14
d'abril
del
2016
Actualitzat
a les
10:21h
Un hàbit que pot originar una maloclusió
Hi ha dues grans causes de maloclusions dentals (tancar malament les dents): les genètiques i les ambientals. Les primeres no es poden prevenir al no poder actuar en el component genètic de l’individu, en canvi amb la correcció de les segones (respirar per la boca, persistència de la deglució infantil, xumar-se un o més dits o el llavi, recolzar la mà sempre en el mateix costat de la cara...) podríem evitar l’aparició de moltes maloclusions que pateixen els nens.
Xumar-se els dits o un polze sovint produeix una maloclusió. Tot i que hi ha molts nens que es xumen un dit sense cap efecte aparent sobre la dentició. Els factors determinants són la freqüència, intensitat i durada de l’hàbit i la manera com introdueixen el dit.
En la seva forma clàssica la maloclusió produïda per aquest hàbit és una mossegada oberta anterior (quan ajunten els queixals les dents del davant no tanquen) i un avançament de les dents superiors mentre que les dents inferiors s’inclinen cap endarrere a causa de l’efecte de palanca que el polze fa sobre aquest grup dental.
Tot això pot afavorir problemes al mastegar i al parlar (que necessitaran tractaments de logopèdia i foniatria) i problemes de càries i inflamació de les genives (pel fet que qualsevol malposició dentària pot originar zones inaccessibles a una bona higiene dental i conseqüentment retenció del menjar i mal alè).
Per què els nens es xumen el dit?
Tot i que és una pregunta simple, és difícil de contestar, ja que pot produir-se tant per factors fisiològics com psicològics. Moltes vegades, aquest hàbit apareix com a conseqüència de conductes regressives (que van endarrere) davant certs trastorns emocionals, associats amb inseguretat o desitjos de cridar l’atenció. És una activitat considerada normal durant el primer any de vida, i fins i tot en el “seno” matern , com s’ha observat en fetus mitjançant ecografies.
Quan es manifesta fins els 5-6 anys, el que passa en el 10-20% dels casos, és necessari considerar si es tracta d’una causa orgànica o psicològica. S’ha d’anar als dos tipus d’especialistes: a l’ortodoncista i al psicòleg ja que ofereixen dues teràpies complementàries.
Quan és necessari un tractament d’ortodòncia?
L’ortodòncia és la part de l’odontologia que es dedica a la correcció dels defectes de posició de les dents i dels maxil·lars. La succió del polze pot crear problemes tant en les dents com en els ossos maxil·lars, ja que es troben en ple creixement, podent fins i tot necessitar tractament quirúrgic en l’adult.
Pel que fa a l’edat d’actuar i si ens referim a l’edat dental, l’època més adient sembla el moment de l’erupció de les incisives permanents (5-7 anys). La presència d’una mossegada oberta entre les incisives temporals en edats anteriors s’autocorregeix sovint al moment de l’erupció de les incisives permanents.
Les mesures preventives de la succió de dits van des de la interferència mecànica col·locada al mateix dit del nen o bé col·locant aparells que tracten d’impedir l’hàbit (ortodòncia interceptiva), fins a determinats apropaments psicològics al problema, fent veure al mateix pacient l’alteració que això li produeix i motivant la seva col·laboració activa en l’abandonament de l’hàbit.
Tractament ortopèdic: s’utilitza en els maxil·lars en edats prepuberals (de 7 a 11 anys).
Tractament exclusivament ortodòntic: a partir dels 11 anys.
Tractament psicològic de la succió del polze
Els hàbits persistents de succió del polze poden estar associats a reaccions comportamentals.
Poden utilitzar-se vàries tècniques: de deshabituació, en la que el problema s’ignora i no li fan cas quan el seu fill se xuma el dit; de reforç positiu, en la que s’incentiva al nen amb petits premis, intentant crear un feed back diari positiu; de reforç sensorial negatiu, s’aplica al dit un esparadrap, un embenat o dormir amb la mà dins un mitjó, amb el que es disminueix el plaer, s’usa com a recordatori i mai com a mètode de càstig.
Els pares han de tenir paciència i controlar l’angoixa, tenir una actitud positiva cap el nen i incentivar-lo per afavorir la deshabituació. Mai castigar o ridiculitzar la seva conducta, ja que no només produiria l’efecte contrari al desitjat, sinó que podria causar un mal major al seu fill.
* ABS Ribes-Campdevànol