Citybloc : L'HORA DEL TEATRE AMATEUR

General

Foto denuncia

RSS

Vic

Vota

Resultat:

210 vots

Josep M. Diéguez

Actualitzat el 05/04/2010 a les 23:33h

L'HORA DEL TEATRE AMATEUR

LA PROPERA INAUGURACIÓ DE L'ATLÀNTIDA ES PRODUIRÀ POC DESPRÉS DE DETERMINATS ESDEVENIMENTS CULTURALS ON EL TEATRE NO PROFESSIONAL VIGATÀ HI HA TINGUT, PER DIVERSOS MOTIUS, UN PAPER DESTACAT. COM CAL QUE HO ENCAREM, TOT PLEGAT?

Alguns dels darrers fets culturals esdevinguts a la ciutat durant els darrers dies, han posat en primer terme el teatre amateur (o “no professional”, com ens agrada dir a alguns). D’una banda, la inauguració de les obres de reforma de l’antiga església dels Trinitaris, la seu de l’Orfeó Vigatà. De l’altra, el premi Boira de teatre.

Anem a pams: no he estat mai –cadascú es mou en els ambients que es mou- un assidu de l’Orfeó. Tampoc no sóc usuari –cadascú té l’edat que té- del VicJove. Però no cal ser un expert per tenir clares dues coses: una, que el jovent de la ciutat feia molt de temps que reivindicava un espai polivalent on dur a terme les seves activitats; dues, que és molt difícil fer teatre en un escenari folrat de planxa metàl·lica. És lògic que l’Ajuntament espremi al màxim un equipament en la compra del qual va esmerçar 211.000 €. Una quantitat que no es va gastar perquè sí. La gent de Vic paga els seus impostos, i té dret a rebre uns serveis adequats. Especialment la gent jove, i no em feu dir obvietats de l’estil de “sense joves no hi ha futur”. De fet, sempre he creguts que sense joves, d’entrada, el que no hi ha és present. Per aquesta banda, doncs, un deu per a la gent del VicJove. Però un deu al que no podem començar a restar-li coses fins a deixar-lo en un cinc pelat. Quan l’Ajuntament va pensar en els Trinitaris sabia que engegava una cohabitació que, com passa sempre, calia cuidar per evitar friccions. Ja hi ha hagut la primera, i no és d’estranyar. De sempre, la veu de la gent de teatre –amateur o no, mediàtica o no- ha estat a l’avantguarda de la crítica. Al cap i a la fi, uns i altres estan fent el que havien de fer: apostar pels joves, apostar pel teatre. Ara només cal que la cohabitació, a més de possible, a més de pacífica, serveixi perquè ambdues realitat es retroalimentin. No ha de ser tan difícil. Caldrà que, en paral·lel al desenvolupament del VicJove, l’Orfeó vegi com avança la segona fase de les obres i com es resolen coses tan elementals com poder comptar amb una acústica en condicions. La resta, en teoria, hauria de venir tota sola.

Passem al premi Boira, organitzat fins ara per la Coordinadora de Grups de Teatre Amateur, i des d’ara pel GALL, el grup de Prats de Lluçanès que ha estat, històricament, un dels que ha tirat del carro de la Coordinadora. La història és prou sabuda: crisi, retirada dels ajuts institucionals, i el premi que es concedeix , per primer cop, sense dotació econòmica. Reduït al 50% el ja escàs ajut que arribava de l’Ajuntament, i que la previsió diu que té tots els números per acabar evaporant-se, el que ha fet més mal és la desaparició dels 5.000€ que arribaven de la Diputació de Barcelona. Diuen des de les altes esferes barcelonines de l’Institut del Teatre que els diners s’obtenen demanant la corresponent subvenció al corresponent organisme de la “Dipu”, com fa tothom. Plantejat així no hi hauria res a dir-hi. Ningú no està a favor dels tractes de favor a ningú. Però és que no es tracta d’això. Fins ara, els diners no queien del cel, no eren una graciosa concessió. Hi havia, ras i curt, un conveni signat. Un conveni on cadascuna de les parts hi aportava alguna cosa. L’única manera de comprovar si un conveni funciona és justament el repàs de les aportacions reals que ha acabat fent cadascú. I sobre el Boira no hi ha cap dubte: ha estat, des del primer moment, un premi - trampolí. No us vull cansar, però si teniu temps i ganes, entreteniu-vos a fer un fàcil exercici: agafeu els noms de les persones que han guanyat el Boira i mireu com ha evolucionat el seu currículum després de l’èxit en el concurs. L’evidència és incontestable. Afegiu-hi, a més, que el premi s’ha fet un nom entre l’alumnat dels cursos de Dramatúrgia de l’Institut del Teatre, i arribareu a la conclusió que la retirada de la subvenció és, per dir-ho suaument, una relliscada com una casa de pagès. La Diputació –i, naturalment, l’Ajuntament- s’ho haurien de replantejar.

El 27 de març, dia Mundial del Teatre, durant la inauguració de la reforma dels Trinitaris, el Grup de Teatre de l’Orfeó Vigatà va fer sentir la seva veu de la millor manera que ho sap fer: fent els Pastorets, fent teatre. El dia abans, 26 de març, el GALL va demostrar que el premi Boira està per sobre de les petiteses de l’Administració. Tot i no haver-hi dotació econòmica, 8 obres van competir pel guardó. Tot i no haver-hi dotació econòmica, un nom fins ara inèdit en l’àmbit teatral –no en la novel·la i el conte- va sortir a la llum: Roger Simeon, de Tordera. Estic convençut que en sentirem a parlar, a partir d’ara.

El dia de Sant Jordi l’Atlàntida, el nou complex cultural de Vic, alçarà el teló. No sé quina ha de ser la seva relació amb el teatre amateur. Puc tenir-ne opinió, però no és aquest el moment ni el lloc per parlar-ne. Perquè és l’Ajuntament qui ha d’entomar el tema: el teatre amateur està trucant a la seva porta. No parlem d’un fenomen secundari a la ciutat, ni de bon tros. El pes del teatre no professional vigatà mereix que, com a mínim, es parli del seu futur. Seriosament, i a fons. Sense paternalismes, però també sense prepotències. Si es fa ben fet –s’ha demostrat que quan es vol se’n sap- tothom en sortirà beneficiat. L’espectacle ha de continuar.

Imprimir | Versió en PDF | Enviar