TEMA: Què ens està pasant?
| Què ens està pasant? | 08/09/2011 - 17:51:18 | |
| Nom: Cadotduvida
Estic segur que a cap de nosaltres, perquè estimem a Espanya, se'ns pot ocórrer formular la més petita cosa que envolti la menor ombra de greuge per a Catalunya. Hi ha moltes maneres d´agreugar a Catalunya, com hi ha moltes maneres d´agreugar a totes les terres d'Espanya, i una de les maneres és precisament no voler entendre-la.
Ho dic perquè per a molts aquest problema és una mera simulació; per altres aquest problema català no és més que un plet de cobdícia: l'una i l'altra són actituds perfectament injustes i perfectament maldestres. Catalunya és moltes coses, molt més profundament que un poble mercantil; Catalunya és un poble profundament sentimental, el problema de Catalunya no és un problema d'importació i exportació, és un problema dificilíssim de sentiments.
Però també és maldestre l'actitud de voler resoldre el problema de Catalunya artificialment. Jo no conec manera més estúpida d'ocultar el cap sota l'ala, que la de sostenir, com hi ha qui sostenen que Catalunya ni té llengua pròpia, ni té costums propies, ni té història pròpia, ni té res. Si això fos així, naturalment, no hi hauria problema amb Catalunya i no hauríem de molestarnos ni a estudiar-lo ni a resoldre'l, però no és això el que passa i tots ho sabem molt bé. Catalunya existeix amb tota la seva individualitat, i moltes regions d'Espanya hi son amb la seva individualitat, i si volem conèixer com és Espanya, i si volem donar una estructura a Espanya, hem de començar per aprendre el que Espanya en realitat ofereix, i precisament el negar-ho, a més de la malaptesa que abans us deia, envolta la de plantejar el problema en el terreny més desfavorable per als qui pretenen defensar la unitat d'Espanya, perquè si ens obstinem a negar que Catalunya i altres regions tenen característiques pròpies, és perquè tàcitament reconeixem que amb aquestes característiques es justifica la nacionalitat, i llavors tenim el pleit perdut si es demostra, com és evidentment demostrable, que molts pobles d'Espanya tenen aquestes característiques.
Per això sóc dels que creuen que la justificació d'Espanya està en una cosa diferent: que Espanya no es justifica per tenir una llengua, ni per ser una raça, ni per ser un patrimoni de costums, sinó que Espanya es justifica per una vocació històrica per unir llengües, per unir races, per unir pobles i per unir costums en una destinació universal; que Espanya és molt més que una raça i és molt més que una llengua, perquè és una cosa que s'expressa d'una manera de la que estic cada vegada més satisfet, perquè és una unitat de destí en l'universal.
Amb només això, veureu que en la posició que estic sostenint no hi ha res xoc d'una manera profunda amb la idea d'una pluralitat legislativa. Espanya és així, ha estat diversa, i la seva varietat no es va oposar mai a la seva grandesa, però el que hem d'examinar en cada cas, quan avancem cap a aquesta varietat legislativa, és si està ben asseguda la base inconfusible del que forma la nacionalitat espanyola, és a dir, si està ben assentada la consciència de la unitat de destinació. Això és el que importa, i és molt important repetir-ho una i moltes vegades, perquè en aquests temps s'ha exposat, des de diferents llocs, una doctrina de les autonomies que jo anomenaria temerària. S'ha dit que l'autonomia ve a ser un reconeixement de la personalitat d'una regió; que es guanya l'autonomia precisament per les regions més diferenciades, per les regions que han assolit la majoria d'edat, per les regions que presenten caràcters més típics…
Jo agrairia, i crec que Espanya ens ho agrairia a tots, que meditessim sobre això: Si donem les autonomies com a premi d'una diferenciació, correm el risc gravíssim que aquesta mateixa autonomia sigui estímul per aprofundir en aquesta diferenciació. Si es guanya l'autonomia distingint amb caràcters molt fondos de la resta de les terres d'Espanya, correm el risc que en lliurar l'autonomia convidem a aprofundir aquestes diferències amb la resta de les terres d'Espanya. Per això entenc que quan una regió demana l'autonomia, en comptes de inquirir si té les característiques pròpies més o menys marcades, el que hem de inquirir és fins a quin punt està arrelada en el seu esperit la consciència de la unitat de destinació amb Espanya. Si la consciència de la unitat de destinació està ben arrelada en l'ànima col.lectiva d'una regió, no ofereix cap perill que donem llibertats a aquesta regió perquè, d'una manera o d'un altre, organitzi la seva vida interna com passa als Estats Federals dels EEUU, Mèxic, Brasil o Alemanya.
És aquest el cas de Catalunya? Els que li van concedir l'Estatut van haver de presumir que sí. 0 els que li van concedir l'Estatut van ser traïdors a Espanya, sospita per a la qual hauríem tots tenir els nostres motius, o els que li van concedir l'Estatut van pensar que la consciència de la unitat de destinació estava tan arrelada a Catalunya que l'Estatut no seria mai instrument de disgregació i podia posar-se en les seves mans sense cap perill per a la unitat. Ara bé: allò que, en el millor cas, va ser una presumpció dels que van concedir l'Estatut a Catalunya, ha estat evidentment destruït per la prova en contra. Els anys d'experiència de Catalunya han estat anys de “deshispanizació”, i si en aquests anys es va avançar el que es va avançar en el camí de la “deshispanizació”, amb l'instrument posat en mans dels que van exercir el govern de Catalunya no és ja temerari , sinó que, per contra, la presumpció s'inverteix, pensar que si deixem lliurat aquest Estatut en mans semblants probablement comprometem, posem en trànsit de pèrdua definitiva, el sentit de la unitat de destinació nacional que hem d'exigir arrelat a totes les terres d'Espanya.
No hi ha en això el més lleuger greuge a Catalunya, la més petita sospita per a aquells catalans a qui suposem que van a caure les regnes del poder dins el territori català. Podria passar que les seves promeses fossin susceptibles després de diferents interpretacions; pogués passar que, contra totes les previsions optimistes, no fos el poder a les seves mans i romangués en mans semblants a aquelles que tan malament ho van exercir, mentre això no estigui aclarit, jo crec que nosaltres, legisladors espanyols, el que hem de mantenir per sobre de tot és la seguretat que Espanya no se'ns va a marxar entre els dits, no podem mantenir viu l'Estatut de Catalunya.
| |
| Re: Què ens està pasant? | 09/09/2011 - 03:00:21 | |
| Nom: Serenor
El que dius és molt sensat, és una visió federalista, però té un problema. Que no hi ha la voluntat per part de ningú i menys per part de les èlits que regeixen l'estat, desde sempre.
És un problema identitari, però lluny del que sembla, és per amdues parts. L'espanya plural i la identitat catalana o basca són incompatibles amb l'identitat espanyola tal com aquesta va néixer, i viceversa.
Espanya és fonamenta en l'antiga castella. Aquesta era el nucli del regne i amb el que la corona s'indetificava, i la resta eren posessións del regne. Això es comprova fàcilment amb l'estudi de monedes antigues desde el segle XV, en les que sempre una de les cares conté com a motiu únic l'escut de castella, mentre que en altres, ja de l'època de les colònies a ultramar, aquest ocupa l'espai cental en primer pla de la moneda, i on els escuts de les índies i la resta peninsular volten la circumferència de la moneda en segon pla.
I com que l'ànima d'Espanya és castellana, un cop evolucióna el concepte territorial des del regne medieval a l'estat-nació, tot el que no s'hi ajusta és anòmal, i lo anòmal perjudica la cohesió territorial del regne i per tant la indentitat espanyola.
I és on seguim clavats l'any 2011, uns resistint per conservar la identitat, i els altres perseguint les "anomal·lies" d'Espanya.
| |
|
|
-728x90.gif)
