Quan menys t'ho esperes i pel costat que mai no suposaries et salta la sorpresa. Les coses són com són i de vegades és impossible cercar complicitats.

No faré un descobriment gaire transcendent si asseguro que el funcionariat és un concepte, i una professió, que ja el seu nom ens fa certa basarda anomenar-lo. És com un món a part on les lògiques es compliquen, les exigències augmenten des d’una aparent indiferència, i els drets han desaparegut entre un munt de papers groguencs per la seva antiguitat.

Amb els temps els membres d’aquesta secta opositora  (ho dic per les oposicions que han hagut de passar) semblava que es tornaven més propers. Amb la desaparició de les finestretes, aquelles que sempre t’equivocaves i anaves a parar a la del costat i havies de tornar a fer una cua  immensa per poder ser atès, la conversió de les pòlisses en tristos pagaments o taxes  al lloc indicat i la manca de por innata entre els usuaris dels seus serveis, va iniciar-se una reconversió en el tracte i alguns, fins i tot, eren amables i pacients amb les persones que per la raons que fossin, no acabaven d’entendre les re complicades explicacions i els passos a seguir que ni en els millors temps dels jocs de nit de quan practicàvem l’escoltisme.  

Quedaven, encara, les escletxes  dels horaris. No hi anessis al poc de començar l’horari laboral perquè encara estaven posant en ordre la paperassa i no et podien atendre, una mica més tard ni hi podies anar perquè estaven esmorzant, i ja sabem que amb l’estómac buit es funciona poc, menys els que tenen el nom com a títol i abans de l’hora de plegar estaven recollint allò que havien escampat al començar i et desitjaven tota la sort del món si anaves l’endemà i les seves moltes ocupacions permetien atendre’t com et mereixes, faltaria més. Expliquen l’acudit d’un treballador que era tan ràpid, tot i treballar de funcionari a l’Ajuntament, que si la seva hora de plegar era la una del migdia, ell a les dotze ja era a casa.

De totes maneres la sort que tenien era que les problemàtiques laborals d’altres sectors no els hi preocupava gaire. Els expedients de regulació d’ocupació per a ells eren expedients “x”, els acomiadaments i l’atur era cosa dels pobres, les contractacions precàries eren d’un altre món, ells tenien feina fixa i de per vida, amb una empresa que difícilment podia fer fallida ¡ tot el demès eres trons. Però mai es pot dir res segur, perquè l’únic segur és la mort, i no parlo de teologia sinó del món laboral.

Quan ha espetegat la traca de la disbauxa econòmica, no entrarem ara a buscar culpables, ells també han rebut. Una baixada dels sous i la congelació durant no sé quans anys dels mateixos. El que semblava impossible, allò que mai s’havia imaginat ningú, des de la separació de la llum de la foscor mai havia esdevingut i tots els càlculs s’inclinaven a pensar que era utopia malintencionada s’ha fet realitat. Ara protesten i criden, van als plens municipals i fan constar la seva disconformitat, ara es veuen desvalguts i potser algú veurà reflectida la seva actuació amb la resta de ciutadans. Una paret infranquejable, la de la negociació, es manté ferma i la resposta és que es posin com es posin les coses són com són i posa cosa més ja que és l’hora d’anar a esmorzar.

A vegades aquestes coses, que entristeixen a tothom, donen més valor a les coses que es tenen i mai s’ha de menysprear als demés perquè, ja veieu, al final tots al mateix sac. Ah ! i que es preparin que ara, amb el pollastre de l’Estatut, poc es parlarà d’ells. De l’Estatut ja penjaré un altre post quan hagi paït la notícia. De totes maneres puc aprofitar el final per ajuntar les dues opinions amb un lacònic: Us acompanyo en el sentiment, ves qui ho havia de dir?.