Església de Sant Martí de Campelles. Foto: Antonio Mora i Vergés

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés per les terres del Ripollès sobirà, la nostra destinació en aquesta ocasió era el poble de Campelles, topònim que deriva de la forma plural campell, diminutiu de camp, és clarament descriptiu, ja que s’estén per uns extensos replans a la solana de la serra de la Llacuna, divisòria d'aigües del torrent de Prat de Jou amb el Rigard.

El lloc ja és esmentat el 918 en un document de l'arxiu comtal, en el qual apareix el lloc dit Engelats (Engelados), en els termes de la vila rural de Campelles (Campilias), a la Vall Pedrera i dins del comtat de Cerdanya. Quatre anys més tard, l'abadessa de Sant Joan, Emma, comprà un mas dins el terme de Campellicis. El topònim surt esmentat de nou al llarg dels segles XI i XII, amb les formes de Campillas i Campeyles. La seva església de Sant Martí fou cedida el 1035 pel comte Guifré de Cerdanya al seu fill Guillem, juntament amb la de Santa Maria de Ribes. Diu el testament del comte Guifré que ningú no podrà construir-hi cap castell sense el consentiment dels comtes de Cerdanya.

El poble està centrat per l'església parroquial de Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers, i la seva devoció a casa nostra, com la de Sant Sadurní, Serni, en aquestes terres, s’explica per la participació de tropes franques en l’anomenada reconquesta del territori català a les forces musulmanes.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, nació de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen "tropes franques", aleshores no existia França ni Espanya, malgrat ho afirmin els "historiadors" a sou d’ambdós regnes.

La història conta que els soldats francs erigien una capella en agraïment a Sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains, així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Campelles el tenen per patró.

Ben poca cosa resta d’aquella església esmentada l’any 1035, l’actual fou edificada al final del segle XVIII, amb un estil força impersonal, que qualifiquem de mastodòntic (extremadament corpulent, de grandària descomunal).

Advertia el gnónom del rellotge sol damunt la portalada, entre la imatge del sant i el rosetó. Del que fou fossar, en resta únicament alguna placa.

Secció Racons del Ripollès

Crònica completa de l'excursió al bloc Conèixer Catalunya

Mostra el mapa més gran