Surto de casa amb la sana intenció de no barallar-me amb ningú, de no fer cap mena de cas al que em pot semblar una absurda provocació, i arribar al vespre amb l’alegria i la predisposició a la felicitat per compartir la sociabilitat amb la resta de veïns, ciutadans i persones en general. Penso que tothom es pot equivocar i no cal fer una muntanya de petites discrepàncies que, en definitiva, ens fan més humans.

Amb el cor ple d’aquesta esperança, i una predisposició mai vista, entro al garatge per treure el meu vehicle i resulta que el titular del pupil·latge de la plaça del davant, segurament sense voler, ocupa més espai del marcat amb unes visibles ratlles grogues i m’obliga a fer més maniobres per sortir que la sisena flota americana. No passa res, pobre senyor segurament s’ha despistat.

Al poc de circular, uns cent metres, aproximadament, a la cruïlla del carrer Viladordis amb la carretera del Pont de Vilomara, passo el semàfor en verd, com si no?  i resulta que un amable vianant, segurament capficat en la crisi internacional, creua amb el seu indicador en vermell i m’obliga a frenar per no caure en la insana temptació d’afegir-me al  llistat de  causants de morts involuntàries. Li explico des de la finestreta que ho té en vermell i em respon, sempre des de l’amabilitat, que me’n vagi  a fer punyetes. Un mal moment el té qualsevol.

Baixant pel carrer Sant Cristòfol, a l’altura del carrer Trieta, hi ha un semàfor que també estava del color que prohibeix el pas, amb l’afegit que existeix una senyal horitzontal que, clarament, impedeix parar ja que s’obstrueix el pas als que venen de Trieta i volen girar a Sant Cristòfol o seguir recte. El vehicle del meu davant, probablement amb tota la bona intenció, no va fer cas del senyal i es va col·locar just al mig per tal de no facilitar el pas a ningú. Vaig suposar que era de fora i no s’havia adonat. Quan el senyal vertical i lluminós es va posar verd em vaig retardar un o dos segons per donar pas al vehicle que havia quedat sense circulació per l’error humà del meu capdavanter.  Li vaig fer un senyal amb el braç facilitant-li el pas i el que em seguia es va esverar de mala manera gesticulant-me i dient-me algunes coses que, crec, degudes a un mal esmorzar deia sense pensar-ho. Uns metres més avall hi ha el senyal que dona pas a la carretera de Vic i al coincidir que estàvem de costat li vaig dir que em limitava a tenir una actitud d’educació viària que aquí a Manresa costa molt de trobar. La seva resposta va ser que no fes de municipal, que ja n’hi havien prous. No vaig contestar-li ja que era evident que el senyor, amb un cotxe que jo no em podré comprar mai a la vida, i al costat d’una senyora enjoiada fins a les pestanyes, passava per un mal moment i era comprensible aquella actitud incívica. El vaig perdonar. M’havia aixecat amb la intenció que us he explicat al començament.

Carretera de Vic avall, vaig anar fent, com sempre, la ziga-zaga entre els que surten sense respectar els stops ni els “cediu el pas”  i els vianants que, emulant qualsevol avinguda de Bombai, travessen sense mirar, sense respectar preferències amb la convicció, absurda, de que en cas d’accident l’assegurança del vehicle es farà responsable del que pugui passar, sense pensar que a ells, el més probable  és que la següent conversa sigui amb Sant Pere, si són creients, o amb ningú si no creuen amb res. Si la finalitat és arreglar econòmicament a la família, que carai!, fan molt bé de passar sense mirar i d’encarar-se si algú els ho recrimina. Ja veieu que si es vol, tothom té una raó lògica d’actuar d’una manera, aparentment, irresponsable.

Més avall, a l’altura de la Muralla de Sant Domènec amb la carretera de Cardona, quan volia girar  no vaig poder ja que un amable conductor, abstret en pensaments superiors es va equivocar i volia girar cap a Jaume I, maniobra prohibida segons els senyals que allà va penjar l’Ajuntament un dia de bonança, però el senyor, que no devia tenir coneixement de les ordenances municipals,  es va entestar en girar cap allà fent cas omís dels desaprensius que insistentment feien tota mena de senyals acústiques i verbals que no m’atreviria pas a plasmar en aquest paper.

Resolta aquesta petita incidència, que només va significar un embús històric, vaig continuar i al girar pel carrer del Cos, a cada metre que el meu vehicle avançava, havia de frenar sobtadament per amables vianants que baixaven i pujaven de la vorera, segurament per la seva escassa amplada i ens feien responsables, a la majoria de conductors, de la planificació urbanística que l’encarregat de torn havia de fer el dia que estava malalt i no va poder anar a la feina. Això no és recriminable, ja que li pot passar a tothom.

Un amic meu una vegada em va dir que si no es podia parlar bé d’ algú, més valia no parlar-ne. Per això no criticaré pas la manca absoluta d’encarregats d’un a bona circulació, ja que, segurament i complint escrupolosament part de la seva tasca, devien estar denunciant algun vehicle malintencionat que aixafava un metre de zona de càrrega i descàrrega o un trosset de pas de vianants., I és que hi ha conductor s que no haurien de sortir de casa. Sort en tenim dels nostres guardians.

El més curiós de tot, és que quan vaig arribar al lloc on em dirigia, van sortir d’una cantonada uns amables senyors vestits de blanc i em van comunicar que em mereixia un premi. Efectivament, les meves mostres de civisme i saber està van ser reconegudes amb una peça de roba  (ja sabem que a un premi no se l’hi pot exigir res). Una camisa, per cert bastant incòmode, ja que no et permet moure els braços, i també l’estada gratuïta en un a mena d’hotel on la gent és molt estranya, però estic segur que des d’aquest indret anomenat “frenopàtic”, faré possible la meva gran esperança. Imposar la bona educació i les bones maneres.