Nom: innisfree
"Històries de cine a València"
JOSEP VICENT BOIRA
El govern valencià i els empresaris han de veure la rendibilitat d’emetre cine en la llengua pròpia del país
Quan, a Barcelona, una bona colla de sales de cine tanquen per la pressió empresarial davant la pretensió, raonable, de regularitzar l’emissió de pel•lícules en català, a la ciutat de València, una iniciativa de projecció de cine en valencià ha exigit duplicar la capacitat de la sala on es feia fins ara. ¿Una paradoxa, vista la situació de la llengua compartida en cada territori? Només fins a cert punt.
Des de fa mitja dotzena d’anys, les universitats públiques valencianes, davant el desinterès de l’administració autonòmica del ram, organitzen un cicle de cine en valencià. Aquest any 2010, el treball conjunt de les dues universitats de la capital, la Politècnica i la Universitat de València, amb la col•laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha permès de nou que el públic s’acosti a una sala de cine comercial, còmoda i moderna, a gaudir del cine en la llengua feble de la indústria audiovisual d’aquesta commonwealth catalano-valenciana que estem creant. Els resultats d’aquestes campanyes han estat, per a l’escala local, esperançadors: tan sols a la capital valenciana, si l’any 2008 van passar per taquilla 1.800 persones, el 2009 ja van ser 3.900, i en només quatre projeccions d’aquest 2010 s’ha arribat als 1.400 assistents. A aquestes xifres, s’hi hauria d’afegir l’audiència d’aquest cicle en altres ciutats valencianes on també es programa: Castelló, Alacant, Gandia, Ontinyent, Elx… D’aquesta manera, la societat valenciana s’acosta a la normalitat social en projectar cine en la seva, altra, llengua oficial: pel•lícules en versió original subtitulades, pel•lícules doblades (generalment a Catalunya, ja m’agradaria a mi que hi hagués indústria rendible del doblatge també a València) o pel•lícules en versió original quan són de Ventura Pons o de Sigfrid Monleon.
Contrastant amb les sales a mig omplir del circuit de cine habitual en castellà (i més per a reestrenes), la sala on es projecten les pel•lícules en valencià completa l’aforament fins a la bandera, i l’empresari del local no se’n sap avenir. El secret? Bona programació, pel•lícules de qualitat i també un preu accessible per al públic en general (de franc, és cert, per a la comunitat universitària…, però, quantes activitats gratuïtes no tenen més d’una dotzena d’assistents?), amanit, tot plegat, amb una bona publicitat. L’habitual en un sistema de mercat: màrqueting i oportunitats. El que és estrany és, justament, no respondre a la demanda! I la demanda, a València, ha estat esperançadora. Un públic de tota mena, gent gran i jovent, famílies senceres, cinèfils a la recerca d’una segona oportunitat després d’haver-se perdut l’estrena de la cinta o, senzillament, persones que volen exercir el seu dret i el seu gust de veure pel•lícules en la seva llengua pròpia. L’èxit ha estat de tal magnitud que, per exemple, en la sessió dedicada a la pel•lícula "Mapa dels sons de Tòquio", d’Isabel Coixet, l’organització ha hagut d’obrir una nova sala per duplicar el nombre de butaques disponibles. Coixet pot estar satisfeta: 534 espectadors van passar el dimarts dia 16 de febrer a veure la seva pel•lícula a la ciutat de València (¿s’hi va arribar, a aquesta xifra, en la seva première?). És un bon símptoma.
Al costat d’aquest esforç públic (essencialment de les universitats valencianes, que també són, no ho oblidem, teixit institucional a la Comunitat Valenciana), la producció audiovisual pròpia triomfa a Radiotelevisió Valenciana. Després de l’èxit de sèries d’humor com "Socarrats" o "Autoindefinits", productes de qualitat amb excel•lents actors, procedents la major part d’Albena Teatre, "L’alqueria blanca" (estrenada el 2007) s’ha erigit com una de les produccions de més audiència a Canal 9, amb xifres rècord de més de mig milió d’espectadors i quotes de pantalla que han arribat fins al 25%. La sèrie "Da capo", que desenvolupava la seva trama a partir de les peripècies d’una banda de música, va prendre el relleu de l’interès dels espectadors valencians per les emissions en la seva llengua pròpia.
Demanda d’audiovisual en valencià? Sens dubte, n’hi ha; és ben clar. I si això és així, per què Canal 9 continua sense programar pel•lícules de qualitat en horari central doblades a la llengua pròpia del país? És hora, doncs, que el govern valencià i també els empresaris locals s’adonin de la rendibilitat social i econòmica d’emetre cine en una altra llengua que no sigui ni la de Cervantes ni la de Shakespeare, sinó la d’Ausiàs March i la d’Espriu. Vasos comunicants entre Barcelona i València, com ha de ser, perquè no tan sols de ferrocarrils i carreteres viu l’ésser humà.
*J. V. BOIRA, professor de la Universitat de València
Informa: LA VANGUARDIA
|
