RSSHas votat
Resultat:
211 vots
Actualitzat el 15/02/2010 a les 10:49h
VISCA LA IRRACIONALITAT!
CRÒNICA D'UNA VISITA AL "BUS DE LES 6 COPES".
Feia fred, dissabte, a Vic. Potser no tant com divendres. A més, ja hi estem avesats. Però feia fred, no es pot negar. A plaça, d’entrada, no es notava gaire. Però a base de posar-hi minuts, no es podien menystenir detalls com el de la gelor del terra que traspassava la sola del calçat i convertia els peus en trossos de marbre. Deu minuts, vint, i el bus tan proper i alhora tan tossudament llunyà. Trenta minuts, quaranta, i tot per veure sis trossos de llautó. Perquè desenganyem-nos, tothom sap que no són les originals. Bé, una sí, perquè sembla ser que la FIFA no autoritza a fer còpies de la del “Mundialet”, però altres com la totpoderosa Champions són còpia de còpia, perquè per aconseguir la original se n’han de guanyar 3 de seguides o 5 d’alternades, i per tant la del Museu també és un succedani...
Tres quarts, una hora. Fa estona que una comparsa “amenitza” l’espera. No ho fan gens malament, que consti, però quan portes una estona tan llarga sentint el mateix “txumba-txumba” –per molt esforç de variació que hi posin- el cuc de l’orella comença a queixar-se...
El cul del bus s’apropa. Hora i cinc, i ja som dins. Un vídeo, algunes fotografies. Caminem apressadament cap el cor del vehicle, cap aquell bé de Déu de trofeus que ha aconseguit que oblidéssim Carnestoltes per uns instants. I allí són elles, testimonis muts d’una gesta inesborrable. “No es poden tocar”, ens etziba una simpàtica joveneta. “Només la Champions”. Una altra col·laboradora pren la càmera de fotos que carregues al coll des de fa tanta estona, i fa la feina per tu. “Una amb les copes soles, si us plau”. Després, t’apropes a la pila de metall. Som dos. Cadascú agafa la Champions per una orella, insinua un somriure, la noia fa “clic”... i llestos. Ens torna la càmera, i ja hem fet el fet.
Dos minuts i mig. Una hora llarga de cua per a dos minuts i mig d’estada a l’interior del bus. Sense temps d’entretenir-te a observar les copes amb detall (ja ho farem a casa, mirant la foto). Sense temps a convertir la il·lusió en espontanis comentaris. Sense temps, ni tan sols, per a entrar en calor i refer-te una miqueta. Aleshores... què hi fem, allí?
Francament, no ho sé. Només sé que la lleugera frisança inicial amb la que varem sortir de casa va anar inequívocament “in crescendo” conforme ens apropàvem al bus. Només sé que el cor ens va fer un salt quan fórem davant dels cinc duplicats i el solitari original. Només sé que la mà premia amb força l’orella de la Champions. Només sé que els colors blaugrana dels integrants de la comparsa la feien força passadora. Només sé que ens sentíem orgullosos de veure la varietat d’origens reflectida als rostres de la cua. Només sé que potser sí que el futbol és només futbol, que potser sí que de vegades ens impedeix veure la realitat que hi ha més enllà, que potser sí que tot plegat faria les delícies d’un sociòleg expert en l’estudi de les masses, que potser sí que allò de dissabte passat era una mostra més de la irracionalitat que envolta el “fenomen Barça”, que uneix tanta i tanta gent d’origen, sexe, religió, cultura, i formació diversa sota un sol crit, “Tenim un nom, el sap tothom”... que sí, que potser sí, però que què voleu que us digui... Visca el Barça! Visca Catalunya! I sí... Visca la irracionalitat!
Facebook
TwitterCerca
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
Amb la col·laboració de:
