La veu de Nació

May busca legitimitat a les urnes

«El principal risc és l’autocomplaença i que l’oposició aconsegueixi una remuntada que a hores d’ara sembla quasi impossible»

| 18/04/2017 a les 22:04h
Tot i haver-ho negat en nombroses ocasions, la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, va sorprendre (gairebé) tothom ahir amb l’anunci d’eleccions generals, que se celebrarien el proper dijous 8 de juny. De moment, es tracta d’un anunci en condicional, atès que caldrà superar l’obstacle de la Fixed-Term Parliaments Act, una llei aprovada per l’expremier David Cameron i l’exvicepremier Nick Clegg que estableix uns terminis “a l’americana”: les eleccions al Regne Unit s’haurien de celebrar el primer dijous de maig de cada cinc anys (per tant, els propers comicis no estaven previstos fins al 2020). May necessita les dues terceres parts de la Cambra dels Comuns per fer efectives les eleccions anticipades. El líder laborista, Jeremy Corbyn, ja ha anunciat que hi donarà suport, tot i que els rumors de fons en les files de la formació perquè reconsideri la decisió ja han començat a circular.

Si les eleccions finalment es confirmen, el Regne Unit anirà a les urnes un mes i un dia després que els francesos i uns quatre mesos abans que Alemanya. Així, en pocs mesos, i amb el permís de la sorprenent Itàlia, que podria afegir-s’hi ben aviat, els timoners d’Europa ratificaran o reformaran les seves cares polítiques més visibles.

A diferència de la resta de comicis, però, l’anunci d’eleccions anticipades al Regne Unit ha agafat tothom a contrapeu. En general, els governs convoquen eleccions anticipades quan esperen treure’n un rendiment electoral, la qual cosa ha convertit aquest mecanisme en un instrument àmpliament utilitzat. La literatura especialitzada en ciència política ha mostrat que és un mecanisme que funciona. Així, després d’analitzar 318 eleccions en 27 països europeus, els politòlegs Shleiter i Tavits han mostrat que les eleccions anticipades atorguen al partit del govern un suport electoral cinc punts percentuals superior.

La paradoxa de la qüestió britànica, però, és que, si bé és millorable, la situació dels conservadors no deixa de ser actualment molt positiva. Amb 330 escons, la majoria absoluta a la Cambra dels Comuns i un Partit Laborista amb un suport electoral a mínims històrics, la primera ministra britànica obra el meló d’una convocatòria que li podria reportar molts beneficis (segons els primers càlculs, guanyaria uns 50 escons), però també més d’un cost i, sobretot, una elevada incertesa. Per aquest motiu, la lògica de les eleccions anticipades va molt més enllà del càlcul d’escons i de vots (que matemàticament no necessita) i respon, en essència, a tres grans factors.

En primer lloc, al tsunami polític derivat del Brexit. Amb l’adéu de David Cameron, Theresa May va assumir les regnes del país i del partit, però ho va fer sense legitimitat i havent d’aplicar un full de ruta que ni havia dissenyat ni, molt probablement, havia pensat. Les contradiccions de la posició britànica a Brussel·les han anat erosionant la posició de la premier i l’han situat com un actor feble en les negociacions. Al número 10 de Downing Street encara couen les reaccions, entre el sarcasme i la incredulitat, de les cancelleries europees al seu speech sobre el Brexit que va fer el passat mes de gener. Amb una victòria electoral rotunda (que és, en definitiva, el que pretén), May busca obtenir la legitimitat suficient per presentar-se a Europa amb el seu pla sobre el Brexit sobre la taula i obtenir l’aquiescència més o menys immediata del club europeu.

El segon factor, i no menys important, té a veure amb els conflictes interns dins del propi Partit Conservador. Tot i la victòria en el referèndum del Brexit i la majoria àmplia a la Cambra dels Comuns, les dues ànimes dels conservadors respecte a Europa (la hard i la soft) han mostrat evidents signes de tensió. Des del referèndum, els punts de fricció fa temps que es manifesten, però s’han fet més evidents que mai després que Theresa May activés l’article 50 per marxar d’Europa (i, per tant, iniciés el procés formal de dos anys per sortir-ne). Els que volen una sortida “dura” acusen la premier d’agenollar-se a les exigències de la vella Europa, mentre els “tous”, amb la pressió laborista, intenten situar el Regne Unit fora d’Europa, però amb mig peu dins (o tot sencer). Una majoria més àmplia permetrà a May obtenir el crèdit polític per negociar un Brexit que tot fa preveure que serà dur de negociar.

Finalment, l’anunci de la primera ministra britànica posa en pausa la demanda escocesa per a un nou referèndum. El més probable és que la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, i el parlament de Holyrood hi segueixin insistint, però les dinàmiques electorals i l’inevitable desenvolupament de les negociacions del Brexit acabaran apartant o amagant aquest tema de l’agenda política britànica i escocesa.

A dia d’avui, les enquestes mostren una majoria sòlida pel Partit Conservador i una derrota històrica dels laboristes. En el seu discurs d’anunci de les eleccions, la pròpia May ha menyspreat la posició dels seus rivals afirmant que l’única manera de governar que tenen és a través d’una coalició. May ja ha rebutjat participar en debats televisats i diuen que aspira, en secret, a obtenir els 470 escons que va aconseguir Baldwin el 1931, els últims comicis en què un partit va aconseguir més del 50% dels vots i que es van celebrar en dijous. I aquest és precisament el seu principal perill: l’autocomplaença i que l’oposició aconsegueixi una remuntada que a hores d’ara sembla quasi impossible.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Toni Rodon
Politòleg de London School of Economics (Londres) i coautor de la pàgina "El Pati Descobert". A twitter @elpatidescobert.
Toni Rodon
01/01/1970
Aquesta "quarta via" encarnada per Macron, Justin Trudeau, Matteo Renzi, Mark Rutte o Sadiq Khan dona per morta la ideologia esquerra-dreta, però al mateix temps aposta per mesures de to social-liberal
Marine Le Pen, aquest dissabte a Perpinyà | Josep Maria Montaner
Marc Guinjoan
01/01/1970
Les vies clàssiques de generació d'opinió, des dels mitjans seriosos a les elits culturals, han deixat de tenir incidència en el potencial votant populista
Theresa May i Nicola Sturgeon | Europa Press
Marc Sanjaume
01/01/1970
«Les demandes d’Edimburg no semblen ara tan fàcils d’incorporar a l’agenda de Westminster com ho van ser la legislatura passada»
Puigdemont ha coincidit aquest dimarts amb Soraya Sáenz de Santamaría i els reis d'Espanya | Fundació la Caixa
01/01/1970
La conferència de Madrid i la carta de Puigdemont provoquen que el govern espanyol apugi el to: Cospedal parla de "cop d'estat" i Rajoy compara el procés amb les "pitjors dictadures" | La Generalitat manté la mà estesa, però ja prepara tots els mecanismes per votar amb l'oposició de l'Estat | L'executiu del PP segueix sense concretar com aturarà la votació i aposta per una reculada del Govern
El Nokia 3310, va ser una de les grans atraccions del Mobile World Congress 2017 | José M. Gutiérrez
01/01/1970
La companyia creu que pot ser un bon mòbil "secundari" | El terminal incorpora petites novetats al joc de la serp, la carcassa i la bateria, entre d'altres
01/01/1970
Maza visita Puigdemont i la correcció institucional no anirà en detriment de la determinació del ministeri públic d'executar, sense protestar i amb zel, les ordres de Rajoy. També són protagonistes el cas Palau, Germà Gordó, Juan José Omella, Bob Dylan i el cremallera de Núria