Santa Magdalena de Puigsac Foto: Antonio Mora Vergés

Ens arribàvem fins a Santa Magdalena de Puigsac, pel camí encimentat que surt des de Pardines. El trajecte és una autèntica festa pels sentits, ja que es voreja un corrent d’aigua i la vegetació de ribera que això comporta; l’única dificultat –que ens sorgirà a la tornada- és la de coincidir amb un altre vehicle en sentit contrari, ja que l’angostura del traçat fa difícil –en alguns llocs impossible– el pas simultani d’ambdós.

L'esglesiola –reformada i transformada totalment  conserva l'estructura romànica, amb un absis perfecte i teulada, tot cobert amb llicorella del país. Ens expliquen que l’any 1980 se li va afegir un porxo a fi de protegir la portalada romànica; en aquella data es van fer desaparèixer les dues capelles, bastides al segle XVIII, que li donaven planta de creu. A ponent però, es mantenen un portal i un ull de bou, també del segle XVIII, i, al damunt, un campanaret gràcil d'espadanya.

L’estructura bàsica, i el parament constructiu corresponen a la consagració que en va fer, el 15 d'octubre de 1176, el bisbe d'Urgell Arnau de Preixens, a precs dels veïns del lloc i del baró Bernat, que l'havia feta construir; aleshores a Sant Esteve de Pardines tenien dos capellans; Ramon de Ribes i Ramon Joan.

Recolliré imatges de l’indret amb la intima sensació de trobar-me davant d’un edifici neoromànic, bastit damunt les restes d’una anterior església. Em queixava amargament de les actuacions dutes a terme, pel Servei de "Tranformació" del Patrimoni històric i cultural, dutes a terme des de la Diputació de Barcelona; em temo que l’exemple- el mal exemple– s’ha estès dissortadament fora dels límits territorials d’aquella administració. La riquesa del romànic és la seva diversitat.

Secció Racons del Ripollès

Crònica de l'excursió al bloc Conèixer Catalunya

Mostra el mapa més gran