11
de maig
del
2015
Actualitzat
a les
7:55h
Ofici de Sant Eudald. Foto: Arnau UrgellEl 1004, Ripoll vivia arrecerada al seu monestir. Tota la comarca vivia una mala anyada. Una forta sequera malmetia les collites i provocava fam, debilitat i afavoria l’aparició i escampada d’epidèmies infeccioses. Els ripollesos, amb l’abat Seniofred al capdavant, van implorar l’ajuda divina. L’intercessor per reclamar-la en tenien, des del 978 ben a prop. Les relíquies de sant Eudald i el seu poder teúrgic havia de ser la solució a tanta desgràcia.
El 9 d’agost de 1004, una solemne processó va sortir de l’església de Santa Maria del monestir ripollès fins a l’església de Santa Oliva –que posteriorment va ser dedicada a Sant Eudald-, al centre de la vila. Allà es van trobar amb la processó que venia de Vallfogona on també patien els mateixos mals.
L’esdeveniment i la convicció dels ripollesos devia ser molt gran com per considerar-lo un sant “especial’ i, d’alguna manera el més afavoridor per al col·lectiu. Joaquim Boixés afirmava que aquesta aclamació “fou un vot popular i devia tenir gran importància quan l’abat s’avingué a ‘perdre’ una joia que considerava pròpia del Monestir –ja que les relíquies de sants eren el més preuat tresor dels cenobis- per a que els ripollesos dediquessin una església pròpia al sant patró”.
Certament, l’església que va reunir les dues processons va ser dedicada al nou patró temps després. Josep Maria Pellicer situa aquest moment l’11 d’agost de 1004; és a dir, dos dies després de les rogatives. Malgrat aquesta afirmació, Ramon Bonet desestima que la dedicació fos immediata sinó que tindria lloc el 3 de febrer de 1054.
Aquest temple perduraria, després de diverses reformes degudes als estralls de les incursions de l’exèrcit francès, fins al 1936, a l’inici de la Guerra Civil espanyola. L’espai que ocupava ara és una plaça –de Sant Eudald- on des de la seva darrera remodelació fa cinc anys el paviment recorda la planta del temple.