Senyors estic desesperat.  Així de clar. Si algú es veu capaç de tornar-me a fer tocar de peus a terra, estic quasi segur que abans els hi tenia, que m’ajudi, m’indiqui el camí de la lògica, encara que no sigui veritat, i li prometo agraïment etern. No sé si és cosa de l’edat o que el món s’ha capgirat de tal manera en poc temps que, i aquí dono la raó al clero, comença a ser cert que el meu regne tampoc és d’aquest món, i no busco similituds amb l’inventor de la frase.

La política, de ja fa temps, per a mi ha estat una cosa nefasta, un moviment estrany que desemboca en interessos personals i salvaguardes de prioritats econòmiques, socials i, en definitiva, vitals. La resta, com deia aquell que ara també s’ha ficat a l’olla de la política: “Que n’aprenguin!”.  Els que anem pel carrer mirant el desenvolupament de totes les pífies a la que ens tenen acostumats, ens fem creus (ja tornem amb temes eclesiàstics) de que encara hi hagi gent de bona fe capaç d’anar a votar quan li diuen i, normalment, també votar el que li diuen.

Quan era jove tenia ganes d’arreglar el món. Quan la sang bull sembla que tot ha de passar per les teves mans i a partir d’aquell moment tot bategarà molt millor. També es cert que a la meva joventut era necessari pensar així. Venien d’una època on la política emanava del palau de “El Pardo” i el qui es desviava una mica, ja tenia el consell de guerra, la presó i fins i tot sentències a mort. D’aquí que els ideòlegs, al seu moment, em van convèncer, o jo em vaig deixar portar, no ens enganyem, necessitava veure i viure altres sensacions perquè un servidor, i no em fa cap vergonya reconèixer-ho, mai m’havia passat pel cap afiliar-me clandestinament a cap partit polític. Va ser a partir del setanta sis o setanta set quan vaig començar a desvetllar-me.

Amb el temps vaig compartir estones amb gent d’aquí i gent d’allà, vaig triar la meva opció, que va resultar equivocada, i vaig caure on encara estic, en  l’escepticisme més dur i la desconfiança més crua a qualsevol ideologia política. I em sap greu que tinguem de barrejar la paraula ideologia amb la política, però si és cert que totes les tendències neixen d’una, amb el desenvolupament no en queda res. Per això dic que visquin els ideòlegs i morin els polítics, en sentit figurat, naturalment.

I el desgavell cada dia va a més. Tinc coneguts que eren conservadors espanyolistes i ara són independentistes, potser veuen a venir més beneficis, d’altres que eren dels anomenats “progres” i ara són de partits de dretes, hi ha qui diu que si ets de dretes no pots ser independentista i que si ets espanyol no pots ser d’esquerres...I amb tot el batibull em quedo bocabadat veient com ens barallem pel suc i ens oblidem de les sardines.

Ahir mateix, a l’Ajuntament, es veu que l’alcalde i algun regidor van desitjar no estar on estaven i desaparèixer per la porta del darrera, quan els seus empleats (i dic seus perquè els funcionaris de l’administració local depenen de l’alcalde i no de ningú més, malgrat cobrar de tothom menys, sembla ser, de l’alcalde) els hi deien de tot i més. La policia local desallotjant a altres policies locals de paisà, escrivents que no volien tornar demà, com fan ells amb els pobres que els mantenim, crits, gatzara i al final, com sempre, no passarà res. Sindicats mediocres que es penjaran alguna medalleta perduda per celebrar que no ens han baixat tant, només una mica, regidors de passada que es vanagloriaran per haver assolit la fita i dilluns tornem-hi. Això sí, amb les males cares de costum i l’antipatia necessària per entrar a formar part de la faràndula funcionarial del nostre Ajuntament.

Per això avui m’he llevat i he dit que prou. Com si fos una de les últimes espernegades que em queden, m’he revifat en la meva joventut i m’he disposat a arreglar Manresa (ja els anys no em permeten passar de Castellgalí).

Com que ara està tant de moda reivindicar independències, separadors i separatistes s’enganxen pel coll cada deu minuts, com que volem una Europa de nacions i no d’estats, proposo una Europa de pobles i aquí entro jo. Manresa independent. No cal posar fronteres, podem tornar als burots i així donaríem feina a quatre o cinc persones més fent, d’aquesta manera, baixar l’índex d’atur a la nostra ciutat.

Fins i tot m’he preocupat per l’estètica. He fet un escut per al poble independent on figura clarament les nostres arrels catalanes, una miqueta de regust imperial i l’escut del nostre poble. Per himne podríem posar els Goigs de la Llum i com a moneda, de moment, podríem fer servir els vals que donaven a Can Jorba quan, de petit, volia un globus i allà, darrera l’ascensor, un senyor amb cara d’avorrit te n’inflava un cada setmana. Segur que si busquem pels calaixos del pare o de l’avi en trobarem alguns. Després ja buscarem la paritat amb l’euro o, fins i tot, podríem emmotllar-nos a la moneda europea. Això sí, les monedes les hauríem d’encunyar amb la cara de l’alcalde de torn o d’algun manresà il·lustre, que prou que en tenim.

Llenço la idea per si algú la vol recollir. Si en sabeu, jo no, podeu fer un grup al “Facebook” que això també està de moda i si m’ho demaneu bé us podria deixar la meva imatge com a ideòleg de tanta parida. Total, una més.