix també les proclames dels catalans durant la Guerra de Successió. Rafael Casanova i Villarroel, sense anar més lluny, exhortaven als barcelonins a lluitar per la llibertat de tota Espanya.
| |
| Re: Respostes a Víctor Alexandre | 24/12/2011 - 18:32:18 | |
| Nom: Vador
El nostre no és un nacionalisme de domini com el nacionalisme imperialista agressiu espanyol sinó d' afirmació. El nostre nacionalisme és la voluntat de ser el que som. I som una llengua, una cultura, una història, un dret, unes institucions i una filosofia social, és a dir, una nació.
| |
|
|
-728x90.gif)
