RSSNotícies publicades per Sergi Albrich Viñas
Avançant cap al futur; la prohibició de les corrides.
Anar a veure els meus avis és un costum que no he perdut des de fa quasi bé vint-i-vuit anys i, com tot nét, d'aquestes múltiples visites en tinc molt bons records, però n'hi ha un que, des de ben petit, sempre m'havia cridat l'atenció i cada dos per tres truncava la meva innocència infantil; les constants i continues perverses retransmissions de corrides de toros, emeses per la cadena de televisió pública espanyola, la primera.
Cada vegada que els meus avis veien una cursa de braus a la televisió, la meva incredulitat i estupefacció es posava en manifest vers aquests espectacles sanguinaris i vergonyosos. Era -i sóc- incapaç d'entendre com una plaça plena de gom a gom s'alçava d'alegria davant la satisfacció que els produeix veure com un suposat i viril mascle fa una bona faena. És a dir, observar com s’assassina a un brau indefens amb la seva banderilla i amb l'ajuda prèvia de les múltiples estocades que han minvat la valentia de l'animal. Força física que ja s'encarregaven d’amorosir els acompanyants del diestro de torn amb maltractaments previs a la cursa.
Davant d'aquesta manca de drets animals, els meus avis mostraven una dualitat expressiva vers l'espectacle; certa indignació quan se suposava que el torero es guanyava bé les garrofes, liquidava el brau i després l'hi seccionava les orelles i la cua –espectacle dantesc!- i un toc d'alegria quan l'animal envestia a l'humanoide. Tanmateix, si la desgracia humana era exagerada, l’alegria s’esvaïa amb un simple "s'ha de ser burro per posar-te davant d'un animal tant gros i fer-lo patir d’aquesta manera".
Aquesta actitud va arrelar en el meu si i mai he arribat a poder entendre què porta a una persona -especialment homes ja que les fèmines hi son mal vistes- a matar i fer patir, per diversió i diners, a una bèstia condemnada a mort des del primer moment de l’espectacle. I encara menys entenc, com hi ha un públic fidel a tot aquest reducte cultural que ha desaparegut des de ja fa molts anys d'altres països mediterranis.
Amb el pas del temps i de mica en mica les coses es situen al lloc que les hi pertoca, i un exemple n’és l'aprovació que ha tingut lloc, avui dimarts 29 de juliol de 2010, al Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que pretenia prohibir per llei les corrides de toros. Iniciativa avalada per mes de 180000 signatures i aprovada amb 68 vots a favor (32 de CiU, 3 del PSC, 21 d'ERC i 12 de ICV-EUiA), 55 en contra (7 de CiU, 31 del PSC, 14 del PPC i 3 del grup mixt) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC). Dia històric que suma Catalunya a la única comunitat autònoma que ha prohibit aquest espectacle absurd i salvatge; les Illes Canàries.
Per acabar, hi ha qui intenta vincular, sense cap mena de coneixement, aquesta aprovació a un atac cap a l’estat veí, però actualment Catalunya ja disposa d’una llei de protecció dels animals (Llei 3/1988, del 4 de març) que permetia, de forma excepcional, les festes dels braus en determinades localitats on hi haguessin places construïdes per celebrar-les, abans de l’entrada en vigor de la pròpia llei. La prohibició de les corrides de toros correspon a una modificació de l’article sisè de del text refós de la llei de protecció dels animals, aprovat pel decret legislatiu 2/2008, sumant el maltractament dels toros a les prohibides baralles de gossos o galls, entre d’altres, evitant d’aquesta manera el patiment, de forma gratuïta i per diversió, de tot animal. Per tant, no respon a un atac cap a les costums espanyolistes si no un avenç conjunt cap a una societat més respectuosa vers els drets humans i animals i un avenç de la maduració col·lectiva cap el bon tractament de tot ésser viu, evitant veure com una suposada forma artística el maltractament animal.
Més informació: Text Refós de la Llei de Protecció dels Animals.
Tots a la una cap a la independència!
El poble de Catalunya, representat per més d’un milió i mig de catalans i catalanes als carrers de Barcelona, ha evidenciat el seu enuig cap a l’última estocada de l’estat veí, aquest cop provinent del Tribunal Constitucional, òrgan de legitimitat dubtosa i no escollit electoralment per part de la població.
La manifestació del dissabte 10 de juliol va ser una mostra clara de rebuig, en forma d’unitat, tant política com civil, vers la sentència que lapida una gran fracció de la carta magna catalana. Va ser un fet històric. Primer, pel gran quòrum que conformava la protesta i segon, per la unió política i catalana aconseguida –deixant de banda les discrepàncies pel lema de la capçalera, evidenciades pel mateix President Montilla, la setmana anterior- . A la vegada que va ser un dia amb una gran càrrega emotiva on xocava la diversitat d’assistents a la manifestació -famílies senceres i persones de caire molt divers, tant d’edat, com d’origen- , sense deixar de banda l’immens sentiment catalanista i, particularment, independentista.
Per tal que aquesta unitat civil serveixi d’alguna cosa, el sentiment abocat dissabte s’ha de traslladar tant a l’arc parlamentari com al Congrés dels Diputats, on els partits polítics catalans s’han d’unir per conformar un front comú contra aquells que ens limiten l’evolució social, política, cultural i econòmica. Al llarg dels últims dies, alguns sectors federalistes i autonomistes han capgirat el seu discurs històric per decantar-se cap a la via de l’independentisme. Al meu entendre, aquest fet no ha de quedar al fons d’un calaix en forma de declaracions encarades a finalitats electoralistes, ni amb el gest simbòlic d’encapçalar una manifestació; s’ha de plasmar amb actuacions directes per aconseguir un contracte de pluralitat política per defensar allò que ens pertoca a tots i cada un dels habitants de Catalunya.
Tanmateix, aquesta utòpica unitat política ha trontollat dos dies després de l’explosió catalanista. Una mostra d’unió i valentia hagués estat l’aprovació, per part de la Mesa del Parlament, de la Iniciativa Popular (IP) per convocar un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya –recolzada per la llei de consultes que a la vegada es veurà suposadament afectada per la retallada de l’Estatut- però, avui mateix, el PSC, CIU i ICV s’han mostrat contraris, deixant ERC sola, a la seva tramitació al·legant que és una mesura anticonstitucional i contrària a l’Estatut. Així doncs, en què quedem? Ens mullem contra aquelles lleis orgàniques que no ens pertoquen o ens sotmetem a elles?
Personalment estic fart de veure com alguns mitjans de comunicació espanyolistes, ja sigui premsa escrita, -ABC i el País-, televisions -Intereconomia, Telecinco i Televisión de Madrid- i emissores de ràdio -COPE- es dediquen dia rere dia a menystenir i a ridiculitzar tot allò que afecti a Catalunya. Els últims exemples n’han estat les retransmissions referents a la manifestació del dissabte, les quals s’han encarregat de minimitzar l’impacte de la protesta mentint en el nombre d’assistents -56000 deien!-, magnificant els inoportuns insults dirigits cap al President de la Generalitat o tergiversant la realitat tot afirmant que gran part dels catalans i de les catalanes es passaven el dissabte descansant a les platges a l’espera del ja consolidat guany del mundial de futbol per part de la selecció Espanyola, tot obviant la manifestació.
Estem en un moment clau per la història de Catalunya, on els polítics catalans no s’han d’arronsar vers l’estat que ens fagocita i lluitar pels nostres drets. Ha arribat l’hora de dir Adéu Espanya. S’ha acabat buscar ponts comuns amb un estat que ens menysté i ens infravalora.
http://sergialbrich.wordpress.com
Espanya, cap a la reconquesta de l’Imperi.
La condemna a mort de Catalunya és un intent que esdevé en el mateix moment de l’enllaç matrimonial dels reis catòlics al 1469, amb la unió i la subrogació de Catalunya i Aragó a favor de la corona de Castilla. A aquest el segueixen la conquesta borbònica de Felip V, al 1714, amb la pèrdua de les llibertats del poble català, la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923 -1930), que implica l’anul·lació de la Mancomunitat de Catalunya, i, per últim, la Guerra Civil Espanyola i la dictadura del General Franco (1936-1975) que comporta una forta opressió vers el poble català i totes aquelles característiques que el defineixen com a tal, és a dir, la llengua, la cultura i la pròpia institució catalana, la Generalitat. Tanmateix, tots aquests múltiples intents d’anul·lació de Catalunya com a poble no han estat possibles i han derivat amb una immunitat vers tots aquests atacs i un increment del sentiment de nació pròpia.
Un cop repassada, a grans trets, la història de casa nostra, és curiós veure com el menyspreu que ens denota l’Estat Espanyol es torna a repetir –i aquest cop en plena democràcia-. La sentència de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero i segon pel Congrés dels Diputats, i aprovat per una immensa majoria del poble català, l’any 2006, ha tornat a posar en dubte el sentiment de nació de Catalunya, l’autogestió dels recursos econòmics i la llengua, entre d’altres. No puc entendre que deu persones tinguin plena autonomia per sentenciar el català com a llengua no preferent a Catalunya. Em pregunto si aquests il·lustres personatges saben que el català és la llengua autòctona de Catalunya, idioma que ja es parlava abans dels reiteratius intents de conquesta espanyols i que ha après a conviure amb un idioma, l’espanyol, imposat masses vegades com a llengua unitària.
A Catalunya no es persegueix el castellà, però si que s’afavoreix la utilització del català en locals públics. Només faltaria que la llengua emblema de Catalunya no es protegís pel Govern de la Generalitat –l’última prova n’és la Llei del Cinema que permetrà veure el 50% de les pel·lícules amb català- ja que amb la història que l’avala, s’ha pogut desenvolupar lliurement i ocupar espais en detriment de l’idioma autòcton.
La sentència del Tribunal Constitucional limita la capacitat d’autogestió econòmica de Catalunya, és a dir, manté l’actual sistema autonòmic, en detriment del concert econòmic proposat per Esquerra, i abanderat per Convergència i Unió als últims mesos.
Cal recordar que l’any 2006 el màxim dirigent espanyol va dir la cèlebre frase “Pasqual, apoyaré la Reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlament de Catalunya”, no va ser així. I, un cop coneguda la sentència de TC el president Zapatero ha dit ”es el fin de todo un proceso de ampliación de la descentralización política dentro de la España constitucional”. Aquesta frase contundent és un nou exemple de l’intent de conquesta de l’imperi espanyol, sempre en detriment dels pobles que permet integrar.
Si el tribunal retalla les competències essencials de Catalunya i Espanya l’hi dona suport, quin sentit té intentar planificar nous pactes estatutaris per una millor convivència, com planteja el PSC? L’encaix de Catalunya dins Espanya no és possible, sempre hi quan no estiguem d’acord a prescindir dels valors que ens defineixen com a poble i dels recursos econòmics que podem gestionar. Sabem que no és fàcil que l’estat deixi segregar l’Espanya – “una y libre” que deia aquell-, però l’única solució existent que ens permetrà mantenir-nos com a nació, amb la llengua catalana estesa a tots els àmbits –que no vol dir en detriment del castellà-, i l’autofinançament econòmic és la independència. És l’hora de dir Adéu Espanya. És l’hora que el poble català de forma democràtica expressi la seva voluntat.
sergialbrich.wordpress.com
El Palmàs, l’obra de la Seu santjoanina, finalment acabada.
L’edifici del Palmàs – Casal Social Jaume Nunó és el principal nexe d’unió entre la nostra vila i el poble mexicà ja que correspon a la casa natal del mestre i compositor Jaume Nunó Roca. Figura que l’any 1856 va musicar la lletra de l’himne nacional de Mèxic, de la qual n’és autor Francisco González Bocanegra, natiu del municipi de San Luís de Potosí. Treball conjunt que va derivar amb l’agermanament pòstum entre Sant Joan de les Abadesses i la localitat mexicana l’any 1980.
La importància històrica de la casa natal del mestre Nunó ha provocat que aquest edifici fos el punt de mira de diversos equips de govern al llarg dels últims anys. La gran varietat d’usos, com ara escola de música, biblioteca municipal, casal de jubilats i pensionistes i centre cívic, que durant aquest temps s’han volgut destinar a l’edifici del Palmàs, són una evidència fefaent de l’interès que desperta i ha despertat aquest espai.
Al 1991, l’ajuntament de Sant Joan adquireix l’edifici del Palmàs i al 1998 s’enderroca i s’inicien les llargues obres de reconstrucció. Durant aquests anys CIU i PSC no es posen d’acord amb l’ús que s’ha de donar a l’equipament; casal de jubilats i pensionistes segons els primers o escola de música, segons el partit dels socialistes.
Esquerra Republicana de Catalunya passa de les propostes als fets i, durant els seus mandats al capdavant del consistori santjoaní, posa fil a l’agulla a fi de dignificar aquest espai i atorgar-li la categoria d’equipament cultural i social que és mereix. D’aquesta manera, l’any 2005 destina un pressupost d’uns 80.000 euros per tal de millorar els exteriors i les façanes de l’edifici i, a la Festa Major del mateix any, en el marc de la commemoració del 150è aniversari de l’himne nacional mexicà, s’inaugura el monument d’homenatge als compositors de la seva lletra i música.
L’any següent, l’ajuntament aprova i preveu una inversió de més de 550.000 euros per tal d’habilitar la casa natal de Nunó Roca com a futura biblioteca municipal. Finançament que s’aconsegueix amb una subvenció, de més de 307.000 euros, derivada d’un conveni amb el Departament de Cultura, una altra subvenció de 103.000 euros provinent de la Diputació de Girona i la venda de l’actual biblioteca Josep Picola.
L’equipament de biblioteca municipal és un ús necessari per a la població, sobretot pel nou alumant de l’educació secundària obligatòria. A data d’avui aquest col·lectiu no disposa d’un espai d’estudi adequat a les seves necessitats estudiantils i el POUM aprovat recentment tampoc en contempla la seva ubicació.
Aquesta opció, es veu truncada al maig del 2007, quan Esquerra no guanya les eleccions i el partit dels socialistes preveu un canvi d’ús d’aquest espai; l’edifici del Palmàs serà el nou casal social de Sant Joan i inclourà el Casal de Jubilats i Pensionistes i el Centre Cívic. D’aquesta manera, el partit dels socialistes decideix aturar les obres, fortament avançades, i buscar nou finançament per tal d’adaptar l’espai al nou ús. Finalitat que anys enrere no havia donat suport.
Aquest canvi, implica la pèrdua de les subvencions aconseguides per Esquerra i l’aprovació d’un nou finançament d’inversió d’uns 884.744,62 euros, per tal d’executar les noves obres a realitzar. D’aquest, quasi un 50%, prové de la subvenció Llei de Barris –aconseguida per Esquerra amb els vots no a favor del PSC-. 427.476,48 euros que, al meu entendre, s’haguessin pogut invertir amb la rehabilitació de més façanes i altres actuacions de millora a la Vila Vella, enlloc de sufragar uns canvis d’obra pràcticament acabats.
Cal tenir en compte que el trasllat del Centre Cívic a l’edifici del Palmàs va en detriment de la filosofia amb la qual es va crear. L’espai homogeni de l’actual equipament es dispersa al llarg de les aules del Palmàs. Dispersió que complicarà el control de la tècnica de joventut, que paradoxalment passarà a “recepcionista” del Casal de Jubilats i Pensionistes. A la vegada, el Centre Cívic perdrà autonomia i funcionalitat de serveis al quedar subrogat al Casal de Jubilats i Pensionistes.
La implicació d’un gran nombre d’institucions, així com les seves subvencions i els corresponents canvis de destinació i pèrdua culminen amb una obra acabada. Una obra que respon al recordatori d’un santjoaní internacional que va provocar, sense saber-ho, un lligam històric i perpetu amb una comunitat amb la qual poc tenim a veure a nivell social i cultural. Finalment, a partir del proper 20 de juny, un important col·lectiu de la nostra població, els jubilats i els pensionistes, podrà gaudir d’un idíl·lic espai carregat, sobretot, d’història. L’obra de la seu santjoanina ha finalitzat.
Fent la puta i la ramoneta amb la crisi.
No descobreixo el secret de la sopa d’all si dic que la realitat que ens ocupa actualment respon a una dura situació de crisi econòmica que pateix tant Catalunya com l’estat que ens fagocita, Espanya.
La crisi soferta és una obvietat que ha costat molt de ser acceptada públicament pel màxim mandatari espanyol i els seus vassalls del PSOE, que mai van parlar de crisi fins que ja hi havia més de quatre milions d’aturats. Conjunt de personatges que, durant més de dos anys, varen seguir, al peu de la lletra, la tant cèlebre dita catalana “fent la puta i la ramoneta” alhora de definir la situació de crisi; primer es va negar l’evidència i després es va intentar alleugerir la problemàtica amb intents de minimitzar-la, emprant mots més “suaus” com desacceleració econòmica. Conjunt de mentides i més mentides que quan s’ha volgut agafar el toro per les banyes, aquest ja feia temps que campava per si sol i no estava per massa orgues.
Per tal de dissimular la difícil gestió econòmica del moment, l’executiu espanyol va decidir maquillar la situació de crisi injectant un fals i volàtil diner públic al mercat. Diner que només ha servit per alleugerir, durant una curta temporada, l’agonia d’un crisi que respon a l’acció d’estirar més el braç que la màniga d’una gran part de la societat.
Un dels efectes més paradoxals de la crisi econòmica, i de fet és el tema principal d’aquest article, correspon a la retallada que patiran, de mitjana un 5%, els treballadors de l’administració pública.
Al meu entendre, i prescindint d’algunes de les males gestions polítiques, la retallada de sou del funcionariat és una actuació lògica. Els milers de treballadors de l’administració gaudeixen d’unes facilitats laborals (jornada inferior a les quaranta hores, reduccions de jornada estival i nadalenc, assumptes personals…) envejables per una gran part de la societat. Tanmateix, treballar a l’administració té un inconvenient; si el sistema falla els treballadors i els implicats polítics en pateixen les conseqüències.
És veritat que no tots els funcionaris són iguals. Alguns han aprovat unes oposicions i són perpetus a l’administració i altres són interins i per tant subjectes a tot tipus de canvis que posa en joc el seu lloc de treball.
El passat dimarts dia 8 de juny va tenir lloc una vaga per mostrar el descontentament del funcionariat vers la intenció del govern d’abaixar un 5% de mitjana el seu sou. Actuació que, sincerament, m’hi mostro en contra ja que fa més de dos anys que l’empresa privada està reduint plantilla i abaixant sous, a la vegada que moltes empreses, especialment la mitjana i petita empresa, està fent acrobàcies per no defallir i els treballadors aguanten perquè o bé accepten o se’n van al carrer. Aquests en cap cas fan vaga.
El funcionariat respon a un conjunt de la població que sustenta i actua d’engranatge per tal de fer avançar el país. Gràcies al treball –discutible en alguns casos- d’una gran part de persones, l’administració rutlla –més o menys lenta- i a partir d’aquí es gestionen tots els serveis que faciliten –o bé ho intenten- el dia a dia de tots i cada un de nosaltres. El fet que els serveis siguin imprescindibles fan que els responsables de donar-los també ho siguin, però aquest fet no els dóna la raó –sí el dret- de queixar-se per una retallada de sou que afecta a tota la població i que a diferència de molts, ells, no tenen risc de perdre el lloc de treball.
Actualment sóc treballador de l’administració i també sóc interí. Per aquest fet jugo amb el risc de perdre, en un moment o altre, el meu lloc de treball. I em sobta la manca d’ètica que varen demostrar alguns manifestants vers alguns companys de l’administració que havien decidit treballar el passat dimarts 8 de juny, on determinats piquets no els deixaven accedir al seu lloc de treball i els acusaven d’ignorants per no fer vaga. Treballar és ser ignorant o és un dret democràtic de lliure exercici. No té dret, cada un, a fer el què bonament decideix?
Tothom té dret a exercir el dret a vaga, però hi ha motius que superen el fet. La crisi afecta a tots i a cada un de nosaltres. Uns no tenen res a fer, per molt que es manifestin no tindran opcions a recuperar el lloc de treball i a altres, tant sols se’ls rebaixa el sou però no perden la seva feina. Potser si el Govern espanyol del partit dels socialistes no hagués estat fent la puta i la ramoneta abans, ara la pilota no hagués crescut tant i potser es podrien trobar mecanismes menys dràstics per solucionar l’actual situació. Com es diu a la xarxa social twitter #adéuespanya.
El Parc de la Muralla, un nou reclam històric i turístic per a Sant Joan.
Aquest projecte es comença a gestar l’any 2004 i forma part d’un gran ventall d’actuacions, com ara la rehabilitació definitiva del Palau de l’Abadia, el canvi de l’enllumenat públic de la Vila Vella, l’esponjament d’alguns edificis, la promoció de lloguer de pisos per a joves a la plaça Comamala o bé els tractaments dels carrers Corriols i Jussà, entre altres, que tenien de permetre la millora i la transformació de la Vila Vella de Sant Joan de les Abadesses, a fi i efectes de dignificar el nucli històric de la nostra vila, alhora que també s’adaptés als criteris urbanístics i socials dels nostres dies, per tal de retornar-li el flux de vida que tingué en origen.
El parc de la Muralla, de la qual els arquitectes Francesc Fajula i Xavier de la Presa en són els principals artífexs, correspon a una obra que ha de resultar un revulsiu turístic pel nostre municipi ja que potencia un dels principals atractius històrics de la nostra vila; la muralla medieval. Aquest element, datat del segle XVIII, és el responsable del nom donat a l’espai, a la vegada que coexisteix amb dos altres elements de gran vàlua històrica -que no han estat coetanis en el temps- i que són la muralla del segle XIII, de la qual se n’indica la traça en planta, i els refugis antiaeris de la Guerra Civil Espanyola.
Aquest espai contempla diversos detalls a destacar, com ara els miradors situats entre les traces de les dues muralles, que permeten observar unes vistes excepcionals i úniques; el riu Arçamala, la vall del Ter i la plana agrícola de la Torre; zona afectada i durament hipotecada pel nou Planejament d’ordenació urbana municipal. A més a més, l’entusiasme i la il·lusió que transmet Fajula, alhora de relatar l’obra feta, permet copsar l’interès d’alguns detalls inclosos en aquest espai, com ara el túnel de connexió cap al carrer Jussà, que permetrà la mobilitat de vianants, els nous tractaments a les façanes, l’estanc d’aigua amb el brollador de pedra tosca o bé acabaments determinats i meticulosos com els que disposen les baranes i les pèrgoles.
El finançament aconseguit per l’execució del parc de la Muralla és un factor a destacar d’aquest espai, ja que cal tenir en compte que aquesta obra, ha costat uns 275.572,71 euros, i s’ha finançat, principalment, amb les subvencions derivades del programa Llei de barris, a la qual el PSC no va votar-hi a favor en el moment de sol·licitar-la a la última legislatura governada per Esquerra, el del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya (PUOSC) del Departament de Governació i la Diputació de Girona, amb unes aportacions de 131.586,35, 104.277,77 i 10.000 euros, respectivament.
No vull acabar aquest article sense felicitar als responsables tècnics del parc de la Muralla, Francesc Fajula i Xavier de la Presa, els quals han sabut crear un nou espai de passeig, que permetrà la millora i la potenciació turística, social i urbanística de la Vila Vella de Sant Joan de les Abadesses.
Dignificar a través de l’esport.
L’any 1968 va néixer -a Ripoll- l’Associació Comarcal per a la Promoció i Ajuda dels Minusvàlids (ACPAM). Entitat constituïda per pares i mares que, de forma totalment altruista i voluntària, es dedicaven a buscar alternatives d’atenció a aquelles persones de la comarca del Ripollès que patien algun tipus de disminució. Al 1996 ACPAM cedeix la titularitat dels seus serveis, així com del seu patrimoni, a la Fundació privada MAP.
Durant tots aquests anys, la Fundació privada MAP ha aconseguit dur a terme un conjunt de fites que han permès dignificar i normalitzar la vida d’aquelles persones que pateixen algun tipus de disminució psíquica o física, així com ajudar-ne a la seva integració a la societat. L’organisme ha esmerçat els seus esforços per poder donar els serveis adaptats a totes aquelles persones que ho necessitin amb l’objectiu de millorar la seva qualitat de vida, així com utilitzar i elaborar aquells recursos necessaris i imprescindibles per tal de facilitar-los l’accés en el camp professional. Alhora que aquest fet ha permès l’increment del desenvolupament econòmic de la comarca.
Són moltes les persones que han aportat el seu gra de sorra per tal d’impulsar un gran nombre d’actuacions sota el paraigües de la Fundació privada MAP. Tanmateix, cal destacar la figura de la presidenta de la fundació i actual tercera tinenta d’alcaldia i regidora d’assistència, serveis socials, convivència i seguretat, per Esquerra Republicana de Catalunya, a l’ajuntament de Ripoll; Casilda Gómez. Personatge que ha dedicat molt temps i molts esforços a la recerca de recursos i de suports, tant econòmics com materials, per tal de desenvolupar el més que pròsper futur del centre. Conjunt d’actuacions que han permès que aquest organisme hagi esdevingut un referent, arreu del país, en el seu camp.
Un dels objectius aconseguits per part de la Fundació MAP, aquest cop amb la col·laboració de la regidoria d’esports de l’ajuntament de Sant Joan de les Abadesses i de la Federació Catalana d’Esports per a Disminuïts Psíquics (Federació ACELL), en fou la realització, el passat cap de setmana, de la XXV edició del Campionat de Catalunya de futbol sala ACELL/Special Olympics.
Més de 43 equips de futbol sala d’arreu de Catalunya, varen participar en aquest esdeveniment i fou molt l’entusiasme abocat per part dels integrants dels equips de futbol sala que varen participar en aquesta competició, així com dels seus acompanyants i dels organitzadors i col·laboradors de la jornada.
Personalment, vull felicitar la implicació del santjoaní Jordi Solanelles que, finalment, ha aconseguit implicar diverses institucions, com el propi ajuntament de Sant Joan, i dur a terme aquest esdeveniment que ha resultat ser una grata mostra de la dignificació esportiva adreçada a aquelles persones que pateixen alguna disminució física o psíquica i que a la vegada ha permès implicar diversos sectors de la nostra societat.
http://sergialbrich.wordpress.com
Sant Joan de les Abadesses al cim de l’Everest!
L’any 2006 el santjoaní Albert Bosch, un cop finalitzat l’ascens del Kilimanjaro, es va plantejar el fascinant repte d’assolir els 7 cims més alts de cada continent del planeta; l’altitud suprema de la terra, l’Everest, l’enigmàtica Piràmide Carstenz, cim culminant d’Oceania, el cim més alt d’Amèrica, l’Aconcagua, el sostre d’Àfrica, el Kilimanjaro, la màxima alçada d’Europa, l’Elbrus i els punts més alts de l’Àrtic i l’Antàrtida, el Mc.Kinley i el Mount Vinson, tal i com els descriu el propi alpinista a la seva web www.7cims.com. Projecte que pren cos l’any 2007 i va culminar el passat dilluns 17 de maig, a les 7 del matí, amb l’ascens al capdamunt de la muntanya més alta del món. L’Everest.
De sobres es coneguda la trajectòria de l’Albert en el món de l’esport. Bosch ha destacat en l’àmbit de l’alpinisme, el motociclisme, la bicicleta i, especialment, en el Rally Dakar, en el qual obté les victòries en T2-Diesel, al 2001, i 3º T1-Diesel, al 2007. Implicació esportiva que l’hi mereix el reconeixement per part de l’ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, conjuntament amb en Josep Busquets, al 25 de febrer del mateix any.
Des del 2007, l’Albert ha estat acompanyat per diversos companys i amics amb els quals ha anat aconseguint una quimera que s’ha acabat convertint en una realitat fascinant i espectacular.
L’assoliment d’aquests cims correspon a una fita que demostra una gran capacitat d’esforç i coratge que és suma amb les dures i extremes condicions que han hagut de suportar els protagonismes, amb la recompensa que significa l’ascens a alguns dels pics més alts del món i la sensació experimentada, i estrictament personal, que ofereixen aquests punts tant acotats a una petita i, merescuda, part de la població.
Personalment, em sento orgullós que un santjoaní hagi aconseguit dur l’essència, tant del nostre poble, Sant Joan, com de la nostra pàtria, Catalunya, a més de 8.000 metres d’alçada i al punt més alt del planeta; l’Everest.
Enhorabona!
El fill oblidat; Josep Picola i Soler.
sergialbrich.wordpress.com
Educar de molt bon humor.
Un nou exemple de l’intensa activitat social que té Sant Joan de les Abadesses en fou la conferència denominada “educar de bon humor” a càrrec del periodista, guionista, filòsof i presentador de televisió i ràdio, Carles Capdevila. Ponència organitzada per les associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) de la llar d’infants “El Molí Petit”, el CEIP Mestre Andreu i el SES Sant Joan. Elisenda Guillaumes, membre de l’AMPA de la llar d’infants, descrigué la biografia de l’intèrpret.
Capdevila va oferir un interessant relat sobre la seva experiència personal com a pare de quatre fills, d’edats totalment diverses, concretament des d’edat infantil fins a la plena adolescència. Monòleg interpretat amb un gran sentit de l’humor que va propiciar continues rialles dels assistents i que va amenitzar gratament l’hora i mitja de durada.
El ponent va destacar la importància de l’educació a casa. Sobretot l’educació que els pares i mares han de donar durant la infància dels fills. Etapa vital per tal d’inculcar tot els valors necessaris que, òbviament, són intrínsecs de cada llar.
La responsabilitat d’educar als fills rau radicalment amb la figura dels propis pares i mares. Són ells els que han de lluitar constantment per fer entendre a la seva prole el què està bé i el què esta malament. Als primers anys de vida els progenitors s’han de carregar d’un cert autoritarisme, amb uns simples està bé, està malament, això es pot fer o això no es pot fer. Autoritarisme que evoluciona a un lleuger procés democràtic familiar fins arribar al pactisme típic de l’adolescència.
Tal vegada, el ponent va ressaltar la importància de l’excés de proteccionisme que els pares sotmeten els seus fills. És important que un nen caigui i que sàpiga de pròpia pell que hi ha coses que no sempre poden sortir bé, però que saber-ho ajuda a evitar errors futurs. Els pares han d’estar al seu costat per tal d’ajudar-los a aixecar-se, però un desmesurat excés de protecció només els servirà per descobrir que aquesta actitud no és res més que un núvol utòpic i irreal de la vida futura.
Actualment és culpa, sovint i massa freqüentment, a l’escola de la mala educació de molts infants, nens, nenes i joves. Al meu entendre, i tal com va relatar Capdevila, els valors essencials rauen a cada llar i l’escola no és res més que un punt d’aprenentatge de coneixements i de transmissió de valors i d’educació, però sempre en menor mesura dels rebuts a casa.
Per acabar Carles Capdevila també va donar un especial èmfasis a la feina feta tant per part del propi sistema educatiu com per part dels esplais de lleure. D’aquests últims, als quals m’hi sento especialment identificat, en va lloar la capacitat que tenen els joves adolescents per tal de fer-se càrrec, durant el seu propi temps lliure i sovint sense cap recompensa econòmica, de nens i nenes pel sol fet de passar-ho bé i inculcar valors i idearis propis, sovint relacionats amb la cooperació i el respecte vers a un mateix, als altres i al medi ambient. Joves que dia rere dia demostren el seu sentit de responsabilitat, tant al fer-se càrrec d’infants com en l’organització per tal de preparar tot tipus d’activitats i sortides.
| Següent > |
Cerca
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
