procés català: anàlisi

Són realment els indecisos més unionistes?

Els indecisos són en bona mesura persones que se senten eminentment catalanes i que preferirien un model territorial federal, però que probablement podrien decidir el seu vot en funció del model d’estat que es plantegés des de Madrid

| 30/12/2016 a les 16:33h
Arxivat a: Política catalana, CEO, independència, política catalana
Cues per votar en un col·legi electoral de La Ràpita | Sofia Cabanes
Aquesta notícia es va publicar originalment el 30/12/2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En motiu de la presentació de la darrera Enquesta sobre context polític a Catalunya el director del CEO, Jordi Argelaguet, afirmava que “la gent que vol la independència ho manifesta sense matisos, en canvi, els que no la volen mostren més oscil·lacions, no s’atreveixen a dir-ho i menys en una enquesta telefònica”. La frase ha corregut com la pólvora per les xarxes, sobretot tenint present que venia d’una persona que ocupa un càrrec polític designat pel govern de la Generalitat.

Ara bé, fins a quin punt aquesta afirmació és del tot certa? Són els indecisos persones més potencialment favorables a la unitat d’Espanya? Hi ha diversos elements que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar la pregunta del CEO i, per fer-ho, utilitzarem precisament l’enquesta publicada ahir. Anem a pams.

Són els indecisos més unionistes?

En primer lloc, cal dir que en l’enquesta hi ha 84 persones que responen que “No saben” o “No contesten” si estan a “favor que Catalunya esdevingui un estat independent”, els quals representen el 7,94% dels enquestats. Quin perfil tenen aquestes persones? Si ens fixem en la pregunta sobre la seva preferència territorial no ens hauria d’estranyar que més de la meitat (el 52%) són persones amb una preferència per l’estat federal. A molta distància hi ha els partidaris que Catalunya sigui una CCAA com en l’actualitat (15%). Finalment, entre els Ns/Nc de la pregunta sobre si està a favor que Catalunya sigui un estat independent hi ha, com era d’esperar, un 30% que tampoc saben o no contesten la pregunta sobre preferència territorial.

Si enlloc de fixar-nos en la preferència territorial ens mirem la identitat de l’individu (una variable que explica en bona mesura el suport o no a la independència) veiem com el 54% dels indecisos sobre la independència se senten tan catalans com espanyols (en el global de l’enquesta el percentatge és del 37%). Quant a la resta, hi ha un 41% que se senten més catalans que espanyols o només catalans (en el global de la població és del 50%).

En definitiva, aquests indecisos són en bona mesura persones que se senten eminentment catalanes i que preferirien un model territorial federal, però que probablement en funció del model d’estat que es plantegés des de Madrid podrien decidir el seu vot. Un percentatge menor d’aquests individus sí que són persones amb un perfil més unionista.

Per què no hi ha abstencionistes en la pregunta del CEO?

La pregunta del CEO està plantejada de tal manera que, enlloc de preguntar sobre el vot en un eventual referèndum, ho fa sobre si la persona està o no a favor que Catalunya esdevingui un estat. Té tres respostes possibles: Sí, No i els ja mencionats NS/NC (aquesta última, en realitat, són dues opcions, però s’agrupen). Quan interpretem aquesta pregunta ho fem de manera que assumim que els que estan a favor que Catalunya fos estat votarien que sí en un referèndum i viceversa. Dit d’una altra manera: per què hauries de votar en contra si dius que estàs a favor que Catalunya esdevingui un Estat?

És correcta, però, aquesta assumpció? Tot i no ser errònia del tot, les dades de quan s’han fet la pregunta sobre el referèndum (el CEO la va fer fins el 2014) ens mostren l’abstenció importa, atès que hi hauria un percentatge important de gent que no aniria a votar en una consulta. Pots estar a favor que Catalunya esdevingui un estat i quedar-te a casa el dia del referèndum.

Qui són aquesta gent? Fent un exercici de certa política ficció amb les dades que tenim, podem seleccionar aquells individus que en les passades eleccions del 27S del 2015 es van abstenir. Ateses les circumstàncies de les eleccions –en les que es va debatre principalment sobre el model territorial i la participació electoral va ser rècord– no sembla un exercici molt descabellat. Doncs bé, les dades de l’enquesta ens mostren que, si assumim que les persones que el 27S es van abstenir ho tornarien a fer, el resultat del referèndum seria que el 47,40% votaria a favor mentre que el 45,28% votaria en contra de la independència. Precisament perquè l’enquesta del CEO publicada ahir no tenia en compte l’abstenció, el percentatge era de 45,33% a favor i 46,82% en contra de la independència. En aquest cas doncs, quan assignem a alguns individus a l’abstenció en base al seu comportament el passat 27-S, el suport a la independència augmentaria lleugerament.

Si bé és cert que el perfil de l’abstencionista tradicional a Catalunya és més proper a l’unionisme que a l’independentisme, la pregunta del CEO ens està mostrant l’estat d’opinió de l’electorat sobre la independència, més que no pas el vot en un eventual referèndum. En definitiva, si el que es vol és estimar el suport a la secessió hi ha dues opcions potencials: en primer lloc, preguntar-ho tal i com ho va fer fa pocs dies El Periódico: “Si anés a votar, votaria sí o no a la independència?”. En segon lloc, es pot fer d’una forma més o menys indirecte, com fa el CEO (“Vol vostè la independència de Catalunya?”). Mentre la primera opció ens permet tenir en compte l’abstenció, la segona no captura el fet que hi hauria gent que potencialment s’abstindria en un referèndum. Totes dues opcions tenen avantatges, però també tenen inconvenients. En el fons no sabrem quina aproximació es desvia menys de la realitat fins el dia que es convoqui el referèndum i se celebri.

COMENTARIS

Indecisos ??
Anònim, 02/01/2017 a les 09:38
+2
-0
Cal anar de tant en tant fer memòria als unionistes espanyols que des de fa temps perboquen a Nació Digital comentaris plens de sarcasmes .

1) A les darreres eleccions Catalanes del 27-9-2015 votaren partits unionistes, un 39%, i partits independentistes un 47,8%,

2) Això vol dir que un 13,2% no va anar a votar, o va fer-ho en blanc, per tant aquests vots no compten, tant els fa una cosa com una altra, S'adaptaran al que vol la majoria.....

Visca catalunya lliure i sobirana
Els indecisos no existeixen
Tot pentinant el gat, 02/01/2017 a les 11:55
+1
-0
“la gent que vol la independència ho manifesta sense matisos, en canvi, els que no la volen mostren més oscil·lacions, no s’atreveixen a dir-ho i menys en una enquesta telefònica”.

Aquesta frase és totalment correcte i passo a demostrar-ho. (Perdoneu-me la petulància).
Per començar, hauré d'explicar un concepte conegut de sempre a la Sociologia i a la Demoscòpia. Tots coneixem la dada de 'polítics més valorats', a la que demanen a la gent com valoren als polítics. Però a les grans enquestes fetes per organismes públics també fan el que es denomina 'coneixement'; als enquestats els presenten fotografies de personatges públics, de qualsevol àmbit, i han de respondre qui és. No s´ha de confondre 'coneixement públic' amb 'valoració'.
Una anècdota viscuda a primers dels 90s em ve al pèl per definir aquest concepte. A una tertúlia radiofónica es van portar les mans al cap perquè, segons una enquesta del CIS, la reina Sofía no era la dona més coneguda d'Espanya. Quan presentaven imatges de la Sofía als enquestats un 90% llarg sabien qui era, però quan presentaven la imatge d'Isabel Pantoja l'índex de coneixement era superior. Aquest fet va esverar als tertulians, que van començar a cridar "com és possible que una folclórica sigui més coneguda que la reina?" Doncs ho era.
Aquest concepte s'anomena 'ple coneixement'; en teoria, tothom reconeix al personatge quan li demanen qui és. A l'Espanya d'aquell moment tothom sabia qui eren la Sofía i la Pantoja, de la mateixa manera que també sabien qui eren el Campechano, Súarez, Felipe Glez, etc. A Catalunya, per exemple, es considera que Jordi Pujol és un personatge de 'ple coneixement' perquè després de 40 anys de vida pública tothom l'ha de conèixer, i segurament persones com Pasqual Maragall i Artur Mas també ho són. Tot i així, a les enquestes hi apareix gent que afirma no saber qui és el Campechano o Pujol. Deuen ser bromistes o pobres d'esperit.
He fet aquest preàmbul perquè considero que després de 6 anys de 'procés', (més de 10 si comptem la redacció i la tramitació del segon Estatut), tothom ha de conèixer les causes i els arguments de l'independentisme i, per tant, n´ha de tenir una opinió ferma.
Llavors, com és possible que hi hagi 'indecisos'? Per una part, un percentatge d'aquests suposats 'indecisos' són 'indecisos professionals', gent a qui li importa tres pebrots el món al que viuen, panxacontents als que tant els hi fot viure a aquesta Espanya, a una República Catalana o a la Cambodja de Pol-Pot. Sona exagerat, però hi ha gent així. Són els típics que tenen com a eslògan allò de 'tots els polítics són iguals" i es vanten de no haver votat mai. A ningú li sobta viure a una societat a la que un 20% del cens mai vota? A mí sí, però ho hem d'acceptar, perquè és un fet universal, quelcom inherent a la condició humana. Aquesta mena de gent continuarà 'dubtant' encara que Déu Nostre Senyor baixi del cel per proclamar urbi et orbi la necessitat de la independència. I, exagerant una mica, quan els espanyols comencin a afusellar indepes també continuaran 'dubtant'.
Però l´altra part d'aquests 'indecisos' són, tal com diu Jordi Argelaguet, persones que no gosen reconèixer públicament el seu dependentisme. Una analogia em permetrà explicar el per què.
Imaginem que el proper dia 20 la Justícia tancarà el Futbol Club Barcelona i les carregues de dinamita per enderrocar el Camp Nou ja estan posades. Imaginem que es convoca una manifestació al centre de la ciutat per mostrar el rebuig popular a aquesta mesura per al dia anterior, el 19, que és festiu.
Ara haurem d'esbrinar quantes persones poden accedir al centre de la ciutat en transport públic en un viatge que no excedeixi de 90 minuts d'anada i uns altres 90 minuts de tornada. A l'Àrea Metropolitana de Barcelona quanta gent compleix aquesta condició? Dos milions llargs? Tres milions? Potser quatre? No ho sé, però deu anar per aquí.
A l'AMB hi deuen viure centenars de milers de culers, potser passen del milió amb escreix. Llavors, en teoria, aquesta manifestació serà un gran èxit de mobilització, perquè centenars de milers de culers hi aniran de manera fàcil i econòmica, només haurien de dedicar un matí o una tarda de les seves vides a demostrar la seva adhesió al club, enfrontat a una situació extrema.
Fins aquí la teoria, perquè un cop arribat el dia 19 la manifestació en suport del Barça només aplega a cinc mil assistents. Com? Només cinc mil, al centre de Barcelona, un dia festiu? Caram!
Per què la gent no gosa sortir al carrer, donant la cara, amb la seva samarreta blaugrana?
Aquí haig de desvetllar per què la Justícia vol tancar el club: el Barça ha posat una bomba a una escola i ha assassinat un centenar de nens. Si el Barça ha fet aixó i la seva culpabilitat està demostrada, què suposa sortir al carrer amb una samarreta blaugrana? Senzillament; evidenciar que ets un fanàtic malparit. Així s'explica que la víspera del tancament del club i la demolició de l´Estadi només cinc mil persones demostrin públicament el seu culerisme. Són els cinc mil fanàtics que sortiran al carrer encara que el Barça enverinés l'aigua potable d'una ciutat.
Aquesta analogia no té res d'hipotètica. No només ha passat, sinó que ha passat quatre vegades.
A les darreres quatre Diades l'independentisme ha aconseguit grans mobilitzacions populars que han estat un veritable exemple de civisme i participació ciutadana. Hem meravellat al món sencer. Poca broma. En canvi, als quatre darrers 12 d'Octubre i 6 de Desembre... els espanyols, què? On són les seves manis dependentistes?
Quanta gent dependentista viu a menys de 90 minuts de transport públic del centre de Barcelona? Ho sabem del cert, perquè ja han anat a votar per la dependència; són un milió llarg, potser més. (Fer aquest càlcul deu ser fàcil, només cal mirar els resultats electorals del 27S). Però quan arriba el moment de manifestar al carrer el seu suport al dependentisme només hi van cinc mil. Llavors la pregunta s'imposa ella soleta, de manera aclaparadora; per què aquest milió llarg que vota Dependència no gosa sortir al carrer donant la cara amb la seva bandera per defensar la seva opció política?
A la meva analogia blaugrana he hagut d'inventar una bestiesa que justifiqués aquest rebuig de la culerada a demostrar el seu amor al club, perquè el Barça l'havia feta tan grossa que la gent no volia saber res d'ell. Què passa amb els espanyols dependentistes i les seves manis? Exactament el mateix que vaig exposar a la meva analogia.
A tot el nostre 'procés', Espanya ha aconseguit dues fites històriques; 1ra, crear l'independentisme dedicant tot el seu afany a insultar Catalunya, a expoliar-la econòmicament i a pretendre anihilar la seva identitat cultural i política. 2on, ha aconseguit que una vegada creada l'onada indepe, l'actuació d'Espanya hagi estat, als darrers anys, tan evidentment malintencionada i abusiva que encara avui ningú ha trobat un sol argument que demostri que Catalunya surt beneficiada en cap aspecte de la seva relació amb Espanya. Per a Catalunya, tot són perjudicis.
Trobo que la realitat es vol veure o no es vol veure. L'evidència del maltracte espanyol vers Catalunya i els catalans és tan òbvia que ningú ben informat el pot negar. Qui el negui és un malparit o un idiota, així de clar. La realitat demostra que Espanya perjudica Catalunya de mil maneres, totes elles evidents per a qui tingui la dignitat de mirar-se i conèixer la realitat. Per tant, declarar-se dependentista significa: "vull que Espanya em perjudiqui".
En principi, que una persona digui "sóc espanyol i si Espanya em perjudica, tant me fot", seria més o menys acceptable. Però votar a favor de la dependència no vol dir només "vull que Espanya em perjudiqui". Vol dir "vull que Espanya em perjudiqui, perjudiqui a la meva família, als meus veïns; vull que Espanya ens perjudiqui a tots". I això no és tan respectable. Oi que no?
Les manis indepes són grans èxits de mobilització, veritables festes on la gent manifesta la seva il·lusió per assolir la República Catalana, que ens ofereix un futur indubtablement millor que el que ens ofereix el dependentisme.
Per què les manis dependentistes són veritables ridículs? Perquè només hi van els cinc mil fanàtics que hi anirien encara que Espanya bombardés Catalunya 40 dies i 40 nits. Perquè els dependentistes saben que no tenen raó, saben que el seu és un rebuig merament ètnic tipus "em menjo qualsevol merda espanyola abans que tenir un DNI català". Saben perfectament que Espanya els perjudica, que Espanya es fot d'ells, del seu sistema sanitari, del seu sistema educatiu, de la seva xarxa ferroviaria, de les seves infraestructures, de la seva pobresa energètica, etc. Els espanyols dependentistes no gosen sortir al carrer orgullosos i alegres amb la seva bandera espanyola perquè saben que fer-ho, ara mateix, és proclamar-se idiota. Ningú pot estar orgullós de pertanyer a aquesta merda d'Espanya; per tant, no demostren aquest orgull al carrer. Ningú pot estar il·lusionat per quedar-se a aquesta merda d'Espanya; per tant, no demostren aquesta il·lusió al carrer.
Aquestes són les raons de la no mobilització pública del dependentisme. Espanya ha deixat sense arguments als dependentistes, i ho ha fet tan i tan bé que ha aconseguit que aquests no gosin agafar la seva bandera i sortir al carrer amb la seva família per defensar la seva opció. Perquè l'eslògan "Vull que Espanya em perjudiqui i perjudiqui a la resta de catalans" és de ser un imbècil o un malparit. L'actuació d'Espanya vers Catalunya és un sistema d'explotació colonial ben evident, i queda molt clar que l'actitud dels espanyols dependentistes a Catalunya és la dels colons que viuen a 'terra conquerida' i només pensen en el benestar de la metropoli, sense preocupar-se pel seu propi benestar i el benestar dels nadius sotmesos. No hi ha més.
Per tant, queda demostrat que bona part dels 'indecisos' són, efectivament, unionistes que no gosen reconèixer que ho són. Després, a l'anonimat que suposa l'acte d'anar a votar, es decanten pel dependentisme, però no donen la cara significant-se pel seu veritable bàndol ni tan sols a una enquesta telefònica perquè saben que el dependentisme és una opció absurda i malintencionada.
Tots els ciutadans catalans que volen conèixer la realitat han escoltat allò de "les hemos jodido el sistema sanitario". Si ets un ciutadà que diu "quiero que jodan mi sistema sanitario, el de mi familia, el de mis vecinos, el de todos los catalanes", hauràs de donar moltes explicacions. Millor dius que ets un 'indecís' i si cola, cola.
Al pentinador de gats
Anònim, 30/03/2017 a les 15:02
+0
-0
Tens raó. Efectivament és així i et diuen que 2no ho veuen clar" amb una cara de culpabilitat que fa feredat...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Caserna de la Guàrdia Civil a Barcelona on s'han fet els interrogatoris | Adrià Costa
01/01/1970
La Guàrdia Civil interroga una desena de testimonis per la campanya relacionada amb el registre de catalans a l'exterior i pel web del Pacte Nacional | El govern espanyol intensifica la pressió sobre els treballadors públics en una estratègia destinada a fer fracassar la consulta vinculant
Marcelino Martín-Blas sortint de l'Audiència Nacional espanyola | Europa Press
01/01/1970
L'excomissari d'Afers Interns manté un enfrontament personal amb Villarejo des que una de les seves investigacions va esquitxar un fill del polèmic agent | El cas Nicolás va suposar la judicialització del conflicte que també ha implicat l'exdirector adjunt operatiu Eugenio Pino
01/01/1970
Els concerts, teatre, dansa, toros i entrades a les discoteques passaran del 21% al 10% | El BOE publica els Pressupostos Generals de l'Estat
01/01/1970
El Departament d'Afers Socials i Famílies ha detectat un brot de sarna al centre | Les famílies dels usuaris havien alertat de les "pèssimes" condicions de les instal·lacions
L'excomissari Jaime Barrado, en un fotograma del documental | Youtube
01/01/1970
El documental produït per Mediapro aprofundeix en l'ús partidista de la policia des del ministeri de l'Interior destapat a partit de la gravació de Fernández Díaz i De Alfonso | Jaume Roures destaca que "les clavegueres d'Interior" són una "estructura que ve de lluny" més enllà de l'operació contra el sobiranisme
01/01/1970
El regidor Gerard Ardanuy, que la presideix, preveu que es faran sis sessions i remarca que "no serà decisòria" | El vot d'aquest edil és clau per al projecte, i planteja que la seva postura se sotmeti a consulta dels militants de Demòcrates