Els Premis Blocs Catalunya 2010 admeten des de fa unes setmanes les votacions per escollir els millors blocs. I ho han fet introduint alguns canvis en el sistema de votació, alguns per facilitar-lo i altres per promoure que augmenti la participació en general; però no sempre són fàcils d'entendre.

He d'admetre que els casos, com en edicions anteriors, on he de deixar el meu correu electrònic, solen fer-me més mandra. Però tot i això, com que no hi ha registre, és una opció per garantir que jo soc jo, i que es fa un vot per adreça de correu electrònic. Evidentment, com totes les votacions a Internet fetes amb recursos limitats, té els seus inconvenients: puc crear-me 100 adreces a GMail, per exemple, i ja tinc 100 vots.

Enguany s'ha optat per una solució diferent, la de les adreces IP. Limitar els vots per IP és una pràctica molt comú, i que semblava tenir el seu millor moment quan van arribar les primeres ADSL, que totes tenien adreça IP fixa. No fou fins poc després que es van popularitzar les IPs dinàmiques també en les connexions de banda ampla, i això ens va tornar on èrem abans. Què defineix una IP? Una connexió d'un usuari durant un període limitat de temps. En el fons, la seva efectivitat és la mateixa que la del correu electrònic, ja que ambdues són tècnicament molt senzilles de saltar. En el cas de les IPs, desconnectant el router, o mitjançant l'ús de servidors intermediaris ("proxy"), per exemple.

També com a novetat, s'ha inclòs la possibilitat de votar articles dels blocs. Cada cinc vots a un article, es dóna un vot al bloc. Això, malgrat que millori la participació general, si que es pot interpretar de moltes formes diferents. Tant per bé com per malament. Però es tracta d'una decisió ferma i, en general, això és l'important a la xarxa: no canviar els criteris que s'han establert des del principi.

Per altra banda, però, ens queda la mostra que les votacions per Internet són factibles com a element de valoració orientativa, però encara estan lluny de tenir una veracitat contrastada. L'única opció que ens permetria veure qui vota seria mitjançant l'ús del DNI electrònic o de certificats digitals. Si el seu ús fos molt més senzill del què és, i la gent en recordés el PIN, els programadors podrien disposar de plataformes a través de les quals, com qui fa un pagament amb targeta de crèdit, poguéssin obtenir una clau única que identifiqués cada DNI-e (i que a la vegada no oferís cap tipus d'informació personal). Amb això n'hi hauria prou per saber si algú ja ha votat, i poder limitar els vots a un, o cinc, o deu, per persona.

I, amb tot, com que no es veuria el moment del vot, una mateixa persona podria dedicar-se, amb el temps que s'estalvia donant d'alta 100 adreces de correu, a demanar 100 DNI-e a amics, coneguts i saludats. I estaríem al punt on començàvem. Preguntant-nos com cal mesurar les votacions a Internet quan els mateixos que es queixen són els que intenten fer les trampes.