Hi ha la creença generalitzada que els partits polítics, base fonamental pel bon funcionament de la democràcia, son ella mateixa en essència. Es creu que son el paradigma de la democràcia mateixa i us puc assegurar que d’això res de res.

Fa molts anys vaig militar en un partit minoritari a casa nostra, sempre m’han agradat les causes perdudes, i m’hi vaig ficar amb cos i ànima deixant-hi molt de temps, molt carburant al vehicle, molts aparcaments a Barcelona i molts dinars, berenars o sopars. Com que la meva finalitat era altruista no em sabia greu, però mica en mica vaig anar veient unes petites coses, que no entraré a discutir ni a remarcar, que em van fer defallir mica en mica fins que al cap d’uns anys em vaig donar de baixa i no vulgueu pas saber el que em va costar que me la confirmessin per escrit, però això és irrellevant. A part de les divergències ideològiques, que poc a poc s’anaven distanciant, una de les coses que sempre em van semblar totalment il·lògiques era la manera en que es feia la tria del que havia d’encapçalar una llista i el farciment de les mateixes en els llocs de possible sortida. La resta era fàcil, i si no n’hi havien prous, se n’anaven a buscar a una altra població.

Tenia amics en altres partits, com encara els tinc i penso que els seguiré tenint tota la vida, que em deien que poc o molt això passava a tots, que entre els quatre o cinc principals (i no parlo de música) s’ho amanien i s’ho menjaven. Possiblement fos així, però segur que el que no feien era, a última hora, anar a buscar gent que ni militava, ni coneixia la seu, ni havia estat mai amb cap de nosaltres ni tant sols tenia ideologies concretes, per omplir els llocs de sortida. El capdavanter sí que se’l triaven ells i era de la casa, per dir-ho d’alguna manera. Això ho trobava i ho segueixo trobant, quasi, immoral. Anar a buscar la figureta o les figuretes que tenien un reconeixement social determinat, o perquè arrastrarien sectors indecisos o, simplement, per amistats subterrànies, era dir-nos a la resta, els que havíem pencat tot l’any, que ja podíem anar a escombrar que ells ja havien fet la tria i que recollíssim una mica les cadires, que demà vindrà el senyor tal i em de quedar bé, a veure si vol sortir a la llista.  

Certament que anava equivocat. No en la creença de la hipocresia que regeix a l’interior de les maquinàries polítiques, siguin de l’envergadura que siguin, sinó en pensar que això només passava a aquell partit al que vaig pertànyer. Amb el temps he comprovat que els grans partits, els normals i els partidets tenen a la democràcia com a para-xocs però ni hi creuen ni tant sols la practiquen. Fa pocs dies ho hem pogut tornar a comprovar amb un conegut partit que ha fet la tria del seu candidat a l’alcaldia mitjançant la col·laboració del Mag Lari. Res per aquí i res per allà i...ja el teniu!, un candidat perfecte per ser l’alcalde de Manresa, representant la vostra formació i sense saber com us dieu. Encara pitjor perquè aquests ho fan amb el que ha d’encapçalar i no amb el farciment amb possibilitats, quedant el pencaire, el que ha treballat sempre i el que, aparentment estava millor posicionat, amb un pam de nas. I aquesta formació ha repetit moltes vegades l’operació Mag Lari, amb uns resultats que, gràcies a l’aritmètica democràtica, els ha deixat sempre a l’oposició.

Quedi clar que no critico a les persones ni als candidats, que més d’un és amic meu, però sí critico i clamo perquè s’ho facin mirar. El sistema intern de cada partit ha de ser respectuós amb ell mateix per poder oferir complicitats i garanties, cas contrari es difícil donar la teva confiança a organigrames amb finalitats poc clares i gens democràtiques.