Entrevista a Enric Camprubí, ramader ecològic del Ripollès
L´Enric Camprubí és un militant independentista de Campdevànol (elRipollès) que exemplifica com ningú el conegut lema de “defensar laterra”. I és que des de fa dos anys tira endavant una explotacióramadera en una finca que ha arrendat. Des del principi ha apostat perun model de ramaderia ecològica de comercialització directa alconsumidor. Els resultats no podrien ser millors, a banda de rebre unadistinció com a millor emprenedor de la comarca va guanyar la setmanapassada tres premis a la fira ramadera de Ribes de Freser. Després detancar els vedells a l´estable, iniciem l´entrevista en un banc del´era de can Govern mentre el sol s´amaga per ponent.
No és habitual que un jove del Ripollès baixi a estudiar aBarcelona i només acabar la carrera torni per ser ramader. Explica'nsel teu cas.
Jo sempre havia tingut clar que volia intentar estudiar una carrera.Baixes a Barcelona i coneixes la ciutat, una manera de viure bendiferent, però sempre amb la idea de tornar a la meva comarca per serpagès.
Suposo que no és fàcil i menys si no tens una explotació familiar…
Bé, a la vida no hi ha res fàcil. En el meu cas tenia ganes detirar endavant ramaderia vacuna. De fet, la idea era treballar amb vacabruna, autòctona del Pirineu. Em vaig incorporar com a jove agricultor,un programa que dóna uns ajuts considerables per iniciar una explotaciói posteriorment vaig aconseguir que em lloguessin la finca de CanGovern a les Llosses. El següent pas va ser la compra d´una vintena devaques i treballar per assolir una millora genètica. Es tracta d´unprograma en el qual hi participen una bona colla de ramaders de lacomarca en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona.
Quan em van criar per primera vegada em vaig adonar d´un aspecte bencuriós. Com que la finca té molta pastura els vedells es van engreixarmés ràpidament que si haguessin estat alimentats de pinso. De fet, estracta de la ramaderia més tradicional, en què el nombre de caps debestiar era proporcional a la superfície de pastura.
Vas veure en aquesta ramaderia sostenible una oportunitat per tirar endavant el teu projecte?
I tant! A la Catalunya Nord hi havia experiències similars a la meva enles quals es comercialitza la denominada “rosada dels Pirineus”.Consisteix en sacrificar els vedells tan bon punt com la mare les hacriat. D´aquesta manera, els vedells tan sols han mamat i pasturat, ien cap cas se´ls dóna pinso. Vaig fer una prova, i ens vam repartir unavedella entre la família i els amics; el resultat no podia ser millor.
Aquest nou producte el vas voler tirar en solitari?
És ben clar que la unió fa la força i tirar endavant unaexperiència nova requeria d´un model cooperatiu a escala comarcal. Vaigplantejar a l´Associació de Ramaders de Vaca Bruna de comercialitzarconjuntament el producte per tal d´arribar amb més facilitat alsconsumidors i simplificar les tasques més pesades. Lamentablement totsels ramaders menys un em van dir que era un model sense futur i que, entot cas, ja s´hi afegirien quan funcionés. Després vaig contactar ambels carnissers per tal de vendre la vedella de manera directa senseintermediaris però tampoc ho van veure bé, consideraven que un productenou i més car que el convencional no tindria sortida.
Vas aconseguir poca ajuda però els resultats han estat bons…
Sí, malgrat la negativa d´uns i altres vaig decidir tirarendavant la idea. La negativa dels carnissers -malgrat ser un problemaja que no només sóc pagès sinó que també sóc carnisser, comercial irepartidor- em va oferir un aspecte amb el qual no hi havia comptat: larelació directa entre pagès i consumidor. No només s´aconsegueix un bonpreu per ambdues parts -actualment bona part del negoci se l´enduen elstres o quatre intermediaris del procés- sinó que els clientss´interessen per l´evolució de l´explotació i sovint vénen al Ripollèsa veure-la.
D´altra banda, és un model que es complementa amb una realitat emergenti molt interessant a les zones urbanes: les cooperatives de consumresponsable. Aquest fenomen, molt lligat als moviments populars, tambéplanteja aconseguir relacions directes entre productors i consumidors isobretot, avançar cap a un model alimentari més sostenible.
Aquest model de ramaderia tradicional es considera “ecològic”?
Bé, jo no he inventat res. Tan sols recupero la ramaderiapròpia de 75 anys enrere i n´obtinc un producte de qualitat idiferenciat. Ser ecològic vol dir estar certificat i en aquest sentitsegurament d´aquí dos anys ho estaré però sens dubte és un tipus deramaderia respectuosa amb l´entorn, que manté el paisatge i cuida elbenestar animal i la salut humana. A banda, i en l´actual context, ésuna bona notícia no dependre dels pinsos en un moment en què el preu esdispara cap amunt.
Cal dir que una de les dificultats per estendre la certificacióecològica a la comarca és la pressió que el sector porcí d´Osonarealitza als pagesos per abocar els seus purins a les nostres terres.Els plans de dejeccions ramaderes obliguen a tenir una superfícied´abocament proporcional al nombre de porcs, com que habitualment no hocompleixen, busquen explotacions que acceptin -a canvi de cobrar-l´abocament dels purins. Pel pagès a curt termini és un bon negoci,però a la llarga no i ja no pot esdevenir productor ecològic.
Com valores la política agrària al nostre país?
Més enllà de polítiques concretes el gran drama és dependre deles subvencions. Jo vull viure de ser pagès però sense subvencions. Iés que el problema no només és la dependència econòmica sinó sobretotel fet que quedes condicionat per unes decisions erràtiques que afectena la planificació de l´explotació. Hi ha ramaders de la comarca que fapocs anys van fer grans inversions pensant amb el model que primava laproducció, i just acabar la granja veuen que la política canvia 180graus.
Així mateix tal com s´atorguen les subvencions s´afavoreixl´especulació. El més lògic seria que per cada cap de bestiar cobressisuna quantitat. I que hi hagués un límit per afavorir l´existència demoltes explotacions de mida reduïda. A la pràctica, fa uns anys es vandonar “drets” -que permeten cobrar la subvenció- i actualment hi haramaders que els comercialitzen fins i tot en casos en què hanabandonat l´explotació. Per tal de tallar aquest “mercat”, ara diuenque potser retiraran tots els “drets”. I jo què haig de fer? Esperar?Comprar i que d´aquí dos anys no serveixin de res? De nou, es demostraque depenem d´unes decisions que es prenen molt lluny.
Un altre element és la lentitud -encara estic pendent dos anys desprésque em paguin part de les ajudes com a jove agricultor- i sobretot laburocràcia. Quin sentit té que un pagès de 70 anys que pràcticament nosap llegir hagi d´omplir papers i més papers?
Darrerament, elements com el paisatge cobren moltaimportància i és un dels elements que condiciona cada vegada més lapolítica agrària. Com ho valores?
Podríem dir que passem d´un model que ha primat la producció -ambresultats com la contaminació de bona part dels aqüífers- a un altre enel qual l´element central és el manteniment del paisatge i elterritori. És un canvi interessant, però jo ho tinc clar, vull viure depagès no de jardiner!
D´altra banda, com és habitual, es tracta d´una bona idea mal aplicada.Aquesta nova política ha perjudicat molt als masovers i ha beneficiat apropietaris que ja han cessat l´activitat.
Jo vull ser optimista. I anirem bé si s´engeguen iniciativesque tinguin com a model la comercialització directa de productes dequalitat i amb el menor impacte ambiental possible. Això si, ésimprescindible establir models cooperatius entre els diversosproductors. Per exemple ara hem creat una xarxa de productors ecològicsde les comarques gironines. Si un dia baixo a repartir carn a Barcelonatambé puc portar els iogurts que fan a Llanars o les patates de Mollóper posar-te un exemple.
En contraposició, hem de ser conscients de l´envelliment del sector,per exemple anualment al Ripollès s´incorporen 10 pagesos però se´njubilen 25.