Moltes vegades m’he definit com un ripollès nascut a Manlleu que viu a Sant Joan de les Abadesses. Manlleu ja fa temps que jau a la meva memòria estès prop del mateix riu que banya Ripoll i Sant Joan, una mica oblidat, una mica llunyà. Sant Joan és el meu present quotidià, el lloc on els meus fills sí han jugat al triquet, la serra Cavallera que cada matí el sol encén amb un roig intens. Però la meva infantesa són dos rius, un monestir, el Catllar, el Remei, Can Maideu, Can Momotombo, el carrer Sant Pere, La Casilla i un munt més de llocs i persones dels quals també en sóc part encara que ells no ho sàpiguen.

Fins no fa massa, a la secció del temps a TV3 sempre hi podia veure imatges de Ripoll amb el seu emblemàtic monestir per recordar a tot el país que al Bressol de Catalunya hi feia fred (cosa habitual), hi nevava, o hi feia aquella calor sufocant dels estius i fins a cert punt pensava que els territoris d’ultrabarcelona eren importants i que d’alguna manera l’orgull que sentia de viure més enllà del Vallès, a la perifèria de la centralista Barcelona, valia la pena.

Fa poc, van desaparèixer de TV3 la càmera que mirava al monestir i les cites a la nostra adversa climatologia als irreals espais del temps climatològic. Coses de l’atzar, vaig pensar. Però no, no és l’atzar. Primer, el propietari del terrat on s’havia instal·lat la càmera que enfocava al nostra passat en forma de monestir orgullós la va tapar amb un drap per falta de pagament del lloguer de l’indret i d’aquesta manera simple i directa impedir-ne l’ús. Llavors al cap de poc, vaig llegir als medis de comunicació que la quota, el cànon, no diré revolucionari, que imposava TV3 a l’Ajuntament de Ripoll per sortir assíduament a la nostra (no serà seva?) TV3 era de dotze mil euros a l’any.

Creient abusiva aquesta quota l’Ajuntament de Ripoll va decidir no pagar-la i ara ja no surt Ripoll en imatges ni al recull de temperatures dels homes del temps. D’alguna forma, podríem dir que l’origen de la història d’aquest país que ara molts volem independent no val més de dotze mil euros l’any.

Fabià Estapé afirmava que l’avarícia ho espatlla tot. Reivindico les seves paraules i reivindico també que més enllà de Barcelona existeixen els territoris ultrabarcelonesos on feréstecs habitants lidiem a diari amb la climatologia hostil i la ignorància de la resta del país, lidiem a diari amb el territori salvatge i els espais oberts, lidiem amb les pluges i les neus que alimenten els pantans l’aigua dels quals es beu la resta del país, lidiem un dia si i un altre també amb la desatenció i l’abandó tecnològics i de serveis amb que ens mira la centralista Barcelona, lidiem un cap de setmana sí i l’altre també amb la invasió subtil de barcelonesos que busquen flocs de neu bruta a les cunetes de l’encara no desdoblada i perillosa C-17 per fer-se fotos prop de vaques, xais i extints pastors del Pirineu com en un safari guiat per Ruanda o Zimbawe.

Reivindico el dret a l’existència més enllà del centralisme de TV3, Barcelona i el seu afany recaptador. Potser, els que no vivim a la barcelonesa àrea metropolitana limitada a 80 km/h amb densitats de població similars o superior a la de Calcuta, hereus de la terra, de l’aire, de l’aigua i del foc primigenis, els pirinencs, també existim, encara que no sortim a TV3.

Rock me mama.

Aquest i altres mini-relats els podeu llegir diàriament al bloc Time Changes Everything