En primer lloc, i no per això la més important, és que ja s’ha vist que els criteris no s’adapten a la llei. I és que el padró és un mecanisme per saber qui viu a la ciutat. I, per tant, hi han d’estar empadronades totes les persones que hi viuen, tinguin papers o no. I si no tenim empadronat a tothom, sigui quina sigui la raó, no ens podrem fer càrrec de les necessitats de la ciutat i dels ciutadans. No empadronar tothom és fer com els estruços, amagar el cap sota l’ala. A més, com que és obligació legal de tothom empadronar-se, si no els ho permetem, els estem obligant a incomplir la llei.

I més enllà de la legalitat, amb el no empadronament d’alguns ciutadans, els estem privant del dret a accedir als drets socials, sanitaris i educatius.

El senyor alcalde, en aquesta sala, ha dit moltes vegades que a Vic no hi havia autòctons i immigrants, sinó que hi havia ciutadans, i que per ell tots eren iguals. Però de cop, ha canviat el seu parer i ha decidit que no, que des del 29 de desembre a Vic hi ha d’haver ciutadans i no-ciutadans. Sembla aquell vell acudit que deia que a Sud-àfrica ja no hi havia blancs i negres, que a partir d’aleshores tots serien blaus. I que els blaus clars anirien al davant i els blau fosc al darrere. Però aquí és al revés, ara deixarem de ser tots blaus (uns clar i uns altres fosc, no fos cas) per ser blancs o negres, o el que és el mateix, bons i dolents. I qui són els dolents en aquest cas? Doncs com sempre, són els més desafavorits, aquells que per no tenir, no tenen ni una identitat administrativa reconeguda. Mal govern és aquell que, per resoldre els seus problemes (que els tenim), busca la solució atacant els més febles, aquells a qui s’ha utilitzat quan ha convingut i que se’ls vol expulsar quan ja no són necessaris pels interessos dels de sempre.

No acabem d’entendre la postura del govern en aquest tema, i molt menys dels grups que s’autodenominen d’esquerres. No es pot combatre la ultradreta amb polítiques pròpies de la ultradreta. Si el que pretenia l’alcalde era competir amb la PxC per veure qui la feia o deia més grossa, heu empatat. Ara bé, una cosa sí que ha aconseguit l’alcalde. Amb el seu afany per anar al parlament, ha actuat d’una manera prou irresponsable com per garantir-se que anirà al parlament, però que amb aquesta aventura, al Parlament hi entrarà de bracet amb el representant de la ultradreta vigatana, a qui ha posat una catifa vermella d’entrada al Parlament. Sàpiga, senyor Vila d’Abadal que aquest haurà estat el preu que haurem de pagar perquè vostè vagi al Parlament. Estem segurs que hi havia altres maneres d’entrar-hi sense necessitat de pagar aquest peatge; vostè esta prou ben relacionat dins del seu partit com per no haver de recórrer a aquests mètodes.

I parlant de peatges, el més greu de tot és el peatge que ha hagut de pagar la ciutat amb l’actuació d’aquest govern. Potser s’ha volgut seguir aquella màxima de “que parlin de mi, encara que sigui malament”, que tan coneixem a Vic. I a fe de Déu que s’ha aconseguit. Heu ficat la ciutat a primera línia mediàtica i heu aconseguit que arreu del país es donés una imatge falsa de Vic com a ciutat racista i xenòfoba. És evident que hi ha hagut molt mitjans que han exagerat sobremanera, però és que vostès els hi ha posat en safata!

Per acabar, només volem dir que sabem que la convivència comporta alguns problemes, i que quan qui conviu són persones de diferents cultures a vegades aquests problemes són més nombrosos o més complicats. I que per a resoldre’ls calen més recursos, que han d’arribar de les instàncies superiors. Però el que no podem acceptar és que per intentar resoldre això es faci utilitzant els més desafavorits, perquè amb aquesta mesura s’ha posat als peus dels cavalls, no només els que no tenen papers, sinó a tots els col·lectius de nouvinguts de la ciutat, que s’han vist estigmatitzats com els únics causants de tots els problemes de la ciutat i del país. Com si no hi tinguessin cap responsabilitat aquells que han inflat una bombolla immobiliària que al final ha petat, o aquells altres que s’han afartat de guanyar milions a costa de fer hipoteques inabastables, o aquells altres que s’han aprofitat de la misèria d’alguns per abaixar els salaris dels treballadors.

En definitiva, els problemes, o els resolem entre tots, o si pretenem resoldre’ls els uns a costa dels altres, no els resoldrem i en crearem de nous.