Nom: Fra guerau
Del Blog d'en Salvador Sostres:
""
L'AVUI des de dins (5)
El dia que Flo va acomiadar Salvador Cot
De vegades usem i abusem de la metàfora. Són licències literàries. Però els fets que a continuació explico van succeir exactament com els narro. El subdirector Salvador Cot va ser fitxat com a tal pel Vicent Sanchis per substituir aquella gran calamitat que va dir-se Albert Sáez quan per fi ens en vam desfer. Va ser fitxat de TV3. Un subdirector nacional, amb una idea clara de Catalunya i amb esperit de lluita. Gran Salvador. Quan Vicent Sanchis va ser acomiadat i el Xavier Bosch va arribar amb el Toni Cruanyes a la butxaca, per dir-ho de la manera menys gai possible, Cot va ser relegat a la web i va començar a fer de l’AVUI.cat el portal d’informació de referència en català. Hi havia molt a fer, i el nostre home va tenir la paciència d’anar fent minuciosament tota la feina. Quan el Xavier Bosch, tip i fart de l’Antoni Cambredó, va decidir abandonar, el Toni Cruanyes no va tenir més remei que repescar el Salvador Cot perquè l’ajudés a fer el diari, de manera que Cot compaginava les dues feines: fer de subdirector i de cap de l'Avui.cat, amb un rendiment excel·lent. Bé, i així fins que Flo va ser nomenat director provisional. Fa més o menys un mes que la gran notícia va arribar: l’Avui.cat superava, per primera vegada, Vilaweb en audiència, la qual cosa significava la confirmació de la bona tasca de Cot, que amb una sabata i una espardenya havia situat l’Avui.cat com a líder de la informació en català. Pocs dies després, fa unes tres setmanes, Flo el citava al seu despatx i Cot es pensà que rebria la corresponent felicitació. I el que va rebre va ser la comunicació que era despatxat. Flo li reconegué el mèrit del lideratge però li va explicar que esperaven els famosos diners de l’Ero i que des del Govern havien advertit que si Cot continuava aquests diners no arribarien mai. Cal dir que com a mínim en aquella ocasió, Flo tingué la valentia de dir la veritat, no com a mi que s'inventà unes excuses de retardat mental. Això sí, Flo cometé l’arrogància de dir-li al Salvador (Cot) que no es preocupés per tenir feina que ja des del mateix Avui li gestionarien el retorn a TV3. Cot engegà Flo a la merda, com així ha de ser, i abandonà el despatx amb una gran tristesa. Al cap de pocs dies, 4 o 5, Cambredó va convocar Cot a una reunió i l’encara subdirector hi acudí pensant que negociarien les condicions de l’acomiadament. Cambredó li espetà, ja d’entrada: “Salvador, sí que fas mala cara”. I Cot, entre sorprès i indignat pel cinisme li respongué que quina cara volia que fes després de ser acomiadat. “Acomiadat? I ara! No cal que t’amoïnis gens. Els diners de l’Ero no arribaran mai, de manera que si vols, pots quedar-te”. Aquest és l’estil de l’Avui, i no cap altre. Aquest és l’estil de Flo i de Cambredó. El de Flo, no tenir cap escrúpol per actuar a les ordres del Govern, sent capaç de fer fora un subidrector com Cot tot reconeixent que la seva feina ha estat admirable. Hi ha pocs casos que tanta indignitat, personal i professional siguin l’única i exclusiva característica d’un home. Pel que fa a Cambredó, és completament responsable de la decisió de Flo de fer fora Cot, ja que aquest director de fireta no fa res sense consultar-l'hi, i el seu lamentable paper del “no fas bona cara” explica amb perfecta claredat la seva infinita baixesa humana. Aquesta parella d'impresentables queda clar que són un autèntic càncer. El comitè d'empresa pot continuar obsessionat amb mi, però com sempre, el camp de batalla i l'enemic són uns altres
Flaixback
L’únic fitxatge que va fer Carles Flo mentre fou subdirector en la seva primera etapa a l'Avui va ser Javier Horcajo, l'actual director editorial del Grupo Intereconomía i tertulià habitual dels programes de la casa. Horcajo, que com Flo és un anticatalanista tan reconegut com a radical. Aleshores, quan treballava a l'Avui, signava com Xavier Horcajo i era el cap de la secció d'Economia. L’Antoni Batista era el millor amic de Flo a l'Avui d’aquells anys 80. En realitat, amb l’esmentat Horcajo, era un dels seus pocs amics. Repudiat per gairabé tothom en aquella redacció, Batista seria contractat com a secretari i home de confiança de Fèlix Millet al Palau de la Música. El retorn encobert d’Antoni Bastista a l’Avui de la mà del seu amic Flo es va produir sota el pseudònim de Mercè Garcia, en aquell famós article de la tardor calenta a Convergència. No voldria deixar de dir que tot i que Batista ha treballat pel tripartit, i que fins i tot ha fet per aquesta gent informes sobre periodistes, es tracta d’un molt bon escriptor i que les seves Cartes a Maria Schneider són amb tots els honors a la meva biblioteca. És un conversador excel·lent, un home culte, sàtir, sarcàstic i maquiavèlic, i d’una estranya delicadesa. Considero un privilegi cada estona que he passat amb ell.
Imprimir · Comentaris (4)
--------------------------------------------------------------------------------
Dimecres, 25 de novembre de 2009
L'AVUI des de dins (4)
Ahir Carles Flo va dir als seus col·laboradors més propers que ja el diari havia deixat d’importar-li perquè era segur que el comprava El Punt. Ara tothom parla d’El Punt de la mateixa manera que fa uns dies, i uns mesos, tothom parlava i parla de l’ERO. No crec que passi ni una cosa ni l’altra. No crec que Flo estigui gens ben informat, com d’altra banda ha quedat ben demostrat amb els diners que se suposa que havien d’arribar del govern i que ni han arribat ni arribaran. Cony, Flo, tanta prostitució malbaratada. No vull dir que no hi hagi cap possibilitat que El Punt compri l’Avui: simplement dic que no crec que passi, que trobo poc probable que 2 empresaris que han trigat més de 2 anys a no posar-se d’acord sobre quin director havia de substituir Xavier Bosch (recordem que Flo és temporal, com ho va ser Cruanyes), es posin ara d’acord per regalar -perquè seria un regal, més que no pas una compra- un diari que com l’Avui, fins ara, els ha costat tants diners. És veritat que Godó n’està tip d’aguntar disgustos, i d’aguantar aquest parell d’ineptes -Flo i Cambredó- que ja no compten, de cap manera, amb la seva confiança. Però també és veritat que aquí ningú no regala res i que Santa Claus és la mare. De tota manera, és veritat que hi ha partit, que hi ha converses, que hi ha la sensació que tant a Lara com a Godó se’ls està acabant la paciència i que la moneda podria a l’aigua. Però si hagués d’apostar diria que aquí no es mou res fins el mes de novembre de l’any que ve, després de les eleccions nacionals. De tota manera és absurd fer pronòstics i hem de veure què passa. En tot cas, calma. Tot i que El Punt no representa exactament el meu segment ideològic, han demostrat que saben fer, com a mínim, una mena de diaris, perquè tot i que amb l’edició de Barcelona no se n’han sortit, algunes de les seves edicions comarcals tenen un èxit consignable. I esclar, qualsevol cosa que suposi que aquest duet tan sinistre de Flo i Cambredó siguin acomiadats amb una contunedent puntada serà una bona notícia per al periodisme, per a la intel·ligència i per a la llibertat. Insisteixo, però, que no crec que passi.
Alguns comentaristes m’han retret que tot això que ara explico de l’Avui no ho expliqués abans, quan encara hi treballava. No sé si ho diuen de broma. Com volien que ho expliqués? Bé havia d’intentar sobreviure. Mirant de ser una mica honest sí que voldria dubtar sobre el sentit d’aquesta supervivència. D’ençà que el Vicent Sanchis deixà de ser director vaig haver de començar a teixir una certa estratègia. Sóc dolent fent estratègies, i un cop les he fetes, encara sóc més dolent seguint-les. I acabo improvisant sempre i fent-ho tot sempre, o quasi sempre, per primera vegada. Però bé, és veritat que una certa estratègia vaig teixir, sobretot d’ençà que en Bosch va plegar i es va quedar el Toni Crauanyes de director en funcions, que al principi tenia aquella obsessió de fer-me fora. Potser és l’hora de reconèixer que quan la primera estartègia d’una columna és la seva pròpia supervivència de vegades es desatenen objectius més alts. He procurat sempre escriure amb honor i ser sempre al costat de les persones i coses que estimo. He procurat denunciar el que m’ha semblat injust o canalla. Mentre he estat a l’Avui he hagut de callar sobre alguns aspectes interns. Això és sempre inevitable. Que me n’hagin fet fora ha tingut també un efecte d’alleugiment, perquè he pogut deixar d’aguantar segons quins inferns i he pogut explicar coses que ja feia molt de temps que tenia ganes d’explicar-les.
Coses com per exemple la moral dominant a la redacció del diari. Si l’Avui es troba com es troba seria completament erroni no pensar que la redacció hi té la seva part de culpa. Som el que defensem i acabem sent allò que ens deixem fer. La redacció, així en general, i sobretot el comitè d’empresa, s’han equivocat sempre d’objectiu i d’enemic, i per això tothom els ha pogut fer ballar com una baldufa. Uns que precisament defensen un sou i una família han mirat sempre de destruir-me, a mi que era l’articulista més llegit i que més lectors nous ha aportat al diari durant els últims anys, en lloc d’exigir-se ells mateixos alguna cosa més. Es queixaven quan escrivia algun article sobre algun gandul de la redacció, en lloc d’afegir-se a la denúncia del gandul i de procurar fer entre tots un diari més competitiu, amb més lectors i millor. Sé que ara mateix hi ha molts empleats de la redacció enfadats amb mi perquè he publicat la llista de l’Ero que vol fer el director Carles Flo. Amb mi, enfadats amb mi, i no amb el Flo. Encara avui que ja no formo part d’aquell diari, hi ha molta més gent enfadada amb mi que no pas amb els que es volen carregar la casa. De vegades penso que potser tot és culpa de no haver-me sabut explicar millor, però després surto al carrer i veig tanta gent que ha entès perfectament allò que he escrit, que em sembla que més aviat el problema el tenen tots aquests empleadets que mai no han entès com acabava de funcionar el joc. Vull dir que ni el pitjor dels directors que hagi pogut tenir ha gosat mai censurar ni la meitat del que m’haurien censurat alguns dels petits cervellets que, entre d’altres ajudes, han dut l’Avui a la seva siutació present. Després, això sí, la llibertat d’expressió és la principal reivindicació de tots els discursos.
Un dia vaig proposar-li al director Flo que els articulistes cobréssim segons l’audiència. Em va dir que no podia ser, i no entenc per què.
Un altre dia, no fa pas gaire, el comitè d’empresa es va reunir en assemblea a la tercera planta, que és on hi ha la secció de Política on jo anava a treballar. Normalment hi anava als matins però aquell dia hi vaig anar també a la tarda per fer un article per a la secció de Política que explicava les condicions de la presón o s’estan el Macià Alavedra i el Lluís Prenafeta. Abans de començar l’assemblea, un dels sindicalistes va demanar-nos als que no érem de la plantilla que marxéssim. Com que tenia aquell encàrrec i havia d’enllestir-lo abans d’una hora concreta, perquè encabat tenia un altre compromís, vaig decicir, en deferència als reunits, posar-me els auriculars i escoltar l’Abril’74 de Lluís Llach, ben a joc, vaig pensar, amb la cosa comunista, de manera que ningú no pensés que els espiava o que volia conèixer l’autèntic abast de llurs delirants teories. De seguida, però, em va venir una del comitè a fer-me una personificada advertència. No en van tenir prou d’aturar l’activitat completa del diari per venir a dir res més que tonteries, sinó que a sobre van pretendre intimidar, amb un to molt desagradable, l’única persona que treballava.
Mireu, més enllà dels retrets i de la ràbia, de les coses que han passat i que s’han dit que s’han escrit. Més enllà d’aquesta i de totes les pàgines. Si no hi havia novetat, jo era sempre, o quasi sempre, el primer a arribar al diari. Molts dies coincidia amb les senyores de la neteja, que encara estaven acabant de fregar. Sobretot els dies rúfols, una llum molt suggerent entrava pel finestral, i era molt agradable escriure. Després arribava tot quant tarat (i tarada) i encenien els florescents i tot l’encant es perdia i allò semblava un pavelló de bàsquet. En fi, que jo era el primer que arribava, i després, una o dues hores més, potser cap a les 11, a la redacció només érem 4 gats. I 4 gats vol dir 4, i de vegades 3. Fins a la 1 no arribava la gent. I tampoc et pensis que tanta gent. I els que venien, com el Montferrer, es passaven més estona desapareguts o mirant les seves pàgines personals a l’internet, que no pas fent feina pel diari. Sabeu què? M’estranya, m’estranya molt que tota aquesta gent que s’omple la boca amb els drets dels treballadors i que diu estimar tant l’Avui, s’hagi queixat tantes i tantes i tantíssimes vegades que jo anés a escriure al diari perquè sóc un col·laborador i a més a més parlo amb veu massa alta. M’estranya que tots aquests amics de l’obrer i coneixdors tan profunds del que li convé a l’Avui s’hagin queixat tant de la meva presència matinera i diària, de dilluns a diumenge, sense excepció llevat de quan era de viatge; i en canvi no s’hagin queixat mai de tantes absències i tan sonades, dels barruts que es passen el dia fumant o fent cafès o perdent el temps per l’interenet, tenint la poca categoria personal que cal per cobrar, sense aportar res, d’un diari econòmicament tan feble. M’estranya que els dels drets del treballador tinguessin aquesta obsessió malaltissa amb mi, una de les persones -no l’única, per descomptat- que més treballava i que més hores dedicava a fer la feina ben feta, tan ben feta com podia, i que en canvi no s’hagin queixat mai de la infinita barra i mediocritat de tants barruts que a l’hora de treballar s’amaguen. Molts d’aquests que tothom sap que es van apuntar al comitè d’empresa per fer el gandul sense que els pouguessin acomiadar. El Boni, de fotografia, és el cas més paradigmàtic, però a no hi ha ningú que tingui pebrots de mirar-me a la cara i de dir-me que personatges tan esperpèntics com el tal Guille, de tancament, es guanya el sou com jo me’l guanyava fent la meva columna o cm un redactor de societat o de política. Aquests dies a l’Avui tothom parlava de l’Ero o del Punt i tothom s’hi referia com una fatalitat o com si tot plegat fos cosa de la crisi mundial. Cap autocrítica, cap reflexió personal. Cap preguntar-se si ho haurien pogut fer millor, si ja s’hi van fixar prou, si han batallat amb intel·ligència i amb honor. Tot és, com sempre, culpa dels altres. És aquesta la moral, creu-me, la que sempre precedeix el desastre. ""
|
