La pèrdua de la dignitat de Catalunya, la condemna de la llengua catalana i la dificultat per aconseguir l’autogestió econòmica no són fets novells ni estranys, ans al contrari, els atacs vers casa nostra per part de l’estat espanyol han esdevingut reiteratius al llarg de la història transcorreguda en els últims 700 anys.

La condemna a mort de Catalunya és un intent que esdevé en el mateix moment de l’enllaç matrimonial dels reis catòlics al 1469, amb la unió i la subrogació de Catalunya i Aragó a favor de la corona de Castilla. A aquest el segueixen la conquesta borbònica de Felip V, al 1714, amb la pèrdua de les llibertats del poble català, la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923 -1930), que implica l’anul·lació de la Mancomunitat de Catalunya, i, per últim, la Guerra Civil Espanyola i la dictadura del General Franco (1936-1975) que comporta una forta opressió vers el poble català i totes aquelles característiques que el defineixen com a tal, és a dir, la llengua, la cultura i la pròpia institució catalana, la Generalitat. Tanmateix, tots aquests múltiples intents d’anul·lació de Catalunya com a poble no han estat possibles i han derivat amb una immunitat vers tots aquests atacs i un increment del sentiment de nació pròpia.

Un cop repassada, a grans trets, la història de casa nostra, és curiós veure com el menyspreu que ens denota l’Estat Espanyol es torna a repetir –i aquest cop en plena democràcia-. La sentència de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero i segon pel Congrés dels Diputats, i aprovat per una immensa majoria del poble català, l’any 2006, ha tornat a posar en dubte el sentiment de nació de Catalunya, l’autogestió dels recursos econòmics i la llengua, entre d’altres. No puc entendre que deu persones tinguin plena autonomia per sentenciar el català com a llengua no preferent a Catalunya. Em pregunto si aquests il·lustres personatges saben que el català és la llengua autòctona de Catalunya, idioma que ja es parlava abans dels reiteratius intents de conquesta espanyols i que ha après a conviure amb un idioma, l’espanyol, imposat masses vegades com a llengua unitària.

A Catalunya no es persegueix el castellà, però si que s’afavoreix la utilització del català en locals públics. Només faltaria que la llengua emblema de Catalunya no es protegís pel Govern de la Generalitat –l’última prova n’és la Llei del Cinema que permetrà veure el 50% de les pel·lícules amb català- ja que amb la història que l’avala, s’ha pogut desenvolupar lliurement i ocupar espais en detriment de l’idioma autòcton.

La sentència del Tribunal Constitucional limita la capacitat d’autogestió econòmica de Catalunya, és a dir, manté l’actual sistema autonòmic, en detriment del concert econòmic proposat per Esquerra, i abanderat per Convergència i Unió als últims mesos.

Cal recordar que l’any 2006 el màxim dirigent espanyol va dir la cèlebre frase “Pasqual, apoyaré la Reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlament de Catalunya”, no va ser així. I, un cop coneguda la sentència de TC el president Zapatero ha dit ”es el fin de todo un proceso de ampliación de la descentralización política dentro de la España constitucional”. Aquesta frase contundent és un nou exemple de l’intent de conquesta de l’imperi espanyol, sempre en detriment dels pobles que permet integrar.

Si el tribunal retalla les competències essencials de Catalunya i Espanya l’hi dona suport, quin sentit té intentar planificar nous pactes estatutaris per una millor convivència, com planteja el PSC? L’encaix de Catalunya dins Espanya no és possible, sempre hi quan no estiguem d’acord a prescindir dels valors que ens defineixen com a poble i dels recursos econòmics que podem gestionar. Sabem que no és fàcil que l’estat deixi segregar l’Espanya – “una y libre” que deia aquell-, però l’única solució existent que ens permetrà mantenir-nos com a nació, amb la llengua catalana estesa a tots els àmbits –que no vol dir en detriment del castellà-, i l’autofinançament econòmic és la independència. És l’hora de dir Adéu Espanya. És l’hora que el poble català de forma democràtica expressi la seva voluntat.

sergialbrich.wordpress.com