En un món com l’actual, on les perspectives no són precisament massa falagueres, es fàcil caure en el desànim més profund i és aleshores quan amplies el camp de visió i vols, necessites, compartir els mals presagis amb tot el que t’envolta amb la finalitat errònia de pensar que el mal, portat entre més gent, es fa menys feixuc. I en realitat ens enfonsem més en una fondalada mental de la que només podrem sortir si ens ho proposem seriosament i no donem a les coses més importància de la que tenen. Esforç, convicció, lluita i constància podrien ser unes bones armes per derrotar la depressió a la que ens abocarem si pensem més enllà del que veiem. Tot l’impossible pot arribar a ser possible, no hi ha camí que no es pugui fer si el propòsit és ferm i no hi ha final si no pretenem que hi sigui.
Per altra banda tenim la que voldria creure sana intenció de distreure als pessimistes amb notícies quasi utòpiques de bones intencions però de resultats llunyans i insegurs. M’explicaré. Ja fa un temps que els mitjans informatius, tant escrits com audiovisuals, cada dos per tres, i sovint sense venir a compte, anuncien a so de bombo i platerets la fi d’un patiment llargament buscat. No parlo pas de política, ni economia ni finances, parlo de malalties molt greus, quasi sense farmacologia possible per eradicar-la fins al moment. De sobte ens comuniquen que a casa nostra (patriotisme fins al final) un científic d’una universitat ha descobert el que podria ser (atenció al condicional) la solució a tal o qual malaltia greu, o que ja han trobat la vacuna contra l’altre, o que amb cèl·lules mare ja està tot arreglat i, sinóe, algú diu haver fabricat cèl·lules artificials que també han d’anar molt bé. Se’ns presenta la panacea amb la que mai més haurem de patir, no agafarem cap mal i, amb una mica de sort i molta imaginació, ens morirem als set-cents anys i per avorriment.
Si, certament, la intenció és bona però no busqueu més. Al cap de poc, i amb lletra petita, et diuen que la vacuna encara no s’ha provat, que les cèl·lules mare tenen més de sogre que de mare i que les artificials estan en un nivell d’estudi previ i bastant lluny de fer-se realitat de la manera que s’havia interpretat. Total, res de res. I és que fer volar coloms, en segons quines coses, hauria d’estar prohibit per no perjudicar, a la llarga, l’esperit esperançador que un malalt crònic pugui guardar en un raconet del seu cor. L’exalçament d’ahir i l’esfondrament d’avui pot esdevenir en resultats més contraproduents dels esperats, i és que amb l’esperança no s’hi pot jugar.
Ja parlant més relaxadament, d’una manera que quasi m’atreviria a qualificar de folklòrica, a casa nostra, a Manresa, tenim, no uns científics no, millor encara, uns polítics que practiquen el mateix art de crear noves perspectives per acabar al racó de les escombraries municipals, que per cert el deuen tenir molt farcit ja de projectes, obres, crítiques i impotències d’actuació, però en aquest cas, en principi, no poden perjudicar a la salut del que se’ls creu, simplement poden ocasionar una lleugera sensació d’inutilitat, algun mal humor de terme mig i una gran dosi de mala llet, però que per això no es morirà ningú, provoquen, com a molt, que els anticossos ens segreguin una important quantitat de paciència i una miqueta d’esperit crític, no gaire ja que no serveix per res, però que pot fer més suportable l’enganyifa constant en la que es creuen que ens tenen. Per què parlar de places inacabades, rotondes planificades i executades sense haver comprat, o expropiat, l’espai necessari per realitzar-les i tantes i tantes previsions de gran obra per arribar a una gran ciutat i acabar posant quatre nyaps per sortir del pas, prescindint del més mínim sentit, no ja de la obligació, sinó del ridícul?.
És el que deia al començament. Quan les coses no van bé, sempre hi ha qui surt amb l’esperança d’una millora, normalment fictícia, però com que la majoria de nosaltres no coneixem ni veiem les interioritats dels laboratoris d’investigació, sempre podem pensar que al millor, aquesta vegada sí..i tampoc. Però el cas de l’Ajuntament ja no enganya a ningú, cada vegada que anuncien alguna activitat que surt del normal, em poso a tremolar tot pensant: “Quina ximplesa faran ara?”. Normalment no m’equivoco, però diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança i mentre uns lluiten per allargar la primera, l’Ajuntament treballa per escurçar la segona. Tenim el que tenim.