L'històric exregidor socialista de Ripoll Eudald Fajula ret homenatge al seu pare

Manela Vilamitjana tenia 25 anys després de la Guerra Civil. Havia tingut un xicot que durant l’enfrontament armat va perdre un ull. Arran de la infecció que li va produir la ferida, va morir. Com que coneixia Patllari Fajula “i sabia que era molt bona persona i treballador” va demanar-li matrimoni. Un dels fills d’aquella relació va ser Eudald Fajula, que considera que la seva mare devia ser una revolucionària, perquè no era habitual que les dones fessin aquesta mena de propostes als homes. Inicialment Patllari va valorar la possibilitat que Manela no estigués en estat, però en veure que no era així, va accedir a tirar endavant la relació.

L’exmilitant i regidor a l’Ajuntament de Ripoll Eudald Fajula, ret un ampli homenatge al seu pare Patllari, en el llibre Patllari Fajula. Dites i anècdotes d’un home tranquil, que remet directament al personatge que John Wayne va protagonitzar en la pel·lícula de John Ford, L’home tranquil. No és el primer llibre que signa Eudald Fajula, que el maig del 1987 ja va escriure La reforma sanitària de Catalunya i la seva repercussió a la comarca del Ripollès, amb pròleg de l’exministre de sanitat Ernest Lluch.

Comparteix la percepció de la seva mare i qualifica Patllari com “un home senzill, dòcil, a qui tot li estava bé i no portava cap problema”. Explica que va ser un bon company per a la Manela i un bon pare per als seus fills. Quan la seva mare va morir als 51 anys, va preferir no tornar-se a casar. Havia treballat a la serradora de can Terradelles, i als establiments de vins Parareda i Vives. Per la seva feina com a repartidor el coneixia molta gent. Sabia escoltar i “aportava idees positives a qualsevol conversa”.

En aquest sentit l’Eudald recorda que durant una estada llarga a l’Hospital de Campdevànol quan se li va trencar el fèmur, va crear un grup de contertulians que cada tarda es trobaven per conversar amb ell. Algunes persones li han comentat sovint que en Patllari “tenia un no sé què que el feia ser molt agradable”.

La idea d’escriure el llibre va materialitzar-se arran de les hores que ha de passar amb la seva sogra de 91 anys, afectada d’alzheimer. Això li ha proporcionat la necessitat de distreure’s que s’ha vist compensada pel seu tarannà tafaner: “Sempre he de fer una cosa o altra”, comenta. D’aquesta manera ha rescatat més de dos-cents refranys que el seu pare deia sovint, o més de cent cinquanta fotografies, una de les passions del mateix Eudald.

En Patllari Fajula Carles havia nascut el 30 de març de 1909 al mas La Tuta d’Ogassa i va morir a Ripoll gairebé un segle més tard, el 15 de juliol de 2005. Tenia 96 anys, i el dia del decés havia estat rentat i perfumat per la cuidadora, havent esmorzat un suc de poma i la seva “papilla”.

Durant els anys que va viure va ajudar a passar la frontera la gent que fugia de la guerra. Instal·lat a Sallagosa (Alta Cerdanya-Catalunya Nord), van obligar-lo a passar a l’exèrcit nacional al País Basc, i més tard va ser a la batalla de l’Ebre. Un cop acabat el conflicte armat van convidar-lo a fer de municipal, però va declinar l’oferta.

L’Eudald garanteix que no va tenir cap mena d’influència en el seu devanir polític. Ara li ha dedicat un llibre que s’ha publicat coincidint amb un Sant Jordi, però que té vigència molt més enllà d’aquesta data. Igual, de fet, com la tindrien milers d’històries de persones que formen part de l’entramat de les nostres existències i poblacions.