Moltes vegades ens toca fer feines que no són a les que estem habituats, aquest és un dels problemes del món tant especialitzat en que vivim. Així doncs a aquestes feines hem de dedicar un esforç i una atenció més gran que en d’altres que coneixem millor.
Però a més aquestes activitats –o parts d’aquestes– a les que no estem habituats ens poden superar, i és en aquest moment en que s’ha de ser capaç de demanar la col·laboració o ajuda de persones especialitzades o coneixedores d’aquell camp de treball en què un té dificultats. En altres casos han de ser persones pròximes a la que està fent la feina (responsables, superiors, amics, ...) les que han ser capaces de fer entendre a aquesta que necessita ajuda. Així doncs les aportacions, precisions, correccions que puguin fer les col·laboracions resultaran fonamentals per portar la feina que s’estava desenvolupant a bon port.
En definitiva, la cultura, com tots els camps de la vida, és infinita i interdisciplinària i això la fa susceptible de ser treballada o viscuda en grup, d’aquí que siguem animals socials. Per tant només dir que la feina –en el cas de que parlo, cultural–, feta amb esforç, responsabilitat, ajuda, col·laboració, assessorament, etc. portaran a assolir una cultura de veritat, rica i important per a les noves generacions del nostre poble, en canvi un feina individual, aïllada i sense criteri –cultura de pandereta– pot desembocar en un problema fonamental i estructural el dia de demà.