En un món tan evolucionat on les tecnologies avancen a velocitats vertiginoses i sovint aquesta mateixa velocitat competencial fa que les coses quedin a mitges i el més mínim entrebanc porta a l’enderrocament de muntatges quasi perfectes però febles en essència.  La informàtica, per exemple, farcida d’il·lustres tècnics amagats a l’empara d’una saviesa fictícia i complimentats per un grapat de nois joves amb cara d’angúnia vital perquè saben on van els “drivers” o com obrir els ports d’un “router”, fan que tota la parafernàlia que volta la tecnologia quedi en un no res a no ser que siguin autèntics professionals els que reparin qualsevol incidència i que, com sempre, quedarà només embastat fins a la propera avaria. Qui no ha sentit mai a dir que ha caigut un servidor i que per això no funciona una pàgina determinada?, jo estic fart de sentir-ho i ara, encara que no se que és un servidor, ja se que significa omplir de paciència la meva inquietud i resar perquè els déus del codi binari il·luminin als pretesos tècnics que, com els antics mecànics d’automòbil, arreglaven una cosa però n’espatllaven dues més. També la primera vegada que em van dir que havia caigut el servidor vaig creure que el meu interlocutor havia ensopegat i estava fent un petó al terra, i és que assegurar que el diable sap més per vell que per diable, sona massa arriscat. Jo són vell i no sóc diable i moltes coses ja s’escapen de les meves capacitats neuronals.

Per altra banda hi han coses, fets, esdeveniments més transcendents que no fallen mai. No tenen servidors, ni  “software”, ni targes gràfiques ni virus, simplement tenen gent apadrinada, càrrecs a dit, sous desmesurats i quatre anys per davant farcits de tota mena de comoditats, afalagaments i feines a tornar favors. Em refereixo a la gran comèdia dels polítics amb càrrecs electes d’importància. Ara, ja fa dies, sonen tambors de guerra, s’apropen eleccions i les maquinàries dels partits locals (que és els que ens interessen al “Cityblocs”), concretament a Manresa, es posen en marxa. Els aparells dels partits, em refereixo als tres o quatre que manen, decideixen i els altres a dir si senyor i a veure si hi ha sort a l’hora de repartir els caramels i els hi toca alguna engruna. Aquells  ja han començat a triar candidats de les formes més variades però poc democràtiques, per què han de ser democràtics si estem parlant de l’interior d’un partit polític, lloc on la jerarquia és més extrema que la militar o la eclesiàstica?. N’hi han que decebuts del tarannà dels seus, s’escindeixen i formen el seu partit. Els que ja teniu algun dia recordareu la fal·lera partidista i propagandística que hi havia a les primeres eleccions després de la mort del general. Hi havia partits per donar i per vendre, totes les parets de les ciutats van quedar a vessar de propaganda i de sigles. Un còmic de l’època explicava que un amic seu amb tanta sigla i tant partit es va confondre i al final va votar la “Renfe”. Caricaturesc però cert. Ara anem pel mateix camí, estic d’acord que el ventall de possibilitats ha de ser extens però em fa l’efecte que els nous partits que estan naixent com a bolets estan motivats més per temes personals de pedanteria que no per ideologies.  Bé, quasi sempre ha estat així, però ampliar l’egocentrisme de quatre personetes amb aspiracions frustrades en altres partits, ho trobo ridícul.

Però no us preocupeu, d’aquí a pocs dies, els de sempre i uns quans més aniran pels carrers, pels mercats, faran sopars amb la militància i amb simpatitzants, plouran promeses com a tempestes i frases impactants bombardejaran emissores, cartells i tríptics. Tindrem paper per temps i només farà falta que a cada carrer i cantonada l’ajuntament pengi el rètol de “Estem en campanya electoral. Disculpin les mentides”. És com una gran subhasta on tothom està disposat a fer una licitació. El qui prometi més s’endurà el premi i la resta a l’oposició. D’aquí a quatre anys més sant tornem-hi, ningú recordarà les promeses incomplertes (la majoria), els entrebancs econòmics perquè els càrrecs electes no passin gana, sempre a l’esquena del pobre ciutadà que ja te durícies a les mans de tant treure la cartera per pal·liar despeses innecessàries d’uns personatges als qui no tenim dret a criticar-los res, ja que els hem triat. Per això demano i aconsello tranquil·litat, serenitat, temprança i sense esverar l’aviram anem cap a la subhasta que ja està a punt de començar. Només m‘agradaria saber quin és el preu de sortida.