La Veu de Nació

El PSOE, atrapat entre dues aigües

«Amb el PSC en hores baixes, l’equip dirigent del PSOE va valorar que la qüestió territorial els havia dessagnat i es va entregar a la seva ànima més jacobina»

| 16/05/2017 a les 22:03h
A cinc dies de la tria del proper secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la cursa sembla més oberta que mai. Tot i el suport dels barons i de bona part de l’establishment mediàtic (vegeu sinó la campanya a bombo i plateret que li ha organitzat ‘El País’), Susana Díaz no ha trobat precisament un camí de roses i ha hagut de veure com Pedro Sánchez, defenestrat fa uns mesos, li trepitjava els talons en el número d’avals recollits i, qui sap, li pot acabar robant el lideratge del partit.

L’ex-secretari general de la formació socialista ha jugat molt bé les seves cartes, la qual cosa li ha permès renéixer del que semblava la fi de la seva carrera política. Ha maldat per presentar-se, paradoxalment, com el candidat anti-establishment, com la persona que ho tenia tot en contra i només seguia gràcies al suport de la militància. En uns temps en què anar contra “els de dalt” sembla donar un plus, Sánchez ha fet seu un “frame” que, de fet, és semblant al que criticava a Podem durant la campanya electoral de les últimes generals. Així mateix, les enquestes publicades durant aquestes setmanes han anat donant munició a Sánchez: l’exsecretari és el candidat preferit de la població, entre els votants del PSOE i fins i tot sembla que trauria millors resultats electorals que Susana Díaz. Sánchez també es va apressar a demanar el vot “útil” dels partidaris de Patxi López, presentant l’elecció entre una qüestió de dos candidats.

Com acostuma a passar cada cop que hi ha certa trifulca en l’àmbit de l’esquerra, certes veus s’han apressat a criticar la tendència atàvica d’aquest sector ideològic a la divisió. No obstant això, hi ha raons per creure que el faccionalisme recent a les files socialistes no és una causa, sinó més aviat una conseqüència de la situació política actual, i que respondria com a mínim a dos motius.

En primer lloc, a la ja clàssica qüestió territorial, que ha tornat a tensionar internament el partit. Quan el graner de vots dels socialistes catalans representava un percentatge important del total, les dues ànimes socialistes es mantenien en una certa calma tensa. Els socialistes catalans acostumaven a estirar el carro de les demandes de descentralització i, tot i que els plantejaments eren tímids, se solien a acceptar com a línies programàtiques generals (degudament descafeïnades). Amb el PSC en hores baixes, l’equip dirigent del PSOE va valorar que la qüestió territorial els havia dessagnat i es va entregar a la seva ànima més jacobina. Després dels habituals tambors d’expulsió o de creació de la Federació Catalana del PSOE, el PSC va ser cridat a files i, amb la inestimable voluntat de Miquel Iceta, finalment alineat amb el partit. Tanmateix, l’entrega de la formació al seu sector més centralista ha provocat, de retruc, una conseqüència no del tot esperada: l’alienació d’altres territoris, com els del País Valencià o les Illes Balears, augmentat les tensions territorials en el si de la formació.

El segon factor de tensió, molt més important, té a veure amb l’aposta estratègica que representen les dues ànimes. El PSOE (i també altres partits, com Podem) afronta un dilema estratègic de difícil resolució i que és producte directe del nou context multipartidista que les urnes van establir. Un conflicte de fons real que es podria resumir amb la pregunta següent: què constitueix una amenaça més gran pel projecte socialista, col·laborar amb Podem o amb el PP? Un pacte amb l’equip d’Iglesias significaria donar visibilitat a un rival polític directe amb el potencial avantatge que el peix gran s’acabi menjant el petit. Per contra, pactar amb el PP els situa, a ulls d’una part important de la ciutadania espanyola, com un partit centrat, allunyat de maximalismes i com a alternativa de govern, amb el risc potencial d’alienar els seus propis votants, part de la seva militància i difuminar encara més el seu projecte ideològic.

Un dilema estratègic i un dilema territorial que difícilment se solucionaran amb la tria del secretari general aquest diumenge.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Toni Rodon
Politòleg de London School of Economics (Londres) i coautor de la pàgina "El Pati Descobert". A twitter @elpatidescobert.
Toni Rodon
01/01/1970
Aquesta "quarta via" encarnada per Macron, Justin Trudeau, Matteo Renzi, Mark Rutte o Sadiq Khan dona per morta la ideologia esquerra-dreta, però al mateix temps aposta per mesures de to social-liberal
Marine Le Pen, aquest dissabte a Perpinyà | Josep Maria Montaner
Marc Guinjoan
01/01/1970
Les vies clàssiques de generació d'opinió, des dels mitjans seriosos a les elits culturals, han deixat de tenir incidència en el potencial votant populista
Theresa May i Nicola Sturgeon | Europa Press
Marc Sanjaume
01/01/1970
«Les demandes d’Edimburg no semblen ara tan fàcils d’incorporar a l’agenda de Westminster com ho van ser la legislatura passada»
Germà Gordó, durant la compareixença al Parlament | Sara González
01/01/1970
El diputat i exconseller atribueix les acusacions que recauen sobre la seva persona a "simples i potser interessades filtracions" als mitjans
La cap de la campanya pel sí del PDECat, Montserrat Candini
01/01/1970
El partit promou una "ràdio pel sí" amb Miquel Calçada, accions a les xarxes socials i un número de hatsApp que resol dubtes sobre la independència | Presència al carrer i actes polítics completen les iniciatives del partit, que compten amb un pressupost de mig milió d'euros
Mag Lari, al centre de la imatge, en la presentació de la primera escola de màgia de Catalunya | ACN
01/01/1970
L'escola comptarà amb un total de 80 places i les classes començaran a partir del mes d'octubre
El mosquit tigre, el nom científic del qual és «Aedes albopictus» | James Gathany EDC.
01/01/1970
Cada any, els casos de malalties transmeses per aquests insectes superen els cinc-cents milions, i moren prop de tres milions de persones, especialment a Àfrica i Amèrica Llatina