A hores d’ara, la notícia és prou sabuda:
El Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg ha declarat aquest dimarts que la col·locació de crucifixos a les aules escolars constitueix una "violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions" i de "la llibertat de religió dels alumnes".
Com és lògic, la polèmica s’ha centrat en l’àmbit escolar. S’oblida, però, que el Tribunal d’Estrasburg, a les sentències del qual hi sovintegen els vots particulars, falla sempre unànimement quan tracta aquesta qüestió. D’on ve aquesta seguretat? La “doctrina” és clara: estem parlant de l’espai públic. I l’espai públic pertany a tothom: religiosos i no religiosos; creients i no creients; catòlics i d’altres confessions. En aquest cas es debatia sobre una escola, però podria ser tranquil·lament una plaça pública, un mercat municipal... o un ajuntament.
La Sala de Plens de l’Ajuntament de Vic és l’espai públic per excel·lència de la ciutat. Hi som representants tots els seus habitants, religiosos o no religiosos, creients o no creients, catòlics o d’altres confessions. Presidint la Sala hi ha, des de sempre, un crucifix. A Itàlia, govern i oposició defensen que els crucifixos de les aules no són símbols religiosos, sinó simplement una tradició. A Vic, és evident que la presència del crucifix a la Sala de Plens ha esdevingut, també, una tradició. No vull prendre partit, tot i que en tinc la meva opinió. M’agradaria, això sí, que algú encetés el debat. Les preguntes, òbvies, són unes quantes:
El crucifix de la Sala de Plens de l’Ajuntament de Vic és o no és un símbol religiós? Hi ha qui s’hi sent representat? I els qui no s’hi senten, què senten? Paga la pena que ens ho plantegem, o la tradició és només això... tradició?